PalmaCilette Ofaire (1891-1964), de nacionalitat suïssa, fou escriptora, artista i navegant, capitana del iot de vapor anomenat Ismé. Amb ell va salpar de La Rochelle el 1933 i, després de recalar a diferents ports atlàntics, va entrar a la Mediterrània. A Alacant, el governador militar va creure que era una espia i immobilitzà el seu vaixell. Ella, malgrat tot, salpà cap a Eivissa el març de 1936. Aquest va ser l’últim port de l’Ismé perquè a l’estiu quedà avariat per les bombes de l’aviació feixista i, per Nadal, Ofaire i la seva tripulació, formada pel matrimoni Èttore i Dalgiza i el seu nadó Salvatore, nascut a bord a l’agost, foren expulsats d’Eivissa. El iot va quedar amarrat al moll, útil només per servir de trampolí per als capbussons dels al·lots de Vila.
L’escriptora va publicar L’Ismé el 1940. És el periple del seu vaixell, hi narra com la sublevació i la guerra canviaren l’illa que tan idíl·lica li havia semblat en arribar. A banda de la seva qualitat literària, el valor històric del text de Cilette Ofaire rau en allò que posa en boca de persones d’Eivissa. Són comentaris i actituds de naturalesa crítica envers els esdeveniments i els seus actors. No és possible, crec, trobar cap altra font coetània que reculli aquest aspecte absolutament silenciat pel règim totalitari. Són expressions que només s’han pogut rescatar després, a través d’entrevistes fetes quan la por ja s’ha esvanit quasi del tot.
La capitana, que no autoritzava a parlar de política a bord, no s’adonà de la tempesta que es congriava al seu voltant fins que en va patir els llamps. Ella, que el 6 d’agost encara demanava qui eren els rebels i fins al 23 no es va assabentar de l’esclat de la guerra, exhibeix en la narració una tremenda ingenuïtat, com si la neutralitat suïssa la protegís. Amb l’Ismé atracat al Club Nàutic, va estar al bell mig de tot. A més, la seva situació administrativa la va dur a visitar les autoritats republicanes, les franquistes i, entremig, els comandants de quasi tots els vaixells de guerra que recalaven al port. A bord d’un de republicà (segurament l’Almirante Antequera), demanà pel comandant, i els mariners li respongueren, segons ella càndidament, que no hi havia oficials, que ells portaven la llibertat, la pau i la fraternitat. Després va haver de lamentar la crema dels temples i encara més els successos de dia 13 de setembre: el bombardeig que quasi destrueix el seu iot amb ella i els seus tripulants dins, les moltes morts i la massacre del castell. Hi hagué més avions i bombes els dies següents, i exclamà: “Vergonya! Això no es pot suportar”. L’illa no era de ningú, hi onejava un llençol blanc. “’Què som ara?’, diuen uns. Els altres responen ‘Ja ho veieu, no som res. Ja no som espanyols i tampoc no som una altra cosa’”.
Dia 20 hissaren la vella bandera monàrquica. Desembarcà al port una “soldadesca per a la qual l’illa no és més que un poc de terra conquerida”. Davant del cafè convertit en seu de l’estat major, diu, s’agrupen persones vestides de dol. Demanen pels seus familiars i quan se’ls comunica la mala nova “molts queden allí immòbils, lívids i inexistents”. “Cada un dels trets que sentírem des del nostre refugi amb indicible angoixa prenen ara un rostre”. Però hi havia dols que es podien manifestar i d’altres que s’havien de reprimir. Famílies que havent perdut membres víctimes dels dos bàndols “aprofitaven en secret el dol i les llàgrimes d’un per l’altre”.
Un dia, l’escriptora es trobà entre una multitud que plany una mort, la del primer dels herois, diuen, caigut amb honor. Un home murmurà “Vaja un honor!” ;la seva dona el fa callar, però hi insistí: “Haurien de dir mort amb vergonya!”. Ella li pregà: “Ens faràs matar”. Una anciana reconegué l’escriptora, s’hi apropà i li explicà en veu baixa com havia mort l’homenatjat. “Va ser la nit passada, al cementiri, mentre els feien cavar la seva tomba”; “Quan són prou fondes els disparen per l’esquena o pel costat. Cada nit, m’entén? En maten així deu o dotze... també dones, sap? Aquesta nit n’eren tretze... n’hi ha hagut un que s’ha rebel·lat”. Era el funeral del falangista Augusto Tarrés Llobet, “que va donar la seva vida per Déu i per la Pàtria la nit del dia 23 d’octubre de 1936”. Es diu que va morir accidentalment a causa dels trets dels seus companys mentre intentaven evitar la fugida d’un dels homes que portaven a afusellar.
Ofaire recull uns comentaris arran de la destitució, a mitjan octubre, del comandant militar, Antoni Montis Castelló: “Ha fet matar massa”, “ho pagarà amb la vida”. L’autora suïssa va conèixer bé els franquistes. Creia haver fet amistat amb el substitut de Montis, el comandant Gonzalo Arnica Ferrer, qui la visità a la casa que havia llogat a Sant Josep. Ell mateix li havia assegurat que la drassana, afectada pel bombardeig, es tornaria a posar en ús i l’‘Ismé’ hi podria ser reparat. Res no es va fer i, per Nadal, Arnica li portà l’ordre, segons ell provinent dels seus superiors, d’abandonar l’illa cap a Palma. Una vegada allí, el comandant militar li assegurà que l’expulsió era cosa de les autoritats d’Eivissa... Acudí llavors al cap de policia que li havia oferit amistat durant un escorcoll de l’Ismé, però ara es riu grollerament de la seva desgràcia. Només els cònsols, sobretot el vicecònsol britànic (Alan Hillgarth), l’ajudaren i donaren el consell final de deixar Espanya. Així ho varen fer, la nit de Nadal, a bord del destructor francès Tartu.
