BarcelonaLa Consuelo explica que, durant el seu part, ja fa molts anys, es va “esquinçar de dalt a baix” i ningú a l’edifici la va sentir cridar. Una altra dona –d’un fòrum on es comparteixen relats de parts– escriu que durant el naixement del seu fill ella “dubtava, cridava, deia que no podria” però que les professionals que l’acompanyaven la van ajudar a veure “que ja ho havia fet i que només quedava el final”. L’Àngels diu que el seu metge era un maldestre. Deixeu-me afegir encara una quarta testimoni, que va viure el part com un moment de "trànsit": “Quan va arribar el moment de l’expulsiu em vaig posar a cridar i a rugir com un animal, de la meva boca van sortir uns sorolls que mai hagués imaginat”. I encara una cinquena, l’Elena, una bona amiga: “Parir em va semblar més cansat que dolorós”.
Una immensa part de la humanitat atresora, dins seu, relats com aquests plens de detalls: els fascinants (i gairebé secrets) relats de parts. Secrets perquè, tot i que tots tenim desenes de mares a la vora que conserven històries com aquestes, vivim en una societat en què no és habitual que se’n parli obertament. Amb sort, n’hem sentit a parlar en alguna sobretaula de Nadal o sabem com ens va parir la nostra mare, però sovint no sabríem escriure’n més d’un paràgraf. No cal ni parlar dels parts fake de pel·lícules i sèries que contribueixen a donar una imatge irreal (massa edulcorada o massa esperpèntica). “Hi ha un coneixement totalment invisibilitzat que cal posar en valor –arrenca l’antropòloga Laura Cardús des d’una terrassa hipster a pocs metres de la Ciutadella–. La prova està en el fet que la majoria de vegades hi arribem només quan esperem una criatura i ens posem a indagar”. Per si hi havia algun dubte, la investigadora subratlla que tot aquest coneixement vivencial “és molt valuós” perquè “no naixem ensenyades”.
En el seu cas, va ser també quan el tema la va tocar de prop –arran de la seva primera maternitat– que aquesta antropòloga catalana va començar a entrevistar dones de totes les edats que havien parit algun cop a la seva vida. De vegades les entrevistava soles, també va fer entrevistes triples (amb l’àvia, la mare i la filla, que ja havia tingut un nadó). Diu que es va trobar “moltes ganes de compartir” i, fins i tot, dones que mai n’havien parlat. És recomanable llegir els articles que va publicar llavors, ja que expliquen una part de la nostra història recent silenciada. Per exemple, que la professió de les llevadores es va veure truncada durant anys a Espanya "fins al punt que va arribar a desaparèixer la formació universitària específica". De fet, les llevadores van ser un dels col·lectius que més van patir la repressió del franquisme: eren el col·lectiu femení més format als anys 30 i un grup fortament compromès amb la igualtat i la defensa de les llibertats.
Què temen les dones?
Comencen a caure gotes gruixudes del cel –cosa que provoca que les taules s’arrauleixin sota les pèrgoles– i Laura Cardús exposa una de les conclusions més impactants de la seva recerca. És paradoxal, dolorosa, íntima: “En el moment de la història en què més segur és parir, les dones tenen més por al part” (almenys més del que sabem de les avantpassades). Però què temen les dones? I per què?
La recerca que va fer aquesta investigadora apunta diversos motius que explicarien aquesta por al mateix moment del naixement. En primer lloc, la manca d’educació en el part –“que encara depèn molt de la teva voluntat i del teu entorn, tot i que cada vegada menys gràcies al feminisme, als col·lectius de dones que comparteixen informació i relats, i a la bona feina de molts i moltes professionals sanitaris”–. I que alhora fa que les dones tinguin menys informació sobre el procés, els espais i els seus drets (o que aquesta informació sigui molt esbiaixada cap al risc). D’altra banda, que les poques històries que ens arriben d’amistats i família “acostumen a ser les més traumàtiques i no pas les més normals, que són la majoria i a més són les més felices”. Aquella del nadó que va néixer sense respirar, aquell part que va durar 72 hores o aquella episiotomia horrorosa. També hi contribueix una “por social heretada” que té més a veure amb moments passats en què les dones podien morir en el part que no pas amb l’actualitat; així com les conseqüències de viure en una cultura, la nostra, que evita el dolor costi el que costi (començant pel de la regla). Una última raó, i de les més importants, si no la que més: que el sistema sanitari on pareixen les dones catalanes no ha erradicat la violència obstètrica. “La por a intervencions no respectuoses i a la cessió de la jurisdicció sobre el propi cos a desconeguts és una de les pors actuals de les mares modernes, especialment aquelles més informades”, escrivia l’antropòloga.
D’aquesta recerca ja fa anys (ara ella treballa en un altre projecte), però escoltar la veu de Laura Cardús té encara alguna cosa de subversiu i hipnotitzant –com quan et quedes embadalida en un YouTube que et peta el cap–, i més tenint en compte que estem en un bar hipster envoltades de joves que molt probablement no han pensat ni un minut encara en això de portar algú al món. Potser algú para l’orella i se n'endú alguna idea.
A còpia d’anar parlant del tema i de compartir les vivències pròpies –l’antropòloga fa una crida a treure el tema a la següent conversa que tinguem a veure què en traiem–, el tabú anirà caient i la informació anirà fluint (dins i fora dels hospitals). A pastar les paraules del filòsof Søren Kierkegaard, que va dir: “Prefereixo passar per tres guerres abans que per un sol part”.
