Les llàgrimes de Sant Llorenç

Palma“Mamà, jo encara no em vull morir”. Fins a aquell 9 d’octubre, Mateu mai havia pensat en la mort. Però aquella nit la por i l’angoixa es varen aferrar a ell. “No sabia com tranquil·litzar-lo. No estava segura de si sobreviuríem. L’aigua no aturava de pujar”, conta entre llàgrimes Kika Rosselló, la mare de Mateu. La torrentada que va matar 13 persones al Llevant de Mallorca també es va endur tot el que va trobar per davant i va deixar en els més petits imatges intrusives, flashbacks i renous que, deu mesos després, encara són difícils d’ignorar. Mateu, un nin de vuit anys de Sant Llorenç, no va poder anar a entrenar aquell dia amb el seu equip de futbol. Pareixia el pitjor que li podia passar, però va ser la seva sort. “Vàrem quedar a ca nostra veient com l’aigua baixava pels carrers, però no ens pensàvem mai que ens entraria a la casa”. I va pujar, allà a dins, fins a un metre i quaranta centímetres. “Sort que tenim un dúplex i vàrem poder anar al pis de dalt”, recorda Kika. Mateu, juntament amb els seus pares i el seu germanet nounat, varen passar-hi tres hores veient com, a poc a poc, l’aigua s’enduia una part dels records que havien construït.

A Sant Llorenç hi viuen uns mil infants que varen viure la tragèdia de manera molt diferent que els adults: des de la innocència i la incomprensió d’experimentar per primera vegada una catàstrofe natural. Les reaccions són molt diverses pels que ho varen viure en primera persona: van des de la màxima timidesa fins a l’agressivitat.

Els psicòlegs destaquen la importància d’actuar ràpidament en situacions com aquesta. Un trauma pot durar tota la vida. Com més prest es comença la teràpia, més possibilitats hi ha que el trauma no s’allargui. La coordinadora del Grup d’Intervenció Psicològica en Emergències i Catàstrofes de les Illes Balears (GIPEC), Antònia Ramis, destaca tres factors fonamentals perquè els infants puguin superar situacions com aquestes: la família, l’escola i l’ajuda psicològica. Amb la coordinació d’aquests tres punts, els més petits solen tirar endavant i, com diu Ramis, “es fan més forts després de viure aquestes experiències”.

Ramis estava de guàrdia la nit del 9 d’octubre. “Vaig anar ràpidament cap a Sant Llorenç, però no era conscient de la gravetat de la tragèdia. Em varen enviar a atendre els familiars de la primera víctima. Em vaig adonar que no serien els únics”. A partir d’aquí va començar una jornada laboral que, per a Ramis, duraria 21 hores seguides, encara que ella assegura que en aquests casos “no t’adones del cansament”.

Les reaccions dels més petits són similars a les dels adults, però la seva vulnerabilitat, en aquestes situacions, s’accentua per la dificultat a l’hora d’expressar el que senten i per la inexperiència de les emocions. A més, destaca Ramis, “els infants neguen el que ha passat. S’estimen més això que assumir-ho i haver de recordar-ho per xerrar-ne amb qualcú”. “Em vaig trobar diferents tipus de reaccions: incredulitat, xocs, tristesa, ansietat, infants que deixen de parlar durant dies, incapacitat per prendre decisions, i tot, acompanyat sempre de por. La por no els va deixar tots sols ni un moment”.

La psicòloga va estar amb els infants del poble que més ho varen necessitar durant les nou primeres jornades, en el marc del servei d’emergència, i els sis mesos següents, amb el servei de postemergència. Però totes aquestes reaccions són, realment, un mecanisme que els va protegir quan pitjor ho passaven: “En aquests moments tan durs, l’impacte és tan fort que el mecanisme de defensa psicològica és increïble, ens protegeix per assumir-ho a poc a poc; de cop, és impossible”.

Respectar els silencis

El 15 d’octubre, quasi una setmana després de la torrentada, els col·legis varen reobrir les portes, encara que no era obligatori anar-hi. “A un infant li costa molt posar noms a les seves expressions, per això els hem d’observar bé. N’hi va haver que varen canviar les seves preferències i gustos després de viure la catàstrofe. Coses que els agradaven, com estar amb els amics o practicar un esport, els varen deixar d’agradar sobtadament i ja no ho volien tornar a fer”, explica la psicòloga. Per això, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de les Illes Balears va fer feina amb les escoles per recomanar als professors com havien d’actuar; els primers dies eren fonamentals per reduir l’estrès dels infants.

Kika Forteza és professora del col·legi de Sant Llorenç, encara que viu a Son Carrió. Ella agraeix que els psicòlegs els acompanyassin en aquells moments en què no sabien bé com havien d’actuar. “Ens varen ensenyar que hem de respectar els silencis dels nins. N’hi ha, com Mateu, que varen estar molts de dies sense voler parlar-ne. No volen recordar. I contar-ho significa reviure”, explica la professora.

