A l’ombra d’Emili Darder

PalmaEl galerista Ferran Cano Darder, de 83 anys, ens rep al seu domicili de Palmanova (Calvià). Envoltat de pintures i llibres de memòria històrica, fa repàs d’una vida marcada per l’allargada ombra del padrí matern, Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. “Som –diu– el segon de sis germans: cinc homes i una dona. Vaig néixer a Caracas el 1940, tres anys després que hi arribassin els meus pares, Emília Darder i Emilio Cano, amb la meva padrina, Miquela Rovira”. El 2022, Núria Cano, reneta de Rovira, retratà aquell periple en el documental Miquela (la Perifèrica Produccions).

Després d’un consell de guerra fantasmagòric, el 24 de febrer de 1937 Emili Darder, de 41 anys, fou executat al cementeri de Palma. Morí al costat dels polítics Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques i Antoni Mateu (exbatle d’Inca). Des d’aleshores, l’ambient a Ciutat s’havia anat enrarint per a la seva dona i filla, Miquela i Emília, de 36 i 14 anys, respectivament. Pocs dies després del crim, Miquela rebé a la seva casa un sobre amb un casquet de bala que portava inscrita la data fatídica: ‘24-2-1937’. L’acompanyava una nota: “Perquè tinguis un record del teu marit”.

La por s’apoderà de Miquela. “Un dia –conta el net–, mentre passejava pel Born, una dona se li acostà per escopir-li i llevar-li l’abric negre de dol que duia”. En tornar a l’institut Ramon Llull, la filla també constatà que vivien envoltats d’enemics. Fou humiliada pel director del centre, Bartomeu Bosch Sansó, catedràtic de llatí: “Abans d’entrar a l’aula, Bosch reuní els alumnes al pati i els feu cantar el Cara al sol. En veure que ma mare no alçà el braç, l’escridassà davant tothom”.

L'exili

El 23 de març, un mes després de l’assassinat de Darder, mare i filla decidiren fugir d’aquella presó en què s’havia convertit tot Mallorca. Se n’anaren amb una mà al davant i una altra al darrere. “La meva padrina –apunta Cano– tenia un cunyat que era president del club nàutic de Palma. Nomia Pep Porcel. Ell les acostà amb un bot fins a un vaixell que hi havia fondejat al mig de la badia i que estava a punt de partir cap a Marsella (França). Amb aquell gest Porcel s’arriscà que el matassin”.

A Marsella, Miquela i Emília es retrobaren amb l’andritxol Bernat Jofre i Roca, que havia estat tinent de batle de Darder. L’alçament militar del juliol del 1936 el sorprengué a Madrid gestionant el finançament de les obres del mercat de l’Olivar de Palma. Jofre fou qui presentaria a Emília el seu futur marit, Emilio Cano, un republicà asturià que l’ajudava a editar una revista antifeixista. Després de mesos de viure dins la cabina d’un vaixell, Miquela i Emília aconseguiren un préstec personal de l’ambaixador de la República espanyola per comprar un passatge en direcció a Veneçuela, on ja vivia un germà de Miquela. Al desembre de 1937 salparen del port de Bordeus. Cano també s’hi uní. Jofre seguiria el mateix camí el 1939, quan la fi de la Guerra Civil donà pas a la Segona Guerra Mundial.

Aquells exiliats s’establiren en un barri de Caracas que ja acollia una colònia de refugiats espanyols i jueus alemanys fugitius del nazisme. “La padrina –recorda el galerista– era una dona d’empenta. De seguida es posà a fer feina en una empresa de pròtesis dentals. Feu valer la seva experiència com a ajudant al laboratori a Palma del meu padrí, que era metge epidemiòleg. Ma mare, en canvi, es casà el 1938, a 16 anys, i de seguida començà a tenir fills. Mon pare es guanyà molt bé la vida en diferents negocis”. Cano es crià en castellà: “Ma mare i la padrina parlaven entre elles en català. A mi i als meus germans, però, se’ns adreçaven en castellà, que era la llengua del país d’adopció i la del meu pare”.

Nostàlgia

Hi ha una data que el net de Darder té gravada en foc a la memòria, el 2 de setembre de 1945: “Tenia cinc anys i estava amb els meus germans jugant en un parc. De sobte, començaren a sonar les sirenes i els cotxes es posaren a tocar el clàxon. Ma mare se’ns acostà i ens digué: ‘Heu de recordar sempre el dia d’avui. Ha acabat la Segona Guerra Mundial. Ja podrem tornar a Mallorca’. Ella creia ingènuament que aleshores els aliats, un cop derrotat Hitler, entrarien a Espanya i traurien Franco del poder”.

