Per motius purament fisiològics, l’enamorament acostuma a durar entre dos i quatre anys, moment en què se saturen els receptors cerebrals. Aleshores l'equilibri neurohormonal canvia i es tornen a activar les xarxes associades a la capacitat crítica. Si la relació es manté, es parla ja d’amor, que, atès el component crític, deixa de ser cec. En psicobiologia, el concepte d’enamorament o d’amor romàntic fa referència al període de sentiments intensos que sovint acompanya les primeres etapes d’una relació afectiva. Des de la perspectiva evolutiva s’associa a una sèrie de funcions reproductives, com ara l'elecció de parella, el festeig, l’aparellament i l’establiment i consolidació dels vincles afectius. Implica, per tant, reaccions emocionals i comportaments específics, entre els quals destaca situar la persona de qui estem enamorats en una posició central de la nostra vida i dels nostres pensaments.
Què li passa al teu cervell quan t'enamores?
L'enamorament pot alterar les zones cerebrals vinculades al desig, l'impuls, la concentració o la motivació
Nova YorkUn nou amor pot consumir els nostres pensaments, sobrecarregar les nostres emocions i, a vegades, fer que actuem de manera estranya. “La gent sospira per amor, viu per amor, mata per amor i mor per amor –assegura Helen Fisher, investigadora de l'Institut Kinsey de la Universitat d'Indiana–. És un dels sistemes cerebrals més potents que ha desenvolupat l'animal humà”. Els científics han estudiat què passa en els nostres cervells quan estem en aquests primers i embriagadors dies d'enamorament, i si realment pot alterar la nostra manera de pensar i actuar. Els resultats demostren que les lletres de les cançons i les històries dramàtiques no són producte d'una exageració: un amor nou pot trastornar-nos.
Els experts defineixen l'amor de parella com una connexió més profunda que la luxúria, però diferent al vincle associat a una relació de parella duradora. En alguns dels petits estudis que han analitzat aquest estat d'enamorament, els investigadors van col·locar persones en les primeres fases d'una relació romàntica (normalment menys d'un any) en escàners de ressonància magnètica per veure què passava als cervells mentre miraven fotos de les seves parelles. Van descobrir que els participants mostraven nivells de dopamina més alts al cervell i més activitat en les àrees que controlen els sentiments de la necessitat i el desig. Aquestes regions també s'activen amb drogues com la cocaïna, fet que porta alguns experts a comparar l'amor amb una mena d'addicció natural.
Amor i addicció
Altres estudis basats en el comportament d'animals com els talps corroboren aquestes troballes. Aquests rosegadors són una de les poques espècies de mamífers que s'emparellen per a tota la vida, per la qual cosa els investigadors els utilitzen sovint com a model científic de les parelles humanes. Els estudis demostren que quan aquests animals s'uneixen, el sistema de recompensa del cervell s'activa de manera semblant, cosa que provoca l'alliberament de dopamina.
“L'amor romàntic no emana de l'escorça cerebral, on es pensa; tampoc emana de les regions cerebrals del centre del cap, vinculades a les àrees límbiques, que es relacionen amb les emocions”, afirma Fisher, que va dirigir un dels primers estudis en humans sobre el tema, i que a més de la seva funció a l'Institut Kinsey és la principal assessora científica de la web per trobar parella Match.com. “Es basa en les regions cerebrals relacionades amb l'impuls, la concentració i la motivació”.
Aquest tipus d'activitat de la dopamina podria explicar per què, en les primeres etapes de l'amor, tenim la necessitat irresistible d'estar constantment amb la persona estimada, cosa que la literatura sobre addiccions anomena “ànsia”. De fet, una investigació preliminar duta a terme per Sandra Langeslag, professora associada de neurociència del comportament a la Universitat de Missouri, a Saint Louis, suggereix que algunes persones anhelen la seva parella com qui anhela una droga.
En un dels pocs estudis on comparen directament l'amor i l'addicció, que encara està en curs i no s'ha publicat, Langeslag va mostrar a 10 persones que consumeixen nicotina, d'una banda, fotos de la seva parella, i, de l'altra, fotos d'altres persones vapejant (un experiment clàssic utilitzat per provocar el desig). Els participants van valorar més el desig d'estar amb la seva parella que el desig de vapejar.
Una altra investigació del laboratori de Langeslag es va centrar en el “pensament únic” de l'amor, és a dir, el fet de no poder pensar en res més que en la parella. En una sèrie de petits estudis sobre persones enmig d'un enamorament sobtat, Langeslag va descobrir que els participants deien pensar en l'objecte del seu desig aproximadament el 65% de les hores que estaven desperts, i afirmaven tenir problemes per concentrar-se en altres temes. No obstant això, quan se'ls demanava informació sobre la seva parella, mostraven més atenció i millor memòria.
El fenomen de l'amor cec
També hi ha proves que l'amor pot fer que les persones siguin inconscients dels defectes de la seva nova parella: el fenomen de l'“amor cec”. Lucy Brown, professora de neurociència de la Facultat de Medicina Albert Einstein, va descobrir que quan a alguns participants se'ls mostraven fotos del seu amant al principi de la relació, tenien menys activitat en una part de l'escorça prefrontal que és important per a la presa de decisions i l'avaluació dels altres. Els resultats suggereixen que podríem “eliminar els judicis negatius sobre la persona de qui estem enamorats”, afirma Brown.
Si l'amor pot alterar la nostra motivació i atenció, potser no sorprèn que la gent arribi de vegades a extrems quan està sota el seu domini. Però lliurar-se a l'obsessió per la parella no és necessàriament un comportament “irracional”, almenys des d'una perspectiva evolutiva, afirma Langeslag. Els científics creuen que els humans hem evolucionat per tenir aquesta mena de respostes –que semblen ser constants en totes les edats, sexes i cultures– perquè l'enllaç afectiu i l'aparellament són essencials per a la supervivència de l'espècie.
“L'amor romàntic és un impuls –confirma Fisher–. És un impuls bàsic d'aparellament que va evolucionar fa milions d'anys per traslladar el teu ADN al dia de demà. I pot passar per alt gairebé qualsevol cosa”.
