Qui era l’al·lota de Mallorca que va pintar Picasso?

PalmaAl Museu Puixkin de Moscou, si hi anàssim, podríem contemplar un quadre de Pablo Picasso titulat Femme de l’Île de Majorque (Dona de l’illa de Mallorca), pintat el 1905. Fos qui fos aquella al·lota que va servir de model al pintor de Màlaga, i fos o no mallorquina, aquest és només un dels nombrosos lligams que vinculen l’artista i el seu entorn amb les nostres illes, una relació que recordam quan és a punt de complir-se, el pròxim 8 d’abril, mig segle de la mort de Picasso.

De la mallorquina de Picasso de fa més d’un segle, el primer que podem dir és que no sembla, en absolut, una mallorquina, si per tal entenem qualcú vestit amb la roba tradicional de l’illa. Assenyala la comentarista Marta Olmos a slobidka.com que l’artista “sembla captar sobretot el seu aspecte rodamon i melancòlic. (...) De cos prim i eixut, té la mirada absent. (...) El vel, que des dels cabells li cau delicadament sobre les espatlles, emmarcant-li el rostre, i la mà, de llargs dits com fusos, li confereixen una elegància sòbria i una actitud sinuosa i plena de gràcia”.

Qui era, aquesta al·lota? Olmos la detecta en un altre Picasso pintat uns mesos després: Els saltimbanquis, un grup d’artistes de circ, així que devia ser una d’ells. Gertrude Stein, que va passar tres temporades a Mallorca amb la seva companya Alice B. Toklas, recull la fascinació dels “artistes d’aquella època” pel circ: “Almenys un pic per setmana es reunien tots al Circ Medrano”, a París, relata.

Però, per què ‘mallorquina’? En un article del Diario de Mallorca, el 2017, l’editor i escriptor Miquel S. Font assenyala que “no tenim notícia de cap actriu o acròbata de l’època relacionada amb Mallorca”. Com no fos la ballarina Roseta Mauri, nascuda a Palma –o a Reus– el 1850 i traspassada a París fa un segle, el 1923, que efectivament posà per a Picasso i per a Degas. “Però Roseta, el 1905, ja tenia 55 anys i, amb sinceritat, la dona triada per Picasso el 1905 sembla tenir possiblement menys de la seva edat”, opina. Com a curiositat, cal recordar que el 1954 es realitzà una edició gràfica de la Femme de l’Île de Majorque: fa uns anys, s’oferia en una web “una d’aquelles reproduccions (...) fent constar que l’obra es troba en una col·lecció mallorquina”, afirma Font.

Picasso a Llucalcari?

La llegenda –no urbana en aquest cas, sinó forana– assegura que Picasso va visitar Llucalcari. El crític d’art Josep Miquel Garcia, gràcies a unes cartes conservades al Museu Picasso de París, dedueix, a Segre, que aquella va ser una visita frustrada. El pintor Joan Junyer –la casa del qual a Llucalcari acaba d’anunciar-se que s’obrirà pròximament com a centre de creació– “explicava a Picasso la bellesa de l’illa i li enviava sovint cartes postals de Mallorca”. D’aquí, la invitació a passar-hi l’estiu del 1929 amb la seva primera esposa, Olga, i el fill de tots dos, Paulo: “Tot el Mare Nostrum és bo, però a Mallorca trobarà a qui l’estima. Acabarem de puntualitzar el viatge”, li escriu Junyer. Ara bé, segons afegeix Garcia, els Picasso canviaren Mallorca per la Bretanya –que tampoc no està malament. En una carta al periodista Ernest Dethorey, Junyer li explica que tant Picasso com el seu fill no es trobaven bé de salut: “És llur metge qui els desancosella el viatge a Mallorca pels contrastos de calor i humitat en la proximitat de la Mediterrània. Els recepta les zones temperades de la Bretanya”. Encara Junyer confiava que poguessin viatjar aquell setembre, però tampoc no va poder ser.

Font afegeix un altre episodi que vincula Picasso amb Mallorca: “la suposada visita d’una de les esposes de l’artista a un establiment mallorquí de venda de productes per a les arts plàstiques en demanda de material per al seu espòs”, si bé defineix aquesta visita com a “mai corroborada”. El que sí que és fora de dubte és el nexe amb l’illa del seu net Bernard Ruiz-Picasso, col·leccionista d’art amb casa a Formentor, el qual, juntament amb Joan Punyet Miró, net de Joan Miró, ha contribuït a difondre l’amistat entre tots dos genis.

Picasso i Miró varen tenir una bona relació ja al París d’abans de la Guerra Civil, des que el català regalà a l’andalús una ensaïmada, segons diu Joan Punyet –un recurs infal·lible per fer amics. La vídua de Miró, Pilar Juncosa, recordava que a Picasso li agradava anar a casa dels Miró-Juncosa: “Jugava amb la nina”, la seva única filla, Dolors, “amb capses de mistos”, i elogiava l’arròs que ella cuinava, amb uns escamarlans “sense gust d’amoníac”, ja que Juncosa cercava, allà on fos, peix fresc.