El 1947 arribà una notícia inesperada: Franco donava garanties de seguretat als expatriats que volguessin tornar a Espanya. Al maig, Miquela aprofità l’oportunitat per visitar amb la família els seus pares a Mallorca –Emilio quedà a Veneçuela. Havien passat deu anys d’ençà de la seva partida. “Va ser –diu el net– una travessia de 28 dies. Anàrem en vaixell fins a Lisboa i després en tren fins a Madrid i València, d’on agafàrem un altre vaixell. El primer que feu la meva padrina en arribar a Palma fou anar a la tomba del padrí per cobrir-la de clavells vermells”. El que havia de ser una simple visita s’allargà prop de dos anys.

De tornada a Caracas, la nostàlgia ja es feu mala de dur: “Ma mare s’enyorava molt, més que la meva padrina, que, sent major, encara arrossegava el trauma de la mort del padrí. La padrina, a més, es trobava molt a gust a Veneçuela”. El 1950 el naixement d’en Jordi, el cinquè fill, provocaria el retorn definitiu: “Fou un part complicat i els metges ens recomanàrem dur-lo als EUA o a Espanya perquè rebés un tractament adequat. Fou l’excusa perfecta que animà ma mare a tornar a Mallorca. Mon pare no volia partir. Com Pablo Picasso, Pau Casals o la Pasionaria, sempre deia que, mentre hi hagués Franco, no trepitjaria Espanya”.

La por de parlar

En un primer moment, aquella família nombrosa s’instal·là al barri palmesà del Terreno. “Per a nosaltres –diu Cano, que aleshores tenia deu anys–, Mallorca va ser una gran decepció. Deixàrem un país petrolier que era ‘Las Vegas’ de l’Amèrica Llatina, de Coca-Cola i cotxes ostentosos. El baratàrem per un altre que estava immers en la misèria més absoluta de la postguerra”. El net de Darder ben aviat s’adonà de la rellevància pública del seu padrí, assassinat 13 anys enrere: “A la Casa Catalana de Veneçuela ja hi havia un retrat seu juntament amb la dels presidents de la Generalitat Francesc Macià i Lluís Companys. A Palma ens trobàvem gent pel carrer que ens parlava d’ell. Ho feien, però, en veu baixa i mirant a un costat i a un altre per supervisar que ningú els vigilava. Ens deien: ‘El vostre padrí fou una gran persona, l’enyoram molt’”.

Cano també, però, tastà l’odi dels feixistes: “Un dia ma mare ens envià a mi i els meus germans a jugar a un parc del Terreno, on hi havia un grup de flechas navales [cadells de la marina falangista]. Ens veure’ns, ens digueren: ‘Aquí no hi teniu res a fer. Vosaltres sou uns rojos’. De seguida tornàrem a casa per demanar a ma mare què volia dir aquella expressió. Ella tenia clar que els fills dels botxins del seu pare no tenien culpa de res. Mai ens inculcà cap mena d’odi. A casa, mon pare ens feia escoltar Radio Pirenaica [l’emissora del Partit Comunista a l’exili], que ens recordava que nosaltres érem els ‘bons’ malgrat ser els ‘perdedors’ de la guerra”.

Va ser de gran quan Cano començà a parlar en català amb la seva mare i la padrina. Cada vegada coneixia més detalls de la mort del seu padrí: “Companys seus de cel·la al castell de Bellver em digueren que els carcellers li feren la vida impossible. Ell estava molt malalt, s’estava recuperant d’una angina de pit. El torturaren físicament i mental. Li pegaren cops i li feren fer nets els racons més bruts de la presó, latrines incloses”.

“Putos rojos”

Cano hagué d’esperar a la mort del dictador el novembre de 1975 per veure restituïda la figura del seu padrí. El 24 de febrer de 1977, 40 anys després de l’assassinat de Darder, la seva vídua, molt religiosa, li volgué celebrar el funeral que no tingué. Fou el primer que es feu a Mallorca a una víctima de la Guerra Civil. D’aquella missa, el net en recorda una anècdota especial: “Em vaig trobar assegut al costat d’un feixista que no aturava de flastomar. Deia: Putos rojos. Esto es una indecencia, se meten hasta en la iglesia. A l’altre costat tenia el meu amic boxejador Jim Oliver, de família republicana. Em demanà que ens intercanviàssim els seients. Llavors li pegà un cop sec a les costelles i el feixista sortí corrents de l’església fent com si tossís. Va ser un acte violent molt gratificant”.

L’abril de 1979 Miquela Rovira aconseguí tancar el cercle. Fou amb motiu de les primeres eleccions municipals: sortí a la balconada de Cort al costat del nou batle, el socialista Ramon Aguiló. Amb el temps Emili Darder fou nomenat fill il·lustre de Palma i tindria un carrer, un institut, un centre de salut i una fundació pròpia. La vídua morí el 1993, a 94 anys, i la filla el 1997, a 74. Ja han passat 87 anys de l’assassinat del darrer batle republicà de Palma, però, per al seu net, el franquisme perviu en plena democràcia. “Enguany l’Ajuntament de Palma, format per PP i Vox, no ha volgut participar en el Dia del record de les víctimes de la Guerra Civil (25 de febrer)”.