Laura Duran: “Les Illes Balears són un dels millors llocs per poder ser una dona transgènere”

PalmaMoment de la presentació: “Hola, som na Laura, tenc vint-i-set anys, he nascut aquí, a Mallorca, i ara estic estudiant perruqueria i maquillatge professional”. Punt. No necessita explicar més. Cap menció, cap etiqueta, cap concepte. Abans home, ara dona, dona transgènere, dona transsexual... En realitat, què importa? Algú pot pensar. I tot i que sovint les etiquetes sobren, hi ha vegades en què es fan necessàries perquè les persones puguin reafirmar-se, reconèixer-se, alliberar-se. Perquè quan es tracta del propi cos ja no és només qüestió d’un nom o d’un concepte, es tracta de la descoberta del jo i de tot allò que necessita una persona per construir-se i desconstruir-se. Què és ser home? Què és ser dona? Què és la feminitat o la masculinitat? Són preguntes de difícil resposta, molt lligades al fet biològic però també al cultural.

Una persona transgènere és aquella que sent un sentiment de rebuig i disconformitat amb el gènere amb el qual ha nascut. Aquest rebuig passa pel cos, per una no acceptació del físic, d’allò genital i sexual. Dies abans del 28 de juny, que celebra l’orgull LGTBI, coneixem na Laura, dona transgènere, mare d’un fill i activista.

Recordau la primera vegada que vàreu sentir la discordança entre vos i el vostre cos?

Des que tenc noció de memòria. Ja, de ben petita, volia ser una nina, em vestia com a tal, em maquillava. Jugava sempre amb peluixos, no m’agradaven ni els actionman ni les joguines dels nins. Record que agafava la roba de la meva mare d’amagat i em vestia a la meva habitació.

Jo no sé què somnien els infants però jo quan me n’anava a dormir sempre pensava, vull despertar-me demà i ser una dona. Fins i tot creia que, si ho pensava molt i ho repetia molt, el meu desig es faria realitat.

Quan ho vàreu dir als vostres pares?

La meva mare m’ho va preguntar quan jo tenia devers quatre o cinc anys, però jo vaig interpretar-la malament. Vaig pensar que estava enfadada i que en realitat m’estava renyant. Em vaig espantar i vaig començar a ocultar-ho.

Imagín que a l’escola i a l’institut no va ser fàcil.

No. A l’escola amagava “la ploma”, sabia fer el paper de nin, perquè no volia que ningú se n’adonàs. Record viure-ho amb vergonya, pensava en la meva família, en com reaccionarien els amics. Portava sempre roba interior femenina perquè em sentia més còmoda però sempre tot d’amagat.

Cap dels vostres amics sabia què us passava?

Durant els anys de l’institut em relacionava sobretot amb unes amigues del barri. I al principi comentava que tenia dubtes, que era bisexual, però mai acabava d’explicar-ho tot perquè ni tan sols jo tenia clar que volgués fer el canvi i passar a ser una dona. Quan em vaig alliberar realment va ser quan ho vaig explicar a la meva exparella.

Com la vàreu conèixer?

Va ser als disset anys, a l’institut, i als vint-i-tres ens vàrem casar, jo com a home, és clar. Després vàrem anar a viure juntes. D’amagat vaig començar a vestir-me de dona i quan ella em descobria em demanava perquè ho feia. Jo sempre posava l’excusa de l’alcohol, li deia que havia begut i que no tenia més importància. Però cada vegada era més recurrent i més evident.

Quina relació teníeu amb el vostre propi cos?

Era de rebuig. Jo fins llavors tenia una vida feta, era molt esportista, jugava a tennis, he participat en tornejos, he estat professora internacional. Però tot el que feia em cansava i res m’omplia de veritat. L’únic que em feia feliç era arribar a casa i vestir-me de dona. Però vivia amb moltes contradiccions i moltes lluites internes. A cops pensava que estava embogint. Em comprava maquillatge però després ho llançava tot a la paperera i pensava, ja se’m passarà! I quan em vestia per anar a la feina, només el fet de poder posar-me roba interior femenina o uns leggins per sota els pantalons ja em feia sentir bé, tot i que em morís de calor.

Quan vàreu decidir explicar-ho a la vostra dona?

En aquell moment de tants dubtes, uns dies pensava que li ho explicaria tot i d’altres només somniava a marxar molt lluny i començar de zero. Però finalment vaig decidir-me. Li ho vaig explicar, em vaig posar a plorar i ella em va ajudar. Em va acompanyar al metge per primera vegada i va haver de parlar tot el temps ella perquè jo no podia articular paraula.

Va fer-vos sempre costat?

Al principi tot anava bé però quan vaig començar a prendre hormones i a vestir-me de dona cada dia, em va dir que no se sentia còmoda i vàrem decidir separar-nos.

Per a la resta del món quan ho vàreu fer oficial?

Als meus pares els ho vaig dir de manera progressiva. “Que vols ser dona, oi?”, em va dir ma mare, i llavors va afegir “bé, jo ja ho sabia!”. Al meu pare li va costar més. Va estar un mes en xoc, però llavors ho va entendre. I als vint-i-quatre anys vaig sortir de l’armari per a tothom. Ja no podia més, volia ser jo i deixar de dur una doble vida. Així que vaig publicar un post al facebook perquè tothom ho sabés alhora.

En aquell moment treballàveu?

Sí, feia de cambrera en un restaurant. Vaig estar un any i mig més fent-hi feina com a fixa-discontínua però llavors l’empresa no va voler que continuàs.

