L’hivern calent del 75
Fa 50 anys, amb Franco encara viu, estudiants i obrers es manifestaren, feren vaga i protestaren per la detenció del militant del PCE Antoni Tarabini
PalmaEs veu que la mítica impassibilitat illenca no ho era tant, i que el franquisme no ho tenia tot tan ‘fermat i ben fermat’ com el dictador creia. Ara fa 50 anys, l’hivern del 1975, entre començament de febrer i mitjans de març, les Illes Balears i de manera més notòria Mallorca visqueren una onada de protestes, vagues i mobilitzacions que va culminar amb la solidaritat aixecada per la detenció del llavors militant comunista Antoni Tarabini. Recordam aquells dies i ho feim gràcies als estudis de David Ginard, Miquel Payeras, Llorenç Capellà, Antoni Nadal i Pere Garcia Munar, a les memòries de Miquel Rosselló, Antoni Serra i el mateix Tarabini i a les informacions dels tres diaris de l’època: Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora.
Aleshores Franco encara era viu, si bé en els darrers mesos Arias Navarro presidia el govern estatal, amb unes suposades mesures reformistes que no anaven enlloc. I, sobretot, preocupava la difícil situació econòmica. Baixaven els visitants i pujaven els aturats, prop dels 5.000, a un territori que fins aleshores havia assaborit la mel del boom turístic. La crisi contribuïa a generar les mobilitzacions a diversos àmbits: els treballadors, els estudiants, el moviment veïnal, el món de la cultura i fins i tot l’Església, que trencava la seva bona entesa amb la dictadura. La repressió no badava: el governador civil de torn era Carlos de Meer, coronel de Cavalleria i membre del ‘búnquer’, el sector més immobilista del règim.
El 1973 ja s’havia produït un primer conflicte laboral significatiu: el de l’hotel Bellver, a Palma, on Maria Bonnin havia reivindicat, sense èxit, els drets dels treballadors, i l’acomiadaren de la feina. El 1974, segons Ginard, es registraren nous incidents a hotels coincidint amb la plena temporada i concentracions de treballadors a les portes de la seu dels sindicats oficials del règim.
També entorn de l’ensenyament, entre el 1973 i el 1974, s’havien registrat mobilitzacions. Llavors no existia encara la Universitat de les Illes Balears, però sí uns estudis superiors que depenien de les universitats de Barcelona. Conta Nadal que el 9 de maig del 1974 es va declarar la vaga a l’ensenyament superior i mitjà contra la Selectivitat: cap al migdia, dos centenars d’estudiants es manifestaren pel centre de Ciutat, fins que foren dispersats pels ‘grisos’, la Policia de l’època: uns quants foren detinguts. D’horabaixa hi hagué nous intents de manifestar-se, contestats amb càrregues policials.
L’editor i escriptor Basilio Baltasar, aleshores membre del comitè de curs de la Facultat de Ciències, recorda que “es duien a terme assemblees i mobilitzacions constantment. Érem joves desperts i molt responsables”, assenyala, respecte del seu compromís social.
Els ‘PNN’ i el procés 1.001
La conflictivitat a les aules es va revifar entre finals de gener i començament de febrer del 1975, aquesta vegada en solidaritat amb els Professors No Numeraris (PNN), és a dir, amb contracte temporal, i per reclamar representació dels alumnes als òrgans directius. Nadal registra vagues als instituts de Palma Joan Alcover, Ramon Llull i Antoni Maura i també al de Manacor. Pràcticament tot l’ensenyament Secundari a Mallorca era en peu de guerra.
Dia 4 de febrer els estudiants varen recórrer el centre de Palma per lliurar una carta a la Delegació Provincial d’Educació. Segons la informació d’Última Hora, la signaven els alumnes de l’Antoni Maura. Les seves reivindicacions eren ben radicals per produir-se a l’àmbit d’una dictadura: dret a una representació “vertadera” a través dels seus delegats, autogestió a l’ensenyament, llibertat de reunió, expressió i associació, amnistia i una universitat pròpia per a les Illes.
La protesta estudiantil era d’àmbit estatal: el govern va tancar la universitat de Valladolid, la qual cosa encara va encendre més els ànims. Simultàniament, el ‘procés 1.001’, el judici del Tribunal d’Ordre Públic contra la cúpula del sindicat –per descomptat, il·legal– Comissions Obreres (CCOO), també va generar una onada de mobilitzacions a tot l’Estat. Els actors dels teatres de Madrid es varen declarar en vaga.
L’11 de febrer, d’horabaixa, com apunta Ginard, es produïa a Palma la que era segurament la manifestació de protesta més important mai feta des dels temps de la República, feia gairebé quaranta anys. Prop de cinc-centes persones, treballadors i estudiants, es concentraren a la llavors plaça dels Jinetes d’Alcalà –ara plaça de la Porta de Santa Catalina, on hi ha Can Sales i Es Baluard– i recorregueren l’avinguda de Jaume III fins a la plaça de les tortugues. Cridaven consignes i llançaven fulls volants. Per descomptat hi va intervenir la Policia armada, els va dissoldre i uns quants foren detinguts. Així i tot, no es donaren per vençuts: devers les nou del vespre hi hagué un nou intent de concentració a Son Gotleu: irònicament, a la plaça del Tinent Coronel Franco, actualment de Miquel Dolç. Un altre pic intervingueren els ‘grisos’ i es registraren unes quantes detencions.
