L'únic vertebrat endèmic de Catalunya, en perill crític d'extinció

Només entrar, un grup de flamencs de Xile ens donen la benvinguda i ens miren, un pèl encuriosits. Passen pocs minuts de les 10 del matí i la temperatura ja comença enfilar-se de valent pel termòmetre. Se senten alguns xiscles i claqueigs, tot i que la majoria dels habitants del Zoo de Barcelona semblen encara endormiscats. Enfilem un dels camins que travessen aquesta petita reserva animal per trobar-nos amb la nostra cita d’avui: un ésser tímid i misteriós de poc més de 10 cm.

Abans, però, passem per davant de l’hipopòtam pigmeu, ben quiet a la seva bassa, igual que el seu veí, el tapir amazònic, que no es belluga ni una mica, estirat a l’ombra. Res a veure amb el grup de gaseles dorca saharianes, que no paren de fer saltirons amb una activitat gairebé tan frenètica com la dels gossets de les praderies cuanegres, que aconsegueixen arrancar-nos un somriure amb els seus jocs.

Uns metres després arribem al cubicle on habita un animal molt especial: es tracta del darrer vertebrat descobert a Europa i l’únic endèmic de Catalunya, un amfibi que porta el nom de la seva pròpia llar, el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi).

“Mireu, aquí en teniu un”, anuncia Marta Sanmartín, conservadora de vertebrats inferiors i invertebrats del Zoo de Barcelona assenyalant-nos cap un dels aquaris que hi ha en aquest espai, protegits a dins d’una peixera gegant. Marronós i amb unes taquetes discretes grogues, per veure’l cal parar molta atenció, perquè queda ben camuflat sobre la pedra on reposa, immòbil. Al darrere, l’Albert, vestit amb una granota blanca de bioseguretat, comprova que els inquilins de la vintena de tancs que hi ha en aquell espai tinguin tot el que necessitin.

“Ara mateix hi una plaga causada per un fong, el Bsal, que està afectant greument els amfibis de tot el món. Ja ha arribat al Parc del Montnegre i el Corredor. No podem córrer cap risc”, ens explica Sanmartín amb actitud seriosa en referència a la vestimenta del cuidador.

 

Un descobriment atzarós

La història, almenys la coneguda, d’aquest amfibi únic al món arrenca el 1979 amb un capritx de l’atzar. Un vespre, quan Miquel Messeguer, fill del meteoròleg del Turó de l’Home, tornava en cotxe de la feina cap a casa, va voler aturar-se i estirar una mica les cames. Va ser aleshores quan, tot passejant, es va fixar que a l’aigua prístina d’un torrent hi havia un tritó. Aquella mateixa nit ho va comentar a Martí Boada, científic ambiental del Parc Natural, i aquest li va respondre que era “impossible”, que al Montseny no n’hi havia, de tritons. Però el dia següent a la nit, quan Messeguer el va portar fins a aquell corrent a veure’ls, va haver-se de rendir a l’evidència.

Pocs dies després hi van tornar, acompanyats per dos científics més, i en van trobar 11 individus adults i 3 de joves en diversos torrents dins de les fagedes de la banda oriental del riu Tordera. Al principi van pensar que eren tritons del Pirineu, una altra espècie, perquè se sabia que estaven presents al Pantà de Susqueda, just a l’altra banda de les Guilleries i a només 15 km del Montseny. Tanmateix, aquells amfibis no eren verds, com els pirinencs, sinó marrons i morfològicament presentaven diverses diferències.

Tot i la sospita, va caldre esperar fins al 2001 perquè dos herpetòlegs, Fèlix Amat, biòleg del Museu de Ciències Naturals de Granollers, i Salvador Carranza, actual director de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), emprenguessin un seguit d’estudis, també genètics, que el 2005 van acabar demostrant que aquell petit vertebrat constituïa una nova espècie, el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi), que es va convertir en un emblema de la biodiversitat catalana. Es calcula que a l’actualitat n’hi ha entre 1.500 i 2.000 exemplars adults.

Però la història no s'acaba aquí. Curiosament, durant anys els investigadors que s’estudiaven aquest amfibi veien que els individus que vivien en els torrents occidentals del parc i els que ho feien en els orientals presentaven alguns trets prou diferents. Recentment, un estudi genòmic realitzat per Adrián Talavera juntament amb Carranza, ambdós de l’IBE, ha acabat confirmant que són realment dues subespècies diferents. Així, no tan sols el Tritó del Montseny es va separar del pirinenc fa 1,7 milions d’anys, sinó que al parc natural, les dues poblacions de l’est i de l’oest, tot i ser ben minses i estar a tocar unes de les altres, fa 111.000 anys que divergeixen.

