L'estiu que Felipe González emulà Franco

PalmaEl 28 d’octubre del 1982 Felipe González, de 43 anys, estava pletòric. Havia guanyat les seves primeres eleccions generals amb 202 diputats. Era la primera majoria absoluta d’un partit d’ençà del restabliment de la democràcia el 1977. El líder socialista, conegut col·loquialment com Isidoro, havia despertat una gran expectació amb el seu carisma abassegador. Al cap de tres anys, però, es començaria a qüestionar la seva omnímoda figura.

La notícia saltà el 27 de juliol del 1985, just quan Espanya estava a les portes d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea. La premsa publicava que l’inquilí de la Moncloa acabava de passar dos dies, en família i amb alguns amics, navegant per les costes portugueses, entre Rota i Lisboa. Ho havia fet a bord de l’Azor. Era el iot de Franco, mort deu anys enrere, des d’on el dictador no es cansà d’exhibir al NO-DO les seves ‘prodigioses’ habilitats com a pescador –la propaganda oficial amagava que eren uns altres qui li aconseguien les enormes tonyines.

El 1949 l’Azor, de 47 metres d’eslora i 10 de mànega, havia substituït l’antiga embarcació de Franco, que, amb el mateix nom d’ocell de rapinya, havia estat escenari de les conegudes ‘Conversaciones del Azor’. Es digueren així en al·lusió a la reunió secreta que el 25 d’agost de 1948 hi mantingueren el sàtrapa i Joan de Borbó, pare de Joan Carles. Fondejats a unes milles de Sant Sebastià, durant tres hores parlaren sobre l’educació de qui acabaria sent el successor de l’“enano sanguinario de El Pardo”, tal com l’anomenaven socialistes i comunistes de l’època.

Poc importà a González el simbolisme que tenia aquell vaixell i que li recordà el mateix Alfonso Guerra. A les seves memòries publicades el 2006, l’antic vicepresident del dirigent socialista afirma que el dissuadí d’embarcar-se a l’Azor perquè “estava lligat a la retina dels espanyols a les ridícules aventures pesqueres del Caudillo”. Guerra reconeix que aquell va ser el primer error amb projecció pública de qui governaria Espanya durant catorze anys, fins al 1996. El cap de l’oposició, el popular José María Aznar, va saber aprofitar bé el desgast que li causaren casos de corrupció com Filesa o el terrorisme d’estat dels GAL.

Cap del Pinar

A González li plogueren les crítiques tant des de l’oposició com des de l’esquerra, amb un Partit Comunista enfurismat. La seva versió dels fets la donaria al cap de pocs dies en una entrevista al diari El Correo de Andalucía. Insistí que l’Azor era “patrimoni de l’Estat” i que, si no s’aprofitava, “seria un malbaratament de diners”. Al seu parer, calia superar certs recels en utilitzar béns de connotacions directes amb la dictadura.

Isidoro es mantingué indiferent a aquella polèmica. “Ja ha començat la campanya electoral”, ironitzà. A l’agost continuaria emprant el vaixell de Franco. Ho faria a Mallorca, que s’havia convertit en la capital política del moment amb la presència d’altres membres del seu executiu com Carlos Solchaga, ministre d’Economia i Hisenda; Narcís Serra, titular de la cartera de Defensa, i el palmesà Fèlix Pons, que acabava de ser nomenat ministre d’Administracions Públiques.

La presència del president del govern espanyol a Mallorca, però, no havia de ser puntual. Esperava tenir-hi aviat la residència oficial d’estiu. L’indret que havia elegit el gabinet de la Moncloa era el cap del Pinar (Alcúdia), sota control militar. De difícil accés per terra, oferia molt bones condicions de seguretat. El projecte va caure en mans de l’arquitecte palmesà Pere Nicolau. L’aleshores batle de Ciutat, el socialista Ramon Aguiló, l’havia recomanat al delegat del govern a les Illes després que hagués acabat d’enllestir les obres del parc de la Mar, inaugurat el 1984. De seguida Nicolau es posà a treballar en aquell encàrrec. “L’antiga caseta de pescadors –recorda– que hi havia al cap del Pinar no servia i estava massa arran de mar. Calia aixecar un habitatge nou més cap endins”.

Els assessors de González varen voler saber quin tipus d’arquitectura feia Nicolau, que el 1997 signaria els plànols de la nova terminal de l’aeroport de Son Sant Joan: “Els vaig convidar a veure el xalet que m’acabava de construir al port d’Andratx. Els va encantar i em demanaren si aquell estiu el podia llogar al president. Jo els hi vaig cedir sense cobrar res perquè, tanmateix, el mes d’agost no el podia estrenar per qüestions familiars”. Va ser així com a principi d’agost del 1985 González, després d’haver despatxat amb el rei Joan Carles I a Marivent, s’instal·là en el locus amoenus andritxol de Nicolau a l’espera de gaudir ja a l’estiu següent del seu propi refugi a Alcúdia.

