L'obsessió del franquisme amb Pau Casals i les cobles gironines

GironaEl músic Pau Casals va ser un objectiu predilecte dels serveis d’espionatge franquista, que controlaven tots els seus moviments, sobretot mentre vivia exiliat a Prada de Conflent (el Conflent). De retruc, cobles gironines que van acostar-se al músic van rebre prohibicions i advertiments del règim.

L’historiador Josep Clara revela, al seu llibre Històries dels serveis d’espionatge franquistes (Dalmau Editor, 2024) nous detalls de com el violoncel·lista, compositor i director d’orquestra “va ser objecte d’una observació continuada i d’una animadversió especial, tractat com si fos l’enemic número u, si més no simbòlicament”. Casals, que va mostrar repetidament des de pocs quilòmetres de la ratlla fronterera la seva oposició al règim, havia rebut una multa d’un milió de pessetes del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, el seu nom havia estat eliminat de la toponímia urbana de la Girona franquista i als informes era sovint titllat de “filocomunista”, “maçó” i “separatista”.

Un informe de la direcció general de Seguretat del 1942 advertia que en mitjans catalanistes es comentava que si es tornava a formar la Generalitat, Pau Casals en seria nomenat president. En una altra comunicació es destacava que en un concert a Montalban no l’anomenaven Pablo, “sino Pau, como en los tiempos de euforia”.

La Marsellesa de La Principal de l’Escala

El primer gran conflicte amb les cobles gironines va ser arran de les festes de Sant Martí a Prada, el 1949, on la cobla orquestra La Principal de l’Escala va actuar en un homenatge a Casals, tot i que només tenia un permís genèric per actuar en poblacions frontereres. Casals va sortir al balcó de l’ajuntament mentre La Principal de l’Escala tocava LaMarsellesa. A continuació, l’orquestra va executar una sardana original de Casals. Clara explica que l’escàndol va ser majúscul i el governador civil va haver de justificar als seus superiors l’autorització pel desplaçament i també que no es castigués severament els músics, com demanaven algunes veus. “Si bien el primer impulso fue decretar la prisión de todos los músicos, meditado serenamente, y dada la psicología de los catalanes, se estimó más político ignorarlo, si bien tomando buena nota para no dar permiso en lo sucesivo para ir a Francia a la orquesta de referencia”, diu la carta del Govern Civil. La carta conté fragments antològics: “Como gran parte de los catalanes tienen el complejo de ser un pueblo perseguido  y ahora no tienen pretexto para blasonar de persecuciones, puesto que están saturados –y por su abundancia es cierto que van manifestando repulsa– de sardanas, teatro catalán y fiestas folklóricas, como “aplecs” tradicionales, etc., al ser encarcelados los músicos de La Escala, había el riesgo de que más allá del Pirineo desencadenaran una campaña presentando falsamente al Régimen como opresor, enemigo de la cultura y perseguidor de la música catalana”. 

Propaganda 'antiespañola' encoberta

La cobla orquestra Caravana de Torroella de Montgrí apareix el 1950 en un altre comunicat dels espies de l’Alt Estat Major, on s’explica que la formació empordanesa va tocar a les festes d’Illa, al Rosselló, on Casals va ser de nou objecte d’homenatge i els músics van interpretar sardanes compostes per ell. Dos anys després s’avisa d’un festival de sardanes a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà que “con el pretexto de un interés artístico esconde una realidad de propaganda antiespañola”, on estava convidada La Principal de La Bisbal i el “Grupo de Danzas de Cerdaña, de Puigcerdá (Gerona)”.

Els serveis secrets fan una crida al governador de Girona a estar atent a possibles amics o adeptes de Casals que travessin la frontera per visitar-lo o establir-hi contacte. Es mantenia la prohibició de posar-lo a la ràdio: “Se reitera la prohibición de radiar obras musicales interpretadas por Pablo Casals, ya se hallen grabadas en discos, cinta magnetofónica o cualquier otro sistema de impresión”. Quan es va aixecar aquesta prohibició, explica Clara, “es va decidir no citar-ne l’autor, com si les obres no tinguessin creador”. 

