L’iniciàtic creuer dels intel·lectuals republicans

PalmaEls aires de renovació pedagògica de la Segona República també arribaren a la universitat. Fou mitjançant l’organització d’un creuer per la Mediterrània que havia de permetre als estudiants conèixer in situ les arrels de la cultura occidental. La iniciativa es començà a gestar a principi de 1933 en el cap de Manuel García Morente, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad Central de Madrid. El model a seguir era el Grand Tour, els viatges de formació pel sud d’Europa que, entre els segles XVII i XVIII, feren els joves de l’aristocràcia britànica, cridats a ocupar càrrecs de responsabilitat en el futur.

La proposta de García Morente tingué l’aprovació del Consell de Ministres que presidia Manuel Azaña. Fou per mediació de Fernando de los Ríos, responsable de la cartera d’Instrucció Pública i Belles Arts. De los Ríos era un antic professor de la revolucionària Institución Libre de Enseñanza, fundada a Madrid el 1876. Com a ministre ja havia destacat per altres iniciatives pioneres com la posada en marxa de les Missions Pedagògiques o la creació del Teatre Universitari i de la Universitat d’Estiu de Santander. Aquella nova aventura educativa pel Mare Nostrum havia de ser una altra fita important. Els seus detalls es poden resseguir en el llibre El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933 (Universitat de Barcelona, 2006), escrit pels historiadors Francisco Gracia Alonso i Josep Maria Fullola i Pericot.

Les crítiques de la premsa

El vaixell elegit fou el Ciudad de Cádiz, de la Companyia Transmediterránea. Havia d’acollir “una missió d’alta cultura molt interessant sota el punt de vista d’aprenentatge dels alumnes”. Amb aquestes credencials, les ambaixades dels països de la ruta estaven avisats que havien de donar totes les facilitats als expedicionaris per entrar a museus i per visitar monuments històrics i altres llocs d’interès. La travessia seria de mes i mig amb parades a Tunis, Malta, Egipte, Palestina, Creta, Rodes, Turquia, Grècia, Itàlia, Menorca (Maó) i Mallorca (Palma).

En un principi, aquell creuer universitari només estava pensat per als estudiants de Filosofia i Lletres i Arquitectura de la Universidad Central. Finalment, però, la inscripció s’obrí als de València i Barcelona. Per als que en quedaren exclosos, l’estiu de 1934, i durant cinquanta dies, la Universitat de Barcelona organitzaria una altra expedició, el creuer transatlàntic, que faria escala per diversos ports de tot el continent americà.

Els passatgers de la nova odissea per la Mediterrània se seleccionaren en funció de l’expedient acadèmic. Havien d’estar disposats a pagar 1.600 pessetes. Molts, tanmateix, es pogueren acollir a beques parcials o totals. En el cas dels catalans, les ajudes procediren de la Generalitat i de la mateixa Universitat de Barcelona. La premsa contrària al Govern republicà no trigà a criticar que es destinassin fons públics a sufragar un viatge de plaer per als fills de l’alta burgesia. Un argument a favor d’aquesta tesi era la presència al creuer de familiars del gabinet d’Azaña.

El Ciudad de Cádiz salpà del port de Barcelona el 15 de juny de 1933. A bord hi havia 190 persones: 36 professors i 154 alumnes, gairebé la meitat dones, cosa sorprenent en l’època. Entre els professors destacaven l’arqueòleg gironí Lluís Pericot i el filòsof basc Juan Zaragüeta, que el 1979 animaria Miguel de la Quadra-Salcedo a organitzar la ruta Quetzal per Amèrica Llatina a imitació del creuer universitari.

“Dòcils escolars”

El gruix dels estudiants embarcats fregaven la vintena d’anys. Molts d’ells més endavant es convertirien en eminents figures intel·lectuals: el filòsof val·lisoletà Julián Marías, pare del novel·lista Javier Marías; el també val·lisoletà Antoni Tovar Llorente, prometedor filòleg; la granadina Isabel García Lorca, germana del poeta; o Soledat Ortega Spottorno, filla del filòsof madrileny José Ortega y Gasset. I, com a representants de la cultura catalana, sobresortien els noms de l’historiador Jaume Vicens Vives, l’arqueòleg Joan Maluquer de Motes, Amalia Tineo Gil –una de les primeres dones que es dedicaren a la docència de la filosofia a la Universitat de Barcelona–, i el poeta Salvador Espriu, que qualificà la travessia com “un creuer de dòcils escolars i professors selectes per la Mediterrània”.

