L’estrany fenomen dels turistes sense ossos

PalmaLa calor i la vagància duen certes persones, quan estan de vacances i fan el turista, a caure pels llocs. Sense més ni pus i sense gens de decòrum ni cerimònia, quan troben una superfície més o menys plana que els sembla adequada, s’hi estiren damunt. Tant és que sigui un banc públic a un passeig o una plaça, el portal d’una finca o les cadires d’una sala d’espera. Amb cara de cansament, o d’un estat físic i mental que està més enllà del cansament, com si duguessin damunt les espatlles el pes del món, s’amollen, es tomben, es col·loquen i queden allà on han caigut, desmanegats com els peps abandonats per les criatures.

Generalment s’adormen, i ho fan amb un posat dramàtic, com si no haguessin dormit ni una hora en les darreres tres setmanes. Per agafar el son fan dues operacions fonamentals: en primer lloc es fan un coixí amb la motxilla, o amb alguna peça de roba, o amb qualsevol bolic tèxtil d’aspecte pollós. S’ajeuen col·locant el cap damunt d’aquest coixí insalubre, i el tronc i les extremitats de qualsevol manera, com si haguessin caigut d’una gran altura. I tot seguit –però no abans– es posen les ulleres de sol, si en tenen, imitant la gent que dorm amb un antifaç per protegir-se del sol. Existeixen també dues varietats, que podem veure a la imatge que ha suscitat aquest escrit: els que es lleven les sandàlies, o els xoquins, i els que s’estimen més no descalçar-se per dormir. Unes xancletes amb aspecte d’haver estat trepitjades i arrossegades i, per descomptat, suades a bastament, deixades convenientment a la vista a baix del bell o la bella dorment, aporten un extra de qualitat al conjunt de la imatge.

Aquesta gent que de cop i volta –insistim: quan és de vacances lluny de ca seva– es troba que no té ossos i el cos els fa figa tot ell, tenen dues posicions principals per a la dormició, que també queden recollides a la nostra imatge: la posició fetal (decúbit lateral, dret o esquerre) o d’esquena (decúbit supí posterior, o dorsal). Generalment no s’adormen de panxa (decúbit supí ventral), però tampoc s’ha de descartar. La posició decúbit supí dorsal (d’esquena) fa que molts i moltes s’adormin amb el cap tombat enrere i la boca oberta, cosa que afavoreix un dels fenòmens més enriquidors d’aquesta conducta: els roncs. Efectivament, aquest turista que ha caigut abatut per la llei de la gravetat com si l’hagués fulminat un llamp olímpic, acostuma a completar la seva desencoratjadora presència amb una banda sonora de producció corporal pròpia, que naturalment no es limita als roncs (de vegades, estentoris), sinó que també pot incloure remucs i ventositats. És en aquest moment, quan ja dorm profundament i emet rugits i sons guturals per la boca, i petites explosions pel cul, que es pot considerar que el turista desossat ha assolit el seu punt òptim de presentació.

Turista de qualitat

Naturalment, no cal ni dir-ho, el turista que jeu no exactament pels racons, sinó als espais que són d’ús comú, sense gens de respecte pel proïsme, és un turista de qualitat. Això vol dir que rep malament qualsevol observació –ja no diguem crítica– a la seva manera de procedir. Posem per cas: a una porta d’embarcament de l’aeroport de Son Sant Joan, uns espais que durant sis mesos a l’any es converteixen en antesales de l’infern. El bullici de persones és fenomenal: els que surten de l’avió, expel·lits a través de la passarel·la; els que esperen per entrar-hi, després de passar el darrer control a la mateixa porta, a càrrec de les empleades d’una companyia aèria autoritzada per la legislació vigent a cometre overbooking, és a dir, a vendre una quantitat de bitllets superior a la de llocs disponibles, deixant a terra els passatgers que sobrin (escollits aleatòriament, no hi ha res personal). La gent xerra, alguns criden, bufen, discuteixen. Hi ha tensió. De sobte, un dels nostres espècimens descobreix tres seients miraculosament buits a les cadires: és l’instant precís que s’adona que el cos se li desinfla, i necessita parar-hi el jaç i allargar-s’hi, amb sabates o sense. La gent va i ve al seu voltant i de tant en tant li dirigeix mirades de desaprovació, però el nostre personatge continua ajagut impertèrrit, desafiant, mentre el procés d’embarcament continua el seu curs. Si algú li arriba a dir res, pot ser que no respongui o que es limita a mostrar el puny amb el dit d’enmig aixecat. És el nostre turista de qualitat, i com prou sabem, nosaltres no som qui per molestar-lo ni interrompre’l.