Lectures filosòfiques d’estiu (I)

PalmaUna de les novetats que podeu començar a llegir aquest estiu és el primer volum en còmic de la novel·la El nom de la rosa (2023) del semiòleg i filòsof italià Umberto Eco, a càrrec de Milo Manara, un dibuixant especialitzat en còmic eròtic. La versió gràfica de la famosa novel·la medieval de misteri inclou l’al·licient de reproduir els dibuixos fets pels monjos i la seva influència en el desenvolupament de la trama original. En les primeres vinyetes, Manara il·lustra un preàmbul en què apareix Eco seguint infructuosament el rastre d’un manuscrit medieval escrit per un monjo anomenat Adso de Melk, citat per diverses fonts, i decidint que escriurà una història de ficció per explicar com hauria estat la vida d’Adso. A partir d’aquest moment, el narrador passa a ser Adso, i ens descriu l’aventura que va viure durant la seva joventut amb el seu mestre, el frare franciscà Guillem de Baskerville. Ens trobam en el segle XIV, Baskerville, acompanyat pel jove Adso, arriba a una abadia benedictina per investigar una mort misteriosa. En el volum publicat, la investigació ens va permetent conèixer els diversos membres de la comunitat religiosa, a la vegada que es produeix un nou assassinat. Tot apunta que hi ha una connexió entre els homicidis i la biblioteca de l’abadia. El còmic mostra el fanatisme religiós a través d’episodis en què membres del tribunal de la Santa Inquisició apliquen la violència més extrema contra els heretges. La narració també posa en evidència les supersticions religioses, aprofundint en els sentiments dels monjos i les seves pors irracionals a Déu i al diable i a les seves forces malèfiques, i critica el dogmatisme que condemna els plaers, i, especialment, la rialla i els llibres de comèdia, per considerar que Déu no riu. Es presenta el costat humà dels monjos, amb la tensió interna i les dificultats per mantenir el vot de castedat a causa de les temptacions sexuals que experimenten. Hi ha diàlegs representatius de les disputes filosòfiques de l’època, en què es planteja el problema dels universals i les formes platòniques, la funció representativa del llenguatge i la seva relació amb les coses existents. El còmic il·lustra a la perfecció el gran poder i el domini exercit per l’Església gràcies al monopoli educatiu i cultural i el paper dels monestirs i les seves biblioteques en la conservació i transmissió del coneixement. Mentre se’n publica el segon volum, teniu temps per especular i intentar resoldre els misteriosos assassinats, o bé podeu recórrer a la lectura del llibre original.

Relacions de poder

Una altra bona lectura al vostre abast és la versió en còmic del Llibre de les bèsties de Ramon Llull (Bang, 2023), a càrrec de Pep Brocal. En el pròleg, el professor Joan Santanach explica el Llibre de les bèsties pertany a un llibre més extens, el Fèlix o Llibre de Meravelles, una mena d’enciclopèdia sobre el creador i la creació que comença amb la justificació de l’existència de Déu i continua fent un recorregut ascendent per l’escala de la creació, des dels elements i les plantes fins a arribar a l’home, passant pels metalls i els animals. El Llibre de les bèsties va ser escrit per Llull per advertir el rei de França Felip IV dels perills dels mals consellers. La història està protagonitzada per Renard, una astuta i ambiciosa guineu, que en l’original és un personatge masculí, i s’estructura entorn de les intrigues, traïcions, mentides i manipulacions que posa en pràctica per aconseguir ser l’única consellera reial, i satisfer l’aspiració de ser reina arrabassant el tron al proclamat rei Lleó. L’escenari és una cort, però podria ser qualsevol altre lloc en què hi hagi relacions de poder. Llull introdueix breus exemples morals, evitant donar cap lliçó perquè el lector extregui les seves pròpies conclusions. En definitiva, es tracta d’una faula política que parla sobre el desig de poder i les alteracions que provoca en la conducta humana i deixa plantejat el debat sobre la relació entre el poder, la força i la intel·ligència. La qüestió interessant és saber quina qualitat ha de tenir un bon governant: la força o la intel·ligència.

Una segona lectura relacionada amb el beat Ramon és Llull, segle XXI (Disset, 2023), un breu assaig il·lustrat, amb textos de Pere Fullana i dibuixos de Pere Joan, en què l’escriptor es posa a la pell de Llull per parlar de temes del nostre segle, alguns dels quals tenen a veure amb la política, com el poder, la guerra i la pau, la globalització i el diàleg de civilitzacions. També intenta pensar des de la perspectiva lul·liana altres temes, com la filosofia, l’educació, la dona, el sexe, el medi ambient, l’economia, el territori, el turisme, el món digital, i, en darrer terme, el negacionisme, el dogmatisme i el supremacisme. La selecció hauria estat encara més lul·liana si l’autor hi hagués inclòs l’amor, la literatura i el llenguatge, l’humanisme, la poesia i la menció als animals i la seva defensa. És just comentar també que el treball de Pere Joan és brillant i que amb els seus dibuixos no només il·lustra les idees de Fullana, sinó que és capaç d’ampliar-les visualment i d’afegir-ne altres de noves que enriqueixen i completen els textos escrits.

Tolerància religiosa

Fent un exercici d’imaginació, el meu Llull del segle XXI hauria parlat de la tolerància religiosa d’una manera més relacionada amb el coneixement i l’art, i hauria vinculat el diàleg interreligiós més estretament amb la confiança en l’educació i la formació en idiomes. En relació amb la digitalització del món, aprofitaria la veu de Llull per reivindicar amb fermesa l’escriptura autònoma i la lectura reflexiva, i vindicaria l’exercici de les facultats cognitives i la rehumanització com a alternatives a la intel·ligència artificial. Per ajudar el lector a entrar en el contingut dedicat al territori, el meu títol hauria estat un altre: geografia i identitat, perquè diu més del territori mental i les arrels culturals de què parla el text que d’un territori físic i palpable. D’altra banda, si hagués escrit sobre el turisme, a més de parlar dels viatges de Llull, hauria introduït la destrucció del medi ambient a través de la invasió per terra, mar i aire que pateixen les nostres illes. Si hagués escrit el text sobre la guerra i la pau hauria aprofitat per reflectir els dubtes de Llull a l’hora d’escollir la via més eficaç per a la conversió: la pacífica o la militar, i hauria contribuït a donar-li una dimensió més humana i menys mitificada. Aquesta reclamació d’accentuar més la persona i menys el personatge sí que apareix en altres textos del llibre, per exemple al breu assaig sobre sexe i sexualitat. L’eremitisme de Llull hauria pogut tenir cabuda també a través d’una reflexió sobre la vida contemplativa, la simplicitat voluntària i el retorn a la naturalesa, a l’hort i el jardí, com a espais ideals per desenvolupar una vida més senzilla, reflexiva i autosuficient, i allunyada dels valors moderns de l’acceleració, el renou i la massificació. El despreniment característic de l’ermità Llull m’hauria donat lloc a pensar l’hedonisme materialista. La importància que dona Llull a l’amor i els sentiments en relació amb el coneixement del món o la fauna lul·liana i el seu ús literari exemplificador també podrien haver estat objecte d’atenció. No m’hauria resistit tampoc a fer parlar malament Llull dels creuers, la saturació i l’emergència climàtica.