Laura Gost, escriptora: “L’Esperança és un refugi balsàmic contra les pressions socials”
Laura Gost ja sap que, quan sigui el seu aniversari, potser no rebrà cap regal de l’Esperança. La seva amiga, cinc anys més gran que ella, acostuma a comprar-li regals però després s’oblida de donar-los-hi. “Els va acumulant a casa i fins que, de cop i volta, es presenta amb 10 paquets. Són els regals de Nadal, de l’aniversari, d’un viatge... Aquell dia és una festa”, explica Gost. Més enllà d’aquesta anècdota, per a l’escriptora i guionista poder comptar amb l’Esperança a la seva vida és, ja per si sol, un regal. “La nostra relació es basa en l’empatia i la complicitat absolutes. L’Esperança és sempre un refugi balsàmic contra les convencions i les pressions socials, que em recorda amb un punt d’humor i molta sensatesa que he de seguir el meu camí, el que triï jo”, assenyala Gost.
Les dues amigues es van conèixer fa nou anys a l’Aliança Francesa, quan Laura Gost en tenia 18 i l’Esperança 23. “És la persona mallorquina amb qui més he parlat en francès”, diu l’escriptora, que acaba de publicar la traducció al castellà de la seva primera novel·la, La prima mayor (Editorial Planeta). Com no podia ser d’altra manera, l’Esperança apareix als agraïments del llibre no només per haver donat suport a l’autora mentre l’escrivia sinó també per haver-la inspirat. La novel·la gira al voltant de dues cosines adolescents, la Rosa i la Tina, que per circumstàncies vitals es veuen obligades a compartir llar. “La Rosa, que és la petita, s’emmiralla moltes vegades en la Tina i la vol imitar, però també en rebutja algunes coses. Quan és amb ella és com si tingués un mirall a davant, s’hi veu reflectida. El que ens agrada dels amics és la versió de nosaltres mateixos que descobrim quan estem amb ells, i això és el que em passa a mi amb l’Esperança”, subratlla l’escriptora, que afegeix: “ Em descobreix una versió de mi mateixa que em permet ser totalment honesta, tant amb la meva part més lluminosa com amb la més fosca, perquè mai em fa cap tipus de judici”.
Professionalment les dues amigues exerceixen en camps que no tenen res a veure. Tot i això, es donen suport mútuament i se segueixen els respectius èxits. “L’Esperança sempre m’envia fotos d’entrevistes que m’han fet i que ha vist als diaris. També guardo com un tresor el missatge d’àudio que em va enviar quan vaig sortir a recollir el Goya a millor curtmetratge d’animació per Woody & Woody ”, explica Gost. Quan l’Esperança va veure pujar Gost a l’escenari per rebre l’estatueta no es va poder estar de gravar-se a ella mateixa celebrant-ho. “És un missatge molt tendre, se la sent cridar i balbucejar -assenyala Gost-. Ella sempre segueix tot el que faig i sempre hi és”.
