L’infern dels apàtrides illencs

PalmaEl 27 de juliol de 1936, deu dies després d’haver liderat la insurrecció militar contra la Segona República, Franco va concedir una entrevista a un diari nord-americà. “Salvaré Espanya del marxisme a qualsevol preu”, consignà. Aleshores el periodista li preguntà: “Això significa que haurà de matar mig Espanya?”. I la resposta fou: “Ho repetesc, a qualsevol preu”. El dictador es mostrà igual d’implacable amb els presoners espanyols de guerra que el juny de 1940 es trobaren els alemanys en ocupar França. Es negà a repatriar-los i els ignorà amb l’etiqueta d’apàtrides. Al setembre Ramón Serrano Suñer, mà dreta del Generalísimo i cunyat seu, ja visitava Berlín. Negocià amb el Tercer Reich que tots aquells “rojos cobardes” fossin traslladats a diferents camps de concentració. Dels prop de 9.000 republicans que hi passaren, en moriren més de 5.000.

Elena Rodríguez Codd és una historiadora palmesana que treballa a l’arxiu del camp de Buchenwald. Des de fa vint anys va rere la pista dels balears que patiren l’infern nazi. De moment, n’ha documentat una seixantena. Ha rebaixat la xifra dels 71 illencs que el 2013 proposà el periodista eivissenc Xicu Lluy Torres (1963-2012) en la seva obra pòstuma Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis (Documenta balear). Lluy s’inspirava en el llibre de Montserrat Roig Els catalans en els camps nazis (1977).

L’infern francès

Ara la Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica del Govern balear ja té dades oficials sobre quants d’aquella seixantena d’illencs moriren: 41. Molts havien emprès l’exili des de Menorca, l’única illa que s’havia mantingut fidel a la República fins gairebé al final de la Guerra Civil. El 9 de febrer de 1939, des del port de Maó, 450 persones estigueren a temps d’embarcar-se al Devonshire, rumb a Marsella. Unes altres 77 pujaren al motoveler Carmen Picó en direcció a Alger, d’on foren evacuats cap a França. Allà es retrobarien amb més illencs en unes condicions inimaginables.

Des de l’abril de 1938 les regnes del país de la ‘Llibertat, Igualtat, Fraternitat’ estaven en mans d’Édouard Daladier, que, en haver-se coalitzat amb la dreta, posà fi al govern del Front Popular del seu predecessor, Léon Blum. Entre el gener i el febrer de 1939, caiguda Barcelona, Daladier es veié desbordat davant els prop de mig milió de refugiats espanyols que travessaren la frontera pirinenca. Entre ells també hi havia Llibertat i Joan Picornell, germans d’Aurora Picornell. El 18 de juliol de 1936, el dia de l’Alzamiento, havien salpat de Palma cap a Barcelona, on, juntament amb 600 mallorquins més, havien de participar en l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista a la de Berlín de Hitler.

Per a tota aquella marea humana s’improvisaren camps de refugiats a les platges del sud-est de França. Encerclats amb tanques de filferro, eren indrets del tot inhòspits. El 14 de juny de 1940, en entrar les tropes alemanyes a París, s’intensificaren les gestions del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE). Mèxic seria el país que més espanyols acolliria. Una d’elles fou Llibertat Picornell. El seu germà Joan, en canvi, preferí quedar-se a França per col·laborar amb els combatents antifeixistes, els coneguts maquis –la paraula prové del cors macchia i fa referència a una zona de ‘vegetació espessa’, que servia d’amagatall per als guerrillers de la Resistència. El jove palmesà, però, acabaria sent detingut i enviat a un camp de concentració proper a Dachau. En ser alliberat el 1945, pesaria 35 quilos. Moriria a Tolosa als anys setanta.

Si això és un home

Un altre illenc decidit a plantar cara al nazisme fou l’algaidí Joan Llompart Garau. A diferència de la resta dels seus companys, havia arribat a França desset anys abans de l’esclat de la Guerra Civil. Nascut el 1903 en el si d’una família de pagesos, a 16 anys s’instal·là al poble d’Annemasse, prop de la frontera suïssa, fugint de la fam de Mallorca. Aviat hi muntà un negoci de fruites i verdures, que li funcionà molt bé –el 1935 s’hi sumaria la seva dona, també algaidina.

El 1941, en plena Segona Guerra Mundial, el mallorquí no dubtà a col·laborar amb la Resistència. S’encarregà de subministrar-li queviures. Tot es torçà el maig de 1944, quan la Gestapo el descobrí. Llavors, a 41 anys, fou detingut i deportat en tren al camp de Buchenwald, on coincidiria amb qui seria polític i escriptor Jorge Semprún. L’algaidí també sobreviuria a l’horror. Anys més tard el detallaria al seu fill Michel, nascut a Annemasse el 1939. Ara ell ha volgut posar per escrit el seu relat a L’infern d’en Joan de Can Puig (Nova Editorial Moll). Ho ha fet inspirant-se en Si això és un home, el colpidor testimoni que el 1947 va publicar l’italià Primo Levi, supervivent jueu del camp d’extermini d’Auschwitz.