Els vàreu demanar els motius?

No va fer falta. Però tampoc volia complicar-me la vida, vaig cobrar el ‘finiquito’ i vaig marxar. Tampoc volia treballar en un lloc on jo no em sentís còmoda. Ara, quan ho pens, crec que els hauria d’haver denunciat, perquè allò va ser un acomiadament improcedent, però llavors no tenia les eines que tenc ara.

Quan vàreu decidir començar amb el tractament hormonal?

Jo no vaig saber dels tractaments amb hormones fins als divuit anys. Vaig començar a navegar per la xarxa i així hi vaig conèixer una al·lota que era transsexual i que em va explicar moltes coses. Al principi m’automedicava, comprava pastilles anticonceptives a la farmàcia i com que duen estrògens doncs ja m’anaven bé. I el tractament pròpiament no el vaig començar fins als vint-i-quatre anys. El març de 2016 ja vaig anar al metge endocrinòleg que em va receptar les hormones que em convenien. Actualment prenc tres pastilles al dia, Androcur, per bloquejar la testosterona, i Proginova, que són hormones femenines.

I la decisió d’operar-vos, com va ser?

Després d’un any de seguir el tractament hormonal pots decidir operar-te i entrar a la llista d’espera de la seguretat social. Però a la llista t’hi pots estar entre vuit i nou anys. Ara tenim bones notícies perquè l’IB-Salut ja ens ha informat que les 21 dones que ens volem operar ho podrem fer en una clínica especialitzada que hi ha a Barcelona. Ens diu que ben aviat ens donarà les dates definitives, però que serà abans de juny de 2019. La veritat és que em fa por però és una cosa que he de fer. De totes maneres, preferesc no informar-me gaire ni veure masses vídeos perquè sinó encara serà pitjor.

En què consisteix la intervenció?

És una vaginoplàstia. Ara estam lluitant perquè es deixi de parlar d’intervenció de “reassignació de sexe”, perquè jo el sexe ja me l’he canviat.

Serà important per vós?

Molt. Serà un canvi radical.

I pel que fa al desig? Podreu sentir alguna cosa després de l’operació?

Jo al principi pensava que sí, que avui en dia ja era possible, però no. Diuen que t’acostumes a sentir més a nivell psicològic i que desenvolupes el desig des d’allà, però físicament jo no sentiré res. Ara bé, a mi em compensa, a més amb les hormones que estic prenent ara tampoc tenc libido.

Moltes persones creuen que quan un home decideix transitar a dona és també perquè li agraden els homes, però en el vostre cas no és així perquè vós us sentiu atreta només per les dones. Això ha estat un problema afegit?

No, només que quan la gent et pregunta se sorprén i sempre ho he d’anar explicant. Que la meva identitat sexual és ser dona i que m’agraden les dones. La veritat és que flipen bastant.

Emocionalment deu haver estat difícil de gestionar tot plegat.

Sí, de fet vaig començar a veure una psicòloga que em va ajudar molt, també perquè em coneix. Hi ha hagut vegades, sobretot l’any passat, que vaig tenia una mena de fòbia social, em feia por sortir al carrer, les mirades, i em vaig tancar a casa. Però la psicòloga em va ajudar i ara ja no faig cas si em miren pel carrer, ni els veig.

Heu viscut situacions de discriminació?

Sí, he treballat en el sector de l’hoteleria i la restauració recentment i he tingut alguns problemes. A la darrera feina vaig demanar-los que em canviassin el nom de la targeta de l’uniforme i no varen voler. Tot això jo ho podria haver denunciat perquè és una manca de respecte absolut. Ara estic molt informada, form part de l’associació Ben-Amics i vaig a tots els esdeveniments. De totes maneres, les Illes Balears són un dels millors llocs per ser una dona transgènere. Es va aprovar la Llei LGTBI, que regula els delictes d’odi per homofòbia i transfòbia, que representa a nivell legal un suport molt gran.

Us identificau amb el concepte ‘transsexual’?

Sí, a més som molt activista. Estic ficada dins grups trans i LGTBI locals, però també estatals i ens donam suport i informació. Veus molts casos diferents, hi ha al·lotes que són només “noies de closet”, és a dir que només es vesteixen de dona a casa, n’hi ha que ho han sabut sempre, les que fan la sortida de cop, n’hi ha que necessiten més temps i ho fan de manera progressiva, depén de cada cas. El dia de l’Orgull tenc previst estar a la paradeta de Ben Amics i donar informació.

També teniu un fill, cert?

Sí, va ser un rollo d’una nit però jo vaig voler fer-me’n càrrec. La mare va marxar i va deixar l’infant amb els padrins. Llavors la cosa es va complicar perquè ella es va declarar mare soltera i no em volia reconèixer com a pare, varen ser sis anys de judici; finalment, se’m varen reconèixer els meus drets. Actualment en tenc la pàtria potestat i la custòdia compartida. Jo li explic que té dues mares, la seva mare Irene i jo, i que no hi ha cap problema. El que és important per a mi és educar-lo en el respecte. Que sigui respectuós amb tothom, amb les persones del col·lectiu i amb tothom.

Com estau ara?

Doncs sent com si visqués una altra vida. Abans sentia que era tot com una llarga espera fins que m’arribàs l’hora i ja està, tot m’era igual, vivia el dia, em gastava els diners en bajanades, bevia, fumava i no tenia gaire sentit res. Ara m’estim, em valor, em ve de gust llevar-me al matí, m’importa el que faig, em sent viva.