L'estil de Coco Chanel conquista i fascina Londres

LondresQui era i qui va ser Coco Chanel? És la pregunta –del milió de dòlars– que l'exposició que s'inaugura dissabte al museu Victoria & Albert de Londres sobre una de les grans icones del segle XX intenta respondre. Ho aconsegueix? El que fa, sens dubte, és enlluernar el visitant amb l'enorme desplegament d'elegància i estil que posa a l'abast dels espectadors. I també afegeix complexitat a la personalitat més famosa i controvertida del món de la moda del segle XX.

Més de cinquanta anys després de la seva mort, Coco Chanel continua projectant una marca d'estil propi sobre els creadors actuals, al mateix temps que projecta tota mena d'ombres sobre ella mateixa i la seva sorprenent biografia. Fins al punt que es podria dir que Chanel, la dona, és la seva creació més gran, l'artefacte més fascinant i més desconegut, que va captivar altres personalitats del seu temps: des de Picasso fins a Jean Cocteau. Ja ho va deixar dit l'editora de Vogue Edna Woolmand-Chase: "L'èxit de Chanel va ser degut tant a la seva personalitat com a la seva habilitat i la seva capacitat de treballar molt".

¿Què en podem dir, de Coco Chanel (1883-1971), doncs? ¿I per quin ordre? ¿Cal començar pels orígens ben humils i la infància traumàtica, com l'estada en un convent dels 12 als 17 anys que li serviria d'inspiració per a formes i colors de la seva roba –la introducció del negre– i les seves joies? ¿O s'ha d'explicar, sobretot, que va conrear l'amistat de Winston Churchill i tantes altres personalitats importants del seu temps, culturals, polítiques i artístiques? ¿S'ha de posar l'èmfasi en el fet que va ser una ànima lliure i va revolucionar com les dones s'havien de vestir després de la Primera Guerra Mundial, o que van ser alguns dels homes molt rics amb qui va mantenir relacions –Arthur Boy Capel, entre altres– els que la van ajudar a establir-se comercialment i de manera independent? Coco Chanel va arribar a ser reconeguda i admirada per l'aristocràcia de mig Europa: va ser amant del duc de Westminster, per exemple, però també d'un oficial de la SS durant la Segona Guerra Mundial: Hans Günther von Dincklage. ¿Cal recordar, tanmateix, que va invocar les lleis nazis sobre la puresa de la raça per intentar expulsar els seus socis comercials, els germans jueus Wertheimer, que li havien permès llançar a gran escala la indústria de l'imperi del perfum, sobre la qual s'ha consolidat la firma al llarg d'un segle? ¿Quina Chanel triar? ¿La que tot just ha redescobert la seva biògrafa Justine Picardie, que ha desenterrat tot un seguit de documents, fins ara desconeguts, que demostren que també va col·laborar amb la Resistència francesa?

Un toc personal

És precisament Justine Picardie qui explica a Coco Chanel: the legend and the life –una de les 172 biografies a l'abast sobre l'artista, encara que ella s'estimava més definir-se com a artesana– que Ernest Beaux, director tècnic de perfums Chanel entre 1924 i 1954, va ser el creador del famós i icònic Número 5, però que va ser Coco qui va afegir el toc necessari d'extravagància, o potser de genialitat, perquè nasqués la llegenda. Tot plegat comença el 1920, després que Beaux tornés d'una expedició pel Cercle Polar Àrtic. Chanel l'havia conegut a Canes i li va demanar que fes un perfum. Beaux era químic i militar, havia estat condecorat amb la Legió d'Honor. Al pol Nord esperava capturar les olors d'aquells paisatges remots per ficar-los, per dir-ho metafòricament, en ampolles de perfum. Amb la feina feta, Beaux va presentar nou mostres a Coco Chanel, que va optar per la cinquena.

L'endemà al vespre, segons el relat que en fa Picardie, la modista –a qui tothom a l'atelier deia mademoiselle– va dur una mostra del perfum al restaurant més de moda de Canes, va ruixar l'aire al voltant de la taula on va seure i va esperar la reacció dels comensals. El va començar a oferir com a obsequi per als clients més importants i els amics a partir del 5 de maig del 1921. Un any després, el va començar a vendre. La resta és història. Com també la imatge, captada el 1945 per Robert Doisneau, dels soldats nord-americans a les portes de la Casa Chanel, al 31 de la rue Cambon, de París, on encara avui hi ha el quarter general de la firma, fent cua per comprar la famosa ampolla de perfum, el tap de la qual es va refer perquè tingués la mateixa forma que la plaça Vendôme de la capital francesa, on hi ha el Ritz: l'hotel, per cert, on tenia habitacions pròpies i on va morir Chanel.

Els comissaris del Victoria & Albert Museum presenten una mostra ben honesta. Per a tots aquells fascinats per la vida privada de l'artista, no s'amaguen en cap moment les al·lusions a la ja esmentada reputació com a col·laboradora nazi. De fet, al llibre Sleeping with the enemy: Coco Chanel's secret war, el periodista d'investigació Hal Vaughan en va oferir proves convincents, com també que Coco era una antisemita incorregible: no debades, i com també ja s'ha apuntat, volia desfer-se dels socis jueus, els germans Wertheimer, encara que potser eren estrictes raons comercials les que la van moure en aquesta direcció, perquè només es va quedar el 10% de la societat creada a tal efecte, el 1924.

L'exposició comença amb la visió d'una brusa de seda, de color ivori, del 1916, mentre que un petit i net barret de palla negre brillant del 1917 insinua els trets característics del manifest, sobre què era la moda per a Coco Chanel: senzilla, elegant, còmoda. La mostra consta de deu apartats, que inclouen els primers anys dels vestits de flapper lleugers i els atrevits vestits lliscants dels anys 30, sota els quals es podia portar molt poca roba interior. Com més atenció s'hi presta, més innovació es descobreix en la seva producció: des dels petits vestits negres amb què Chanel va fer el cim de la sofisticació del segle XX fins a les impressionants bijuteries amb pedres de vidre premsat: abans de Coco Chanel, potser cap aristòcrata no s'hauria plantejat portar falsificacions.

La sala més impactant és la que presenta els vestits de tweet, una més de les adaptacions de l'anglofília de la modista a les seves pròpies creacions: anglofília també per un estil de roba que fa de vincle d'unió amb els seus dos grans amors de les Illes: el ja esmentat Boy Capel, jugador de polo, i el duc de Westminster, a través del qual travaria l'amistat amb Churchill.

Passejar per les sales del museu Victoria & Albert suposa veure el mateix patró original de Chanel, però revisat i reinventat al llarg dels 60 anys de carrera. Al final de la seva vida, quan va vestir Jackie Kennedy o Elizabeth Taylor, i quan va dissenyar vestits per a la nova onada d'estrelles del cinema europeu, com Jeanne Moreau i Brigitte Bardot, no feia sinó el mateix de sempre amb un twist d'innovació i genialitat. Coherència fins al final mantenint el famós credo: "La moda passa, l'estil es queda".