Així descriu Michel el moment que visqué el seu pare dins del comboi: “L’habitacle, deia, pudia a sang, suor, pixum i excrements [...]. En comptades ocasions, el tren s’aturava. A continuació, un soldat obria la porta i demanava si ‘hi ha algun mort dins del vagó’. Els infortunats passatgers havien de llançar els cossos a fora i tornar a amuntegar-se enmig de la fosca abans de continuar la seva travessia cap a allò que era desconegut”.

Presidint l’entrada de Buchenwald hi havia un cartell que deia ‘Jedem das Seine’. Era la traducció alemanya de la frase llatina Suum cuique, que es podia traduir de dues maneres: ‘Cadascú a la seva’ o, pitjor encara, ‘A cadascú el que es mereix’. Estava en sintonia amb altres de més famosos com ‘Arbeit macht frei’ (‘El treball fa lliure’). “Els digueren –continua el fill– que les seves vides no tenien gens de valor; havien perdut l’honor i qualsevol dret o privilegi [...]. Els van fer despullar; després els arrabassaren [...] tot el pèl del cos amb l’excepció de les celles i pipelles”. Els reclusos acabaven vestint el tristament famós pijama de ratlles i deixaven de tenir un nom per passar a ser un simple número. L’algaidí, que no sabia alemany, s’hagué d’aprendre de memòria el seu, el 69811. “Si un reu –apunta el fill– l’oblidava o no responia quan un soldat cridava el seu nom-número, acabava apallissat”.

Triangle blau

Aquell procés de despersonalització culminava amb un triangle de tela cosit a l’alçada del cor. Era un element que permetia distingir els tipus d’intern en funció del seu color. A Llompart li tocà lluir el vermell per la seva condició de pres polític. El verd, en canvi, era per als criminals comuns; el rosa, per als homosexuals; el groc, per als jueus; el marró, per als gitanos; i el negre, per a les persones amb discapacitat. També hi havia el triangle blau per als apàtrides dels diferents països. Els espanyols deportats, dels quals es desentengué Franco, l’exhibien amb una S, d’Spanier, estampada –no fou el cas de l’algaidí perquè ell fou detingut quatre anys després que els alemanys interceptassin els interns dels centres francesos. La majoria d’apàtrides, però, foren destinats a un altre camp de concentració, el de Mauthausen (Àustria), conegut per les seves pedreres, on moriren milers de reclusos treballant fins a l’extenuació. Gràcies a les fotografies d’un dels supervivents, el català Francesc Boix (1920-1951), es pogueren demostrar els horrors que després els nazis s’entestaren a negar en els judicis de Nuremberg.

Llompart suà de valent a les mines de sal de Plömnitz, un camp satèl·lit de Buchenwald. Només rebia una ració diària d’aigua bruta i uns 200 grams de pa, sense crosta ni molla. Foren moltes les barbaritats que presencià, com la violació d’una jove a mans de militars alemanys davant del seu marit. Aquell infern s’acabà el 14 d’abril de 1945, quan les tropes nord-americanes entraren a Plömnitz per alliberar-lo. Tot d’una el mallorquí es dirigí cap a Annemasse per retrobar-se amb la família. Un any després de la seva desaparició, ja el donaven per mort. Llavors el seu fill Michel tenia 6 anys: “Mon pare era corpulent i gros; el que ara rebíem era un home cansat, petit i magre, de poc més de quaranta quilos i amb les cames completament ratades per les picades de les puces”.

Aquell matrimoni, tanmateix, se separà al cap de poc temps. Llompart es quedà a viure a França, on continuà amb el negoci de fruites i verdures. La seva dona, en canvi, tornà amb el petit a Algaida. L’esperava un entorn enrarit: “Jo era fill d’un home empresonat i també d’una dona separada [...]. En una societat com aquella, tot el que succeïa sempre era culpa de les dones”. Malgrat la separació, Michel solia rebre visites del seu pare. L’algaidí de Buchenwald morí a Annemasse el 1980, a 77 anys. El reconeixement dels apàtrides espanyols víctimes de l’horror nazi no arribaria fins al 27 de gener de 2005, 28 anys després de la restauració de la democràcia. Sota el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, el Congrés dels Diputats acollí la primera cerimònia oficial de record de qui Franco considerà uns “rojos cobardes”.