Cristina Zalba, la masovera d'Oix que va jugar-se la vida per refugiar un maqui ferit

GironaAquesta és la història d’una gesta heroica amb rostre femení rescatada de l’oblit gairebé 80 anys més tard. I que acaba d’unir dues famílies que no sabien res l'una de l’altra a 600 km de distància. Tot va començar amb una trucada, en plena pandèmia, ja entrada la nit. A l’altra banda del telèfon hi havia l’octogenària Maria Sala, la filla petita de Cristina Zalba. Li preguntaven si coneixia un tal Antoni Figueras, un maqui que s’havia refugiat a la masia on va viure de petita, La Sala d’Oix, a l’Alta Garrotxa, el 1945. La Maria va quedar desconcertada. Era l’any del seu naixement. No en recordava res. “Deixa’m que ho consulti amb el meu germà”, va dir.

Qui trucava era Josep Serra, investigador de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, que buscava informació sobre el maqui Cisquet i els fets de Puigvert, on havia mort un guerriller. Buscant documents, va topar amb un informe de l’arxiu històric del Partit Comunista Espanyol (PCE) que relatava en primera persona, amb la firma del maqui Antoni Figueras, una història extraordinària. Una veïna d’Oix s’havia jugat la vida, tant la d’ella com la de tota la família, per refugiar-lo ferit de bala en un genoll i amb els peus congelats en plena postguerra, entre el 1945 i el 1946, durant 508 dies. Era Cristina Zalba i començava així una investigació de dos anys recollida en el documental 508 dies, dirigit per Marc Planagumà i que s’estrenarà el 4 de novembre a Olot.

“La tia, la Maria Sala, em va trucar un dia i em va preguntar: «¿Tu sabies que a la masia hi havia un maqui?» Jo vaig respondre automàticament que sí i ella va quedar molt perplexa”. Sònia Sala, neta de Cristina Zalba, poc sabia que era l’única de la família amb una informació cabdal: a finals de la dècada dels anys 80 la seva àvia li havia explicat, de manera fugaç, que a La Sala havien refugiat un maqui. “Sobretot no ho expliquis perquè ens poden venir a buscar”, la va advertir llavors.

Lligant caps va arribar a la conclusió que Antoni Figueras era en Crispín. Així li deien a la masia, recordava el seu oncle. Quan van llegir el seu informe per al PCE van descobrir una història soterrada, però que quadrava amb el caràcter valent de la seva àvia. “La història és sorprenent, però sabent com era la Cristina no et sorprèn –explica Sònia Sala a l’ARA–. Era una dona empoderada”.

Antoni Figueras va arribar a La Sala greument ferit el 13 de gener del 1945. Segons la investigació, venia caminant des de la vall de Sant Iscle de Colltort, a Sant Feliu de Pallerols, en ple hivern i havent nevat. Va demanar ajuda a La Sala d’Oix i, tot i la reticència inicial del marit de Cristina Zalba, que havia combatut a la Batalla de l’Ebre i acabat pres al camp d’Igualada, va acabar quedant-s’hi refugiat fins a 508 dies. “Hi havia dies que els guàrdies civils, que feien nit a La Sala, dormien just sota on ell estava –explica Planagumà–. El sentit comú del 99% de les persones hauria estat: «No t’acullo, et delato o et deixo morir». Però la ideologia va fer que aguantés”, afegeix.

En l’informe que va fer Antonio Figueras un cop a França posava en relleu sobretot la tenacitat de Zalba. “Prefereixo ser la vídua d’un heroi que la dona d’un covard”, escrivia en boca seva.

Un nom simbòlic per a la filla

Sònia Sala i la seva filla, Iona Pujol –que n’ha fet el treball de recerca de batxillerat–, de la mà de l’Amical i de Marc Planagumà, han dut a terme una investigació que ha acabat desembocant en trobar la família d’Antoni Figueras a França. Va ser aquest estiu, i quan Sònia Sala ho recorda encara s’emociona. “Un dels nets de Figueras ens deia: «Si no fos per la teva família no seríem aquí»”. Ell té 35 anys i té una filla que es diu Léa Cristina. Cristina perquè la seva mare, filla d’Antoni Figueras, es diu Maite Cristina. Amb a al final i no e, com seria tradicional a França. Sabien que era un nom important per a l’avi. El de dues dones que li havien salvat la vida. La Maite, infermera, li va fer una transfusió vital després d’un accident. Però desconeixien el perquè de Cristina. Ara la història els ha reunit amb Oix i l’Alta Garrotxa, terra dels maquis.