La trampa de l'amabilitat

Un altre episodi estrambòtic va tenir lloc amb el retorn temporal de Casals a Catalunya, l’any 1955, per enterrar la seva dona, Francesca Capdevila. Li van autoritzar l’entrada i li van oferir protecció, explica Clara, “amb el propòsit d’utilitzar-lo, de fer-se’l seu”, tal com es desprèn d’un comunicat del comissari de policia de frontera al governador de Girona: “Es de interés familiar indiscutible que el referido exiliado quede ya en España, y para ello su hermano, que desde Barcelona ha venido a buscarle, tiene preparado en Vendrell (Tarragona) la casa donde vivía, en la misma situación que quedó en el momento de su marcha: habitación, ropa, pequeño desorden, incluso las tres cartas que sobre su mesa de despacho quedaron, recibidas en aquella fecha. [...] …puede influenciar para que, de acuerdo con lo que interesa a la familia, quede en España definitivamente y con ello el separatismo catalán encajaría un duro golpe”. Josep Clara explica que “la trampa de l’amabilitat i de la família” no va resultar efectiva i Casals va retornar a l’exili després del seu viatge llampec, tot i que el The New York Times va publicar, el 23 de gener de 1955, “Casals breaks exile". Que Casals continuava sent una pedra a la sabata del règim, “un tabú dins el cercle franquista”, segons Clara, ho demostra el fet que Joan de Borbó va ser apartat d’un viatge a Nova York on suposadament s’havia de trobar amb Casals. El mateix Franco va explicar que el Borbó no hi va anar per consell explícit de l’ambaixador espanyol Areilza. 

I fins i tot el 1960, en l’obertura econòmica del “desarrollismo”, La Principal de la Bisbal no va rebre autorització per viatjar al Festival Panamericano de Música Pablo Casals d’Acapulco (Mèxic), on Pau Casals volia que l’orquestra bisbalenca interpretés la sardana inicial de l’estrena de l'oratori El Pessebre. El director de l’orquestra, Conrad Saló, havia sondejat el governador de Girona, el palamosí Josep Pagès, amb una carta on defensava el viatge “por si nuestra posible colaboración podría redundar en mayor prestigio de España, dando a conocer en aquel país nuestra música regional catalana”. El governador va nedar i guardar la roba: va dir que no era partidari de prohibir-ho, tot i que tampoc era partidari d’aconsellar de manera oficial que anessin a un acte que s’anunciava com a homenatge a Pau Casals. L’autorització no va arribar mai.

Una panoràmica sobre espies i espiats

El cas de Pau Casals és un dels diversos casos que l’historiador Josep Clara analitza al llibre Història dels serveis d’espionatge franquistes per tal de dibuixar una colorista i documentada panoràmica sobre els serveis d’intel·ligència del franquisme. Hi parla dels mètodes, dels col·laboradors (com Josep M. Gironella o Josep Pla), de les obsessions (com l’anticatalanisme o la maçoneria) i fins i tot de les rivalitats internes, ja que hi havia dispersió, incomunicació i redundància de serveis, que de vegades servia perquè es controlessin mútuament. Com a protagonistes a reprimir o sota sospita hi apareixen, entre molts altres, Francesc Viladiu, Quico Sabater o el bisbe Jaume Camprodon. Josep Clara assegura que “a l’Espanya de Franco, pràcticament tothom estava fitxat i classificat (addicte, indiferent, desafecte), perquè més que ciutadans o adversaris polítics hi havia enemics que calia vigilar i controlar amb mitjans de tota mena”.

El llibre és especialment valuós, malgrat ser obligadament incomplet, perquè la documentació dels serveis d’informació del franquisme ha arribat “mutilada expressament, per la mala consciència dels protagonistes principals o per incúria”, ja que el ministre Rodolfo Martín Villa va ordenar la destrucció dels arxius de la Falange o Movimiento. “A Girona, el fum de la documentació cremada va ser observat des de les cases veïnes al carrer Ciutadans, on era instal·lada la prefectura provincial”, adverteix Clara.