 

Emblema de la biodiversitat

“És molt especial: és l’únic amfibi que no té pulmons, respira per la pell i per això ha de viure sempre dintre de l’aigua, que ha d’estar molt fresca, entre 6 i 16 graus, i oxigenada, en condicions de molta puresa”, explica Carranza al seu despatx a l’IBE, ubicat al davant de la platja del Somorrostro, a la Barceloneta, que destaca que els tritons, com la resta d’amfibis, són animals essencials perquè “són la base de la resta de processos ecològics que passen en el medi. I són extremadament sensibles i qualsevol alteració els afecta”.

De fet, aquesta elevada sensibilitat és un dels motius pels quals la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) els ha inclòs a la llista vermella d’espècies animals en perill crític d’extinció. S’hi suma que la seva distribució és petitíssima, perquè viu en 12 km2 en vuit torrents al Parc Natural del Montseny; i que als darrers 30 anys, pràcticament des que es coneix, s’ha anat documentant una pèrdua progressiva del seu hàbitat degut a l’acció humana; la sequera i l’augment de les temperatures per la crisi climàtica han contribuït a l’aparició i distribució de malalties emergents, sobretot de virus i fongs, que han delmat poblacions d'amfibis a altres llocs i ara amenacen també el tritó.

Tot això complica la supervivència d’uns animals que gairebé no es mouen, que amb prou feines es desplacen uns pocs metres cada any, i que exclusivament “viuen en petits torrents del parc, d’un metre o 80 cm, d’alta muntanya, envoltats de vernedes i fagedes, on hi ha esquists, roques que recorden a la pissarra, que creen fissures on s'amaguen i ponen els ous”, continua Sanmartín, que ens indica que al zoo han intentat reproduir de la manera més fidel possible les condicions que els tritons tenen a la natura.

Unint esforços

El Zoo de Barcelona és un dels centres on es porta a terme un programa de cria ex-situ d’aquest petit vertebrat per intentar garantir-ne la supervivència. Forma part d’un esforç més gran de conservació que va arrencar el 2015, després de constatar l’enorme fragilitat de l’espècie. Diferents entitats i administracions (Diputació de Barcelona, Diputació de Girona, Zoo de Barcelona, Forestal catalana i la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració del Parc Natural i Reserva de la Bioesfera del Montseny) van unir esforços i van demanar a la Unió Europea un projecte LIFE, que els van concedir i van posar en marxa el 2017, amb un pressupost de 3 milions d’euros, dels quals 1,8 procedien de fons europeus. Tot i que el projecte va acabar el 2022, “continuem desplegant un seguit d’accions per protegir l’espècie”, assegura Sònia Solorzano, biòloga i tècnica de conservació del Parc natural.

A més de la conservació, amb el LIFE també es perseguia augmentar el coneixement sobre l’espècie, que costa tant de veure a la natura, i divulgar, “transmetre a la població la importància de protegir aquesta espècie i tant a nivell d’educació ambiental com de recerca, el cert és que ha funcionat molt bé ”, apunta Solorzano.

També les accions per millorar la gestió de l’aigua i del bosc i garantir l’hàbitat del tritó han tingut bons resultats. “És un parc amb una propietat privada molt elevada i hem hagut de negociar amb la gent que hi viu i que l’explota comercialment perquè no talin arbres de les zones on hi ha el tritó o no facin extraccions d’aigua dels torrents”, explica aquesta biòloga.

Èxit del programa de cria

La mesura principal del projecte europeu era endegar el programa de cria en captivitat, que perseguia mantenir l’espècie i garantir-ne la diversitat genètica. Així, el 2017 es van capturar 20 individus i es van portar al Centre de Fauna de Torreferrussa, de la Generalitat de Catalunya, ubicat a Santa Perpètua de la Mogoda, on van néixer les primeres larves ex situ.

