L’estiu és vell

PalmaEls banyistes són vells. L’estiu és vell. La platja és buida. El dia ha arribat a l’horabaixa. L’estació lluminosa s’apaga. És interessant constatar que la desmesura dels mesos d’estiu en aquestes illes, la seva desmesura, els milions de persones que hi passen en poc temps, la saturació, tot això, acaba al final en un gran espai buit. Les illes, ho sabem els qui hi vivim, tenen l’espai terrestre i l’aeri, del qual també forma part la mar. Tot allò que no pot ser trepitjat, sinó només nedat o volat, queda al descobert quan s’acaba l’estiu.

Això passa perquè els cels de finals d’estiu són enormes. També ho és la mar, i encara ho és més, d’enorme, quan es buida de gent. Són uns cels i una mar que presagien tempestes, les meteorològiques i les altres. Més que presagiar-les, fa l’efecte que les demanin. Que les exigeixin, fins i tot: “tempestes, veniu a nosaltres”, diuen el cel i la mar, quan ja tot fa olor de color de finals d’estiu.

La parella que veim a la imatge semblen els darrers d’una festa. Només hi queden ella i ell, i està bé que ens preguntem si ja havien arribat a la platja junts o si han quedat l’un davant de l’altra per casualitat, quan tots els altres han partit. Tret d’ells dos, l’indret és feliçment desert. L’arena està llisa, com l’aigua de la mar. No hi ha renous, tret de la remor de les ones, i potser del vent. No hi ha ningú, tret dels nostres dos personatges i de tres llaüts que naveguen calmosos, escampats al fons de la imatge. Tal vegada de tant en tant se sent el xiscle d’una gavina, per completar l’estampa. Res més, ningú pus.

Tots dos seuen en cadires plegables que han hagut de traginar fins aquí, i només aquest detall els confereix una dignitat superior. De la manera que seuen pot parèixer que la dona mira detingudament l’home, mentre que ell està capficat en els seus pensaments, però també podria ser que tots dos mirin la mar, o fins i tot que no mirin enlloc en particular i tinguin, com se sol dir, la mirada perduda. Ella du un banyador amb un estampat estiuenc, però sobri, i una permanent que ja comença a deixar a lloure els seus cabells rulls i grisos. Ell només du el banyador de calçons bòxers, sense la camiseta, que està penjada al respatller de la cadira, i té els cabells blancs. Si volem que l’escena sigui nostàlgica, podem imaginar que tots dos pensen en el temps, que com a tothom els ha fugit de les mans, fins a convertir-los en una dona i un home vells. Si preferim que sigui una escena dramàtica, podem pensar que l’home està concentrat en el record d’una amant que va tenir, mentre la dona reflexiona en com ha estat d’anodina, de trista al cap i a la fi, la seva vida en comú (l’amant ha aparegut entre tots dos quan, d’una manera trivial però inesperada, han rebut la notícia que va morir fa poc). Si ens estimam més una escena costumista, o fins i tot còmica, és possible que ella estigui pensant a sopar de trempó i truita de patates, mentre que ell estigui decidint quina alineació convé més al Barça en el partit de Lliga contra el Valladolid.

El paper fonamental de l’horitzó

El director de cine John Ford tenia una màxima sobre com havia de sortir la línia de l’horitzó a les pel·lícules: ell filmava westerns, i l’horitzó hi té un paper fonamental. Deia Ford (o almenys així surt reflectit a la pel·lícula Els Fabelman, d'Steven Spielberg, on John Ford fa una breu aparició, interpretat per David Lynch): “Si l’horitzó és a dalt, és interessant. Si l’horitzó és a baix, és interessant. Si l’horitzó és al mig, és una merda”.

Hi ha dos horitzons en aquesta imatge: el real, el que delimita la separació entre el cel i la mar enormes de finals d’estiu, que es troba al mig de la imatge, però no és cap porqueria. Perquè simultàniament es veu contradit per un altre horitzó convencional, que els nostres ulls i el nostre cervell es fan amb la línia de l’arena, que passa a l’altura de l’espatlla de la dona i dels genolls de l’home. Dues línies rectes, paral·leles, que mai no es toquen. És una bona manera de dibuixar la deserta grandesa del cel i la mar quan s’acaba l’estiu. I la grandesa, o la petitesa, o la gràcia, de dues vides que han transcorregut així, en paral·lel i sense tocar-se, quan ja veuen que s’acaba l’estació de la llum i és horabaixa i tothom ja se n’ha anat de la platja.