Lidl porta al Regne Unit el seu centre mes gran del món

LondresPer als ciutadans catalans, de les Balears i d'Espanya, Luton és poc més que el nom d'un aeroport on volar quan es vol –o es volia– anar a Londres a baix cost, possibilitat que, de manera generalitzada, ha passat a la història llevat de rares excepcions, i sempre sense facturar maletes. Per als 286.000 habitants d'aquesta ciutat del comtat de Bedford, situada cinquanta quilòmetres al nord-oest de Londres, ara Luton és sinònim d'orgull. Durant molt de temps, el fet de ser un dels nuclis més multiculturals del Regne Unit –amb només un 50% de població blanca– es veia com un potencial problema. La percepció s'ha esvaït. Almenys, una mica.

Amb tot, una enquesta feta a més de cent mil lectors del Daily Mirror publicada a principis d'aquest any sostenia que Luton era considerat el pitjor lloc per viure d'Anglaterra. Molt enrere en el segle XX queda la fama de ser la factoria britànica de barrets de palla per a dones, que només es recorda a l'equip de futbol, conegut com els Hatters (de hat, barret).

La decadència posterior a la Segona Guerra Mundial, un urbanisme caòtic i sense regular, un domini de la vida comercial del Luton Mall –de principis dels anys 70, que com a moltes ciutats angleses va substituir edificis històrics i amb més personalitat per obrir pas al suposadament modern nou centre comercial–, amb molt poques marques de prestigi, menys encara després dels efectes de la pandèmia... havien afavorit la percepció negativa que es reflectia en el sondeig del tabloide.

El juny passat, però, els Hatters van pujar a la Premier League. En nou anys, l'equip havia passat de les lligues semiprofessionals més baixes a la màxima categoria del futbol anglès. Les grades de l'estadi, abans només plenes de cares blanques, s'han començat a acolorir, també. I l'esperança d'un futur millor, de deixar de ser vista només com una ciutat dormitori de baixa categoria, tot i el dinamisme de fàbriques com la Vauxhall o el que aporta l'aeroport on EasyJet senyoreja, ha pres una certa volada.

Bombolla emocional

En aquest context de bombolla emocional, aquesta setmana la cadena de supermercats Lidl hi ha obert, als afores, el seu magatzem més gran, de 111.000 metres quadrats. El moviment estratègic dels alemanys anuncia una batalla a mitjà i llarg termini contra els noms més tradicionals de la distribució d'aliments al Regne Unit –Tesco, Asda –de propietat nord-americana–, Sainsbury's, Morrison i Waitrose– que ja fa temps que s'incuba. Una batalla que també lliuren els també alemanys d'Aldi.

Aquestes cinc companyies, llevat de Sainsbury's, han perdut en l'últim any quota de mercat en relació amb Lidl i Aldi, que amenacen l'statu quo dels establiments britànics. Amb dades fetes públiques el passat 9 de juliol, les vendes d'Aldi van augmentar un 24% en les 12 setmanes anteriors en comparació amb l'any 2022. Lidl, per la seva banda, va créixer un 22%. Tot i això, Aldi només té un 10,2% de quota de mercat, 1,1 punts més que l'any passat (i és el quart supermercat del Regne Unit), mentre que Lidl continua per sota, amb el 7,7%, 0,7 punts més que el 2022 (sisè del mercat britànic).

L'atractiu cada cop més creixent d'Aldi i Lidl es basa en els seus preus. Només cal comparar, per exemple, el de l'oli d'oliva, que com haurà pogut comprovar qualsevol client de qualsevol supermercat d'una cadena establerta a l'estat espanyol, ha multiplicat el seu preu exponencialment els últims mesos. Una llauna de dos litres d'oli verge extra a Sainsbury's costa ara 11,90 lliures (13,86 euros). Fa divuit mesos, la mateixa llauna costava 6,75 lliures (7,86 euros). A Lidl, el preu actual per dos litres d'un oli, també verge extra, costa 10,64 lliures (12,40 euros). No hi ha gaire diferència, però tots els cèntims fan estalvi.

El secret dels preus

Quin és el secret de Lidl i Aldi per tenir preus més barats? D'una banda, tenir una oferta molt inferior en quantitat de productes que els competidors. Les dues cadenes alemanyes poden abastar-ne entre 1.500 i 2.000, mentre que Sainsbury's o Tesco en tenen no menys de 30.000 i 40.000. Així poden comprar molt més a l'engròs, i, de retruc, escanyar encara més els productors. També tenen menys personal, fet que s'evidencia sempre al final de les jornades, quan les prestatgeries apareixen com un paisatge després d'una gran batalla. Amb tot, hi ha situacions gairebé de càrtel. Com la que es produeix amb el preu de les sis pintes (3,4 litres) de llet: el preu és el mateix pràcticament arreu, de 2,15 lliures (2,50 euros).

Sigui com sigui, tant Lidl com Aldi aprofiten la conjuntura inflacionària, especialment greu al Regne Unit, i la pujada dels tipus d'interès, que impacta sobre les hipoteques, per recordar als consumidors que als seus establiments poden estirar una mica la lliura. Tot plegat amb l'objectiu d'obrir forat en el mercat britànic, captiu dels grans noms des dels anys seixanta, quan van començar a modificar-se els hàbits de consum dels ciutadans amb la fi de l'austeritat posterior a la Segona Guerra Mundial.

La nova nau de Lidl a Luton ha creat 1.500 llocs de treball i pot abastir fins a 150 súpers. Ara, la cadena en té 960 al Regne Unit i aspira a arribar als 1.100, de dimensions diferents, a finals del 2025. El sou mitjà d'un treballador de la nau és d'11 lliures l'hora. En el cas que en faci 40 a la setmana podria arribar a cobrar al mes unes 1.760 lliures (2.050 euros). El jugador del Luton que més cobra és el migcampista Marvelous Nakamba, que rep 30.000 lliures a la setmana (35.000 euros).