L’èxit del programa va fer que al cap de poc temps s’hi incorporessin nous centres, sota la coordinació de Torreferrussa: primer s’hi va afegir el Zoo de Barcelona, i van seguir centres al Pont de Suert i Bagà, el zoo de Chester (Regne Unit) i, finalment, el Centre de Recerca i Educació Ambiental de Calafell (CREAC), que rep les larves procedents de la resta de centres catalans i s’encarrega de criar-les fins que tenen dos o tres anys –poden viure fins a 20 en captivitat, una mica menys a la natura– moment en què s’ alliberen de nou al medi.

“És un exemple molt actual de gestió integrada de treball, on diverses institucions i administracions treballen plegades per conservar una espècie, en aquest cas el tritó”, considera Jordi Hernàndez, cap de conservació del Zoo de Barcelona. No és l’únic cas, però. Ja a finals dels 90 aquest zoològic també va acollir el projecte Ferreret, un gripau que es creia extingit a les Balears, que es va descobrir que encara vivia però que les poblacions estaven greument amenaçades, motiu pel qual es va procedir també a la cria en captivitat i alliberament al medi.

“Quan hi ha un incendi, es crida els bombers. Doncs quan hi ha una espècie en perill d’extinció som un dels actors protagonistes a l'hora de desenvolupar accions que impedeixin que ens quedem sense l’espècie a la natura. Ens involucrem en la protecció de les espècies”, diu Hernàndez.

Des de Torreferrusssa es controla quins individus s’aparellen i quins exemplars joves s’alliberen i on. Abans, però, els marquen amb estomes de colors. Així, quan es fan campanyes de control de poblacions i es troba un exemplar es pot saber on ha estat criat i gairebé recuperar la seva genealogia.

Protegit per llei

De moment, s’han fet reintroduccions en vuit torrents nous, cinc a la part occidental i tres a l’oriental. En total, s’han posat al medi 3.000 exemplars, tot i que encara no se sap si han sobreviscut ni si han pogut establir poblacions estables. Encara és massa aviat.  “Quan fem censos, si trobem cries que no estan marcades és senyal que els que vam alliberar s’han reproduït, cosa que tanca el cercle i és senyal d’èxit”, convé Carranza, que destaca la feina crucial dels agents rurals, que analitzen les poblacions i fan controls de malalties. També custodien i protegeixen el tritó.

“Els llocs on viuen són secrets i protegits per llei”, assenyala Solorzano, que explica que hi ha molta gent aficionada als amfibis que arriba al Parc per buscar-los i que els vol fotografiar i agafar i, fins i tot, emportar-se’ls a casa. “Ens hem trobat individus calçats amb botes d’aigua i amb llanternes caminant de nit per zones del bosc on hi ha tritons. Els agents que patrullen contínuament el parc els han interceptat, donat un tríptic informatiu sobre la importància de no molestar els tritons i els han acompanyat fora del parc”, explica. “És il·legal agafar els tritons i es pot perseguir per llei qui ho faci”, adverteix.

Tanmateix, tot i el zel per custodiar aquests amfibis, el 2020 els Mossos van trobar en un local al barri de Gràcia, a Barcelona, prop de 200 terraris amb exemplars d’espècies protegides, entre les qual hi havia també una desena de tritons del Montseny. “El tràfic d’espècies exòtiques és també un problema important”, apunta Solorzano, que rebla que “per això és crucial l’educació, que la gent estimi i valori aquest amfibi”.

El tritó que ens ha donat la benvinguda fa una estona continua allà, sense immutar-se, aliè a la nostra conversa en el seu aquari. En aquell moment, una àvia entra amb la seva neta. “Mira, és un tritó del Montseny! Jo n’he vist un documental i també una exposició que li van dedicar a la biblioteca del barri. És molt especial, saps? I està en perill d’extinció”, li resumeix a la nena, que mira amb interès els panells informatius.

A fora, el dia avança, i també la calor i la xafogor. Ens acomiadem d’aquest petit animal i enfilem cap a la sortida. “Però, on és? No el veig”, repeteix un nen d’uns 8 o 9 anys que es mou d’un costat a l’altre de la tanca d’un recinte a prop de l’espai tritó. Davant la nostra mirada escrutadora, Hernàndez, cap de conservació del Zoo, s’atura i ens assenyala cap a una cova, on es veu, efectivament, sobresortint una pota ataronjada; la resta del cos ens hem d’acontentar a intuir-lo. “Els tigres són com els gats, es passen la major part del dia dormint”, ens explica. “Oh...” se li escapa a l’infant, amb desil·lusió.