L’organització territorial clandestina del Partit Comunista (PCE) no s’ho acabava de creure, aquella manifestació amb una resposta tan significativa, en uns temps en què et jugaves anar a presó per participar-hi. La considerava “la primera exteriorització massiva del sentiment democràtic i antifeixista que es recorda a les nostres Illes, des que aquestes sucumbissin sota la dictadura feixista”, que desmentia la imatge de l’‘Illa de la Calma’, “on mai no passa res”. Per descomptat, pujaven el nombre de participants com a mínim al doble: mil persones.
La detenció de Tarabini
La protesta dels estudiants va continuar els dies 12 i 13 de febrer. Només deu dies més tard, el 24 de febrer, afegeix Nadal, es declaraven en vaga els alumnes de Filosofia i Lletres, Dret i Empresarials. Els seguiren la resta d’universitaris i els alumnes de Secundària. El 26 es va organitzar una assemblea massiva a Son Malferit, llavors seu de la Facultat de Filosofia i Lletres. Els ‘grisos’ prengueren posicions a l’exterior. Els estudiants optaren per traslladar la mobilització al centre de Ciutat, primer a la plaça de les Columnes i després al Born. Tots dos intents foren frustrats per la Policia.
La històrica feminista i política Lila Thomàs era aleshores al comitè de curs de Filosofia i Lletres i recorda aquelles reunions dels estudiants com a “multitudinàries, amb moltes intervencions. Va ser una etapa intensa i rica, amb molts de debats, i aconseguírem molta participació”. Un tret que destaca és la “pluralitat” dels joves: hi eren socialistes, comunistes, extrema esquerra i anarquistes.
A començament de març semblava que tot tornava a la rutina, amb la reincorporació dels estudiants a les aules. Però dia 10 es va detenir al cor de Palma, al Born, Antoni Tarabini. En aquell moment anava acompanyat de Jordi Solé Tura, aleshores militant comunista i futur ‘pare’ de la Constitució i ministre de Cultura. Però a Solé Tura, la Policia no el va reconèixer.
Cinc dies abans, relata Payeras, Tarabini havia pronunciat una conferència a l’Escola de Magisteri, clarament subversiva i “separatista”, segons l’informe policial, a la qual havia qualificat el governador de Meer de “fill de puta”. Ara bé, Tarabini no era un qualsevol. Venia de Bandera Roja, ben igual que Francesc Obrador, destacat dirigent de CCOO. Després havia ingressat al PCE. Era exjesuïta i sociòleg i havia estat un dels organitzadors del grup Tramuntana, col·lectiu d’opositors al franquisme de composició molt plural.
La cosa es va posar molt més lletja perquè Tarabini va patir un greu problema cardíac i se’l va traslladar a la Casa del Socors, a la plaça de Santa Eulàlia. Segons Antoni Serra, “l’esglai va ser considerable i la notícia corregué com la pólvora” i la gent es va començar a concentrar a la plaça. En una ambulància, fou traslladat a l’Hospital Provincial, al costat de la Misericòrdia, i allò es va convertir en una successió de polítics de la clandestinitat que anaven a veure el detingut mentre es recuperava. “La temperatura ambiental política pujà uns quants de graus, bastants, en aquells dies”, afegeix Serra.
Vint-i-quatre hores més tard, segons narra Payeras, va quedar en llibertat provisional. Però el seu misser suggeria que l’ingrés a l’hospital es podia deure a maltractaments policials, cosa, per desgràcia, res sorprenent en aquella època. A Tarabini se li va imposar una multa astronòmica de 150.000 pessetes per atemptar contra “la unitat espiritual, nacional, política i social d’Espanya”. La resposta fou contundent: 2.500 persones signaren un manifest comú, expressant la seva “desagradable sorpresa” per la detenció.
La multa a Tarabini li seria condonada per l’amnistia després de la mort de Franco. Però la reacció de solidaritat per la seva detenció, a més de les mobilitzacions que s’havien registrat en només un mes i mig, revelaven que alguna cosa estava canviant. Els illencs es deixondien d’una llarga letargia establerta per decret.
Feia temps que l’Església havia deixat de ser fidel aliada de la dictadura ‘nacionalcatòlica’. Però el que probablement no s’esperaven els capitosts del Règim era que el 9 de febrer del 1975, a Santa Maria de Maó, justament en la cerimònia religiosa que commemorava l’’alliberament’ del domini republicà de Menorca, l’arxiprest Jaume Cots aprofitàs el seu sermó per defensar la reconciliació, el reconeixement dels drets humans i la posada en llibertat dels presos polítics.
Cots va fer referència al final de la Guerra Civil, si bé puntualitzant que “la pau no consisteix només en l’absència de bombes”. Citant el bisbe de Girona, afirmava: “La pau no pot basar-se sobre una victòria, sinó sobre la reconciliació (...) fruit d’un diàleg i d’un reconeixement dels drets”. El capellà recordava que s’havien recollit 160.000 signatures per l’amnistia per als presos polítics, “entre les quals, com podeu suposar, hi és la meva” i ho acabava d’adobar qualificant d’”hipocresia i profanació” celebrar l’Eucaristia “sense perdonar de cor els enemics”.
Allò va ser un escàndol. Sense acabar d’escoltar l’homilia, les principals autoritats, entre les quals, el governador militar, el delegat del Govern, el comandant de marina, el fiscal comarcal i el capellà castrense, s’aixecaren i se n’anaren del temple, mostrant així el seu disgust. Finalitzada la cerimònia, l’Ajuntament en ple es va traslladar a la sagristia per expressar a Cots la seva protesta. El llavors batle de Maó, José María Escudero, va qualificar el fet de “sortida de to” d’”aquesta part de l’Església que ho vol polititzar tot”.