Creuer gai

Des del port d’Andratx el dirigent socialista anava fent sortides amb l’Azor. Un dels pocs fotògrafs que l’aconseguí retratar va ser Tomás Monserrat, del diari Última Hora. “M’hi vaig acostar –recorda– amb una barca a rem, però no hi va haver manera de fer-li la foto assegut allà on ho feia Franco. Quan era prop de Cala Marmassen, baixà del vaixell i una llanxa el dugué fins a la costa”. A bord del iot de la discòrdia, González intentà pescar seguint els consells que li donava el veterà pescador andritxol Maties Vila, àlies Cristino, de 65 anys, de fama efímera.

A Mallorca, militants socialistes es feien creus d’aquell encaparrotament. Un d’ells va ser l’històric diputat Emilio Alonso: “Felipe era i és una persona molt complicada. Tenia, però, una gran capacitat de persuasió. Va ser un error que navegàs amb l’Azor”. De la mateixa opinió és l’exdirigent del PSIB Joan March: “Amb el temps va recapacitar i va veure que s’havia equivocat”.

A Palma, observant aquell enrenou, també hi havia Juan López Garrido, més conegut com a Juanito, un treballador manxec de l’hoteleria convertit en portaveu a les Illes del Front d’Alliberament Gai (FAGI). Atès que González no es cansava de repetir que l’Azor era un bé de l’Estat, es dirigí a la Delegació del govern per sol·licitar-ne l’ús per fer un creuer gai per la Mediterrània. Ho feu al crit d’una cantarella molt reivindicativa: “Exigimos derecho a querernos/ Exigimos nuestra libertad/ No queremos que repriman/ que repriman la sexualidad”. La sol·licitud li fou denegada.

A final d’agost, instal·lat de bell nou a la Moncloa, González donava per acabada la polèmica de l’Azor. Mai més el tornaria a emprar. A Madrid s’assabentaria que el seu desitjat projecte del cap del Pinar no tiraria endavant. El president del Govern balear, Gabriel Cañellas, d’AP, reconvertit en PP el 1989, l’hi tombà. Argumentà raons de protecció mediambiental. Era, tanmateix, una excusa carregada de cinisme. Ho assegura l’antic activista del GOB i diputat de PSM-EE Joan Mayol: “El mateix dia que Cañellas es pronuncià en contra de la construcció d’aquella residència, el Consell de Govern aprovava la urbanització més gran mai aprovada a Mallorca. És la de Capocorb (Llucmajor), que finalment no es va executar gràcies a la Llei d’Espais Naturals que impulsàrem. Allò va ser una qüestió partidista. Cañellas no volia tenir el president socialista a casa seva”.

Justícia poètica

Frustrada la residència estival al cap del Pinar, González girà la vista cap a la seva terra, Andalusia, i es fixà en el Parc Nacional de Doñana (Huelva), que té la platja més llarga d’Espanya, de 28 km de longitud. El 1986, havent revalidat la majoria absoluta, el líder socialista ja passà el seu primer estiu al palau del vedat, Las Marismillas, que feu reformar. D’estil colonial anglès, havia estat construït a final del segle XIX en una extensió d’11.000 hectàrees. Franco, emulant el rei Alfons XIII, també ja l’havia utilitzat com a finca de caça. I també ho havia fet el president Adolfo Suárez (1976-1981). La tradició de passar les vacances a Doñana seria seguida per tots els successors de González, incloent-hi José María Aznar i Mariano Rajoy.

A Doñana, González s’oblidaria per sempre de l’Azor, que restà atracat al port del Ferrol, la ciutat natal del dictador. L’Estat el subhastaria el 1992. L’adquirí un hoteler burgalès. Se l’endugué a Cogollos, a la seva província, on el vaixell havia de servir de reclam morbós per a un motel que tindria unes suites amb els noms de Franco i Carmen Polo. El projecte, tanmateix, resultà ser un fracàs.

Abandonat a la intempèrie, el pas del temps anà degradant el iot del dictador. El 2011 passaria a millor vida. L’artista avantguardista madrileny Fernando Sánchez Castillo el comprà i l’acabà reduint a un cub de ferralla per a una exposició que duria per títol Síndrome de Guernica. S’obrava així la justícia poètica: la venjança de l’art contra un vestigi totèmic de trenta-nou anys de franquisme que Felipe González, la gran esperança del socialisme, preferí banalitzar. L’exdirigent del PSIB Joan March lamenta que ara el seu antic líder, reciclat en conseller d’elèctriques, estigui irreconeixible: “S’ha dretanitzat moltíssim per culpa de les seves amistats. Entre ell i Aznar ja no hi ha cap diferència”.