Entre els joves passatgers també hi havia un mallorquí, el poeta palmesà Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El 1933, quan s’hi embarcà, cursava tercer de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. En el creuer es faria amic íntim d’Espriu. El 2013 l’escriptor Sebastià Alzamora novel·laria aquella amistat forjada en alta mar en el llibre Dos amics de vint anys (Edicions Proa). En l’expedició tampoc no hi faltaren idil·lis que acabaren en matrimoni, com el de Jaume Vicens Vives amb Roser Rahola, la futura presidenta de l’Editorial Vicens Vives. Fins i tot una jove es declarà a Espriu i l’amenaçà de tirar-se per la borda si la rebutjava, la qual cosa finalment no es complí.

El Ciudad de Cádiz era considerat una ambaixada simbòlica de la República espanyola. El seu periple per la Mediterrània està força documentat gràcies als diaris que escrigueren els passatgers. Tots se sentien uns privilegiats per gaudir d’un viatger iniciàtic que els permetria desmuntar molts prejudicis. Ja a la primera escala a Tunis s’admiraren de trobar-se amb una capital moderna, molt europea. La formació es completava a bord amb petits cicles temàtics de conferències que convertien el vaixell en una universitat flotant.

‘Riego’ contra el feixisme

A la capital macedònica de Salònica (al nord-est de Grècia) els expedicionaris s’endugueren una altra sorpresa. Era on hi havia una de les majors colònies de sefardites, els descendents dels jueus a qui el 1942 els Reis Catòlics expulsaren de Sepharad, el terme hebreu emprat per a Espanya. El 1960 l’experiència d’aquella comunitat espanyola desterrada inspiraria a Espriu el poema La pell de brau, tot un símbol de la lluita antifranquista: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda sempre això, Sepharad. / Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills [...]”.

La visita, però, que canviaria la vida d’Espriu va ser la del Caire. Fou on pogué lliurar-se més a la seva gran passió: l’egiptologia. Els seus companys quedaren bocabadats en veure’l fent de cicerone pel Museu Egipci. A Turquia hi hagué temps per visitar Lev Trotski. Per ordre del govern turc, el revolucionari dirigent comunista rus estava confinat a la seva residència d’illa del Príncep de la mar de Màrmara. A Atenes, les impressionants vistes de l’Acròpolis farien que Isabel García Lorca escrigués al seu germà: “Pens, Federico, que, podent venir, quedant-te, has comès una de les majors bogeries de la teva vida. Estalvia doblers, queda’t fins i tot sense menjar, per no deixis de venir a Grècia”.

De tornada, el Ciudad de Cádiz feu diverses escales a Itàlia, que vivia immersa en el feixisme de Mussolini, en el poder des de 1922. En salpar de Nàpols, un grup de camises negres cantà el Giovinezza, l’himne feixista. Els expedicionaris espanyols els replicaren amb el seu propi, el de Riego, l’oficial de l’època republicana. Curiosament, nou anys després, el 1942, el cinema retrataria una escena igual d’emotiva a la pel·lícula Casablanca. L’acció se situa en el Marroc francès, que, en plena Segona Guerra Mundial, ha passat a ser ocupat pels alemanys. Dins un cafè de la ciutat marroquina, un grup d’oficials nazis es posa a cantar una de les seves cançons patriotes. En sentir-los, un dels líders de la resistència francesa convida la clientela del local a passar al contraatac entonant l’himne de La Marsellesa, prohibit a la França de Vichy.

L’1 d’agost de 1933, després de 48 dies, el Ciudad de Cádiz atracava a la seva destinació final, el port de València. Al cap de tres anys esclatava la Guerra Civil espanyola i la sort dels seus selectes passatgers fou diversa. Rosselló-Pòrcel decidí abandonar Madrid, on preparava la tesi doctoral, per tornar a Barcelona. Quan era a punt d’incorporar-se a l’exèrcit, patí una tuberculosi, que el portà a ingressar al sanatori del Brull, al Montseny (Osona). Hi moriria el 5 de gener de 1938, a 24 anys. La immortalitat, tanmateix, li arribaria amb un dels seus famosos versos: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. El Ciudad de Cádiz, el somni mediterrani de la generació del mallorquí, serví per traslladar tropes republicanes a la fracassada expedició del capità Bayo a Mallorca. El 15 d’agost de 1937 acabaria enfonsat per un submarí italià prop de l’estret de Dardanels (Turquia).