Entorn de Picasso existia, fa cosa d’un segle, tota una galàxia de creadors, magistralment recreada per Woody Allen el 2011 a la pel·lícula Midnight in Paris. Un bon grapat d’aquests creadors havien estat relacionats, d’una manera o una altra, amb les Illes o els illencs: les ja esmentades Stein i Toklas, Dalí, Buñuel, Hemingway, Jean Cocteau... Ja en la Segona Guerra Mundial, el 1944, en un pis de París, durant la lectura dramatitzada d’El desig atrapat per la coa –peça del mateix Picasso– es varen conèixer la jove actriu Maria Casares i l’escriptor algerià de família menorquina Albert Camus, una parella mítica. Ella seria la musa de Cocteau. L’escriptor francès va visitar Mallorca cap al 1930, segons el periodista Joan Bonet, i ens va dedicar el poema ‘Illes’: “A Palma de Mallorca / tothom és feliç. / Mengen al carrer / sorbets de llimona. / Els carruatges, més bonics que / els violoncels / t’esperen al port / per a portar-te a l’hotel. / Conta’m més / de Palma de les Balears”.

Narrava Pilar Juncosa que “de vegades venia Dalí a dinar amb nosaltres” a la seva casa de París, “amb aquells jerseis d’angora que deixaven pèls pertot, i una corbata.. I Gala”. Joan Miró “l’estimava, a Dalí, però després ja no li va agradar el que feia i es deixaren de veure”, confessa la vídua. Una de les obres de l’artista de Figueres va arribar a parar a Mallorca, a mans de l’artista Tomeu Payeras l’Amo, que al llarg de 25 anys va defensar-ne l’autenticitat, fins a aconseguir-ne el reconeixement. Payeras revela també, a revistadearte.com, que, segons li va descobrir el cronista de Pollença Miquel Bota Totxo, la dona que havia posat cap al 1927 al Calvari de la vila, per al pintor Enrique Ochoa, era Gala, aleshores de visita a Mallorca amb el seu marit de llavors, el poeta francès Paul Eluard, abans de deixar-lo per unir la seva vida a Dalí.

Els ‘mallorquins’ de Buñuel

Dalí va ser company de Luis Buñuel i de Federico García Lorca a la Residència d’Estudiants a Madrid, amb el metge mallorquí Javier Garau. Per allà havia passat també, anys enrere, l’escriptor Miquel Ferrà, segons afirma l’historiador David Ginard. El també metge i articulista José María Tejerina relata que Garau posseïa un dibuix pornogràfic del jove Dalí, de temàtica homosexual, amb uns mariners fent l’amor. “Fins que el va descobrir un mal dia la seva dona i el va cremar, indignada”, assegura Tejerina. A Lorca també trobam qualque referència a les Illes: a la seva conferència Teoria i joc del ‘duende’, de fa 90 anys (1933), es referia al “cant i dansa” –dansa?– “de la Sibil·la a les catedrals de Mallorca i Toledo”.

Dalí, com és sabut, va ser coguionista de la pel·lícula de 1930 L’edat d’or, del seu amic Luis Buñuel –del decés del qual el 2023 es compliran 40 anys. En aquesta producció delirant apareixen uns bisbes ‘putrefactes’ que es transformen en esquelets i als quals es denomina “mallorquins”. Miquel S. Font, en un article a Temps moderns, indica que aquest nom desconcertant ja era a la correspondència de Buñuel amb el productor Charles de Noailles, on deia “mallorquins” a unes escultures de bisbes a Toledo. Ben igual es referia a ells Dalí, en una nota per al guió.

Però, per què ‘mallorquins’? No ho sabem. Els irreverents usuaris de la Residència sovint feien servir expressions enigmàtiques. Font apunta que es podia deure a haver-se rodat aquella seqüència, suposadament, en una cala de Mallorca. Però el cert és que es va filmar a Catalunya. Potser és per una crítica negativa rebuda per Dalí en exposar “el juliol de 1929, un any abans” de L’edat d’or, la seva obra Dit gros, lluint, ocell podrit, a les Galeries Costa de Palma. Tot i així, també va rebre elogis, els d’Ernest Dethorey i Antoni Gelabert. Sembla desmesurat, com observa Font, que “la crítica afectàs tant Dalí que des de llavors combatés els mallorquins i el seu nom a través de la seva obra”.

I ja que parlam de combat, hi afegirem un nom més: el d’Ernest Hemingway, que a Midnight in Paris apareix, constantment, desafiant tothom a un combat de boxa. Hemingway no anava sovint a sopar a casa dels Miró a París, segons contava Pilar Juncosa. Però “era un bon amic. (...) Havia comprat La masia i n’estava molt orgullós”. Va continuar comprant obres a Miró, “però els altres quadres els hi pagava amb classes de boxa”, que el gegantó Hemingway impartia al fràgil Miró. Per descomptat, quan es va dur al cinema la seva novel·la que coneixem com a Festa (1957), la protagonitzaren dos habituals de Mallorca: Ava Gardner i Errol Flynn.