Les activitats a l’escola varen ajudar els infants a concretar les seves emocions. Es va optar per fer exercicis creatius i emprar les arts plàstiques per transmetre sentiments. “Vàrem demanar als alumnes que dibuixassin les seves cases i va ser molt fàcil detectar quins estaven més afectats. La majoria dibuixaven aigua pels carrers. Els qui ho havien viscut en primera persona dibuixaven les seves llars plenes d’aigua”, conta Forteza.

Compartir les idees amb els companys i dur a terme teràpies col·lectives va ser molt important. “La por s’ha de compartir”, explica Antònia Ramis, “així normalitzen la intensitat del que senten i del que han viscut. Quan comparteixes, el patiment es redueix un cinquanta per cent. Alleuja molt saber que el que sents també li passa a una altra persona”.

Kika Forteza assegura que durant aquells primers dies es varen fer moltes activitats relacionades amb la música, la naturalesa, els jocs i les arts plàstiques. “Vàrem plantar un arbre tots junts al pati: simbolitza creixement i superació. A més, havíem de fomentar que els alumnes parlassin entre ells el que varen viure i el que varen sentir”. A l’escola d’Arthur, el nin de cinc anys que va morir en les inundacions, els alumnes varen escriure dedicatòries en un paper i les varen fermar a globus que després llançaren, tots alhora, al cel perquè les rebés. En el context del servei d’ajuda psicològica d’emergència, es varen atendre 8 pares, 39 professors i 154 alumnes. D’aquests,140 eren del CEIP Sant Llorenç, 10 del CEIP Son Carrió, 2 de Puresa de Maria i 2 de l’IES Artà.

Després d’aquest servei d’emergència, es va passar al servei de postemergència. Les professores es varen adonar que hi havia alguns alumnes que necessitaven atenció personalitzada i es varen fer teràpies individuals. La Conselleria de Serveis Socials i Cooperació va ser l’encarregada d’aquest servei de postemergència. La consellera Fina Santiago explica que 194 persones varen necessitar ajuda psicològica en aquest període i que es varen obrir 109 expedients. En concret, varen ser 25 menors de 14 anys els que varen necessitar ajuda psicològica més prolongada a domicili.

La família: un factor fonamental

Dins aquest procés de superació, la família hi juga un paper fonamental. “És decisiu, per a un infant amb un trauma intens, la manera com es viu dins la seva família. Si el nin veu por, estrès o rep missatges d’angoixa, se’n contagia”, assegura Ramis. La psicòloga destaca la importància que, en aquests moments en què els infants són tan vulnerables, els membres de la família es donin suport amb amor, afecte i seguretat.

Mateu és un dels infants que va necessitar ajuda psicològica individualitzada. No volia parlar del que havia passat ni del que havia viscut. Va passar una setmana a ca la seva padrina i quan va tornar no reconeixia casa seva. “Ara fa més de mig any que feim net i reformam la casa, però encara no en sortim, encara ens queden mesos de feina”, explica la seva mare, Kika. A més, assegura que la informació de l’Ajuntament de Sant Llorenç no és del tot clara.

El que va viure Mateu aquell vespre no va ser fàcil. Juntament amb els seus pares i el seu germà d’un mes, va passar tres hores al pis de dalt de ca seva. “Pensàvem ja a com enfilar-nos al terrat, perquè vèiem que l’aigua no aturava de pujar”, conta la seva mare. Mateu no parava de vomitar. “Sentíem una nina cridar desconsoladament des de la casa de devora, Mateu estava segur que era la seva amiga Ada. No sabíem com ajudar-la ni si estava tota sola. Va ser un moment de molta angoixa”.

Ara Mateu ha acabat les sessions de teràpia, però no està bé del tot. Té el mateix problema que pateixen la majoria dels infants que varen viure la torrentada: “Cada pic que plou s’enfonsa”, conta Kika. “Mai li havia fet por la pluja, però, ara, reviu la torrentada dins el seu cap cada pic que plou. Jo intent calmar-lo, però és molt difícil”.

Ada, la veïna de Mateu, és una de les nines que també va patir la torrentada en primera persona. Té nou anys i estava amb la seva mare, Tonyi, a casa quan varen començar les inundacions. Va quedar damunt la taula durant uns minuts fins que va caure: “Quina aigua més freda”, recorda. Tonyi és una d’aquestes mares que fa més fàcils els problemes. Es nota, quan parla, com transmet la positivitat a les seves filles.

Ada i Tonyi varen estar durant tres hores aferrades a una barana del pati interior de ca seva durant la torrentada. Tres hores que recorden com si fos un vespre sencer. Tonyi conta que varen veure passar de tot durant aquell temps: “Rentadores, cotxes, fustes... només faltava veure tombes”. Ada la interromp: “Pareixien vaixells de paper, però el que més record és que feia molta olor de benzina”.

Tonyi també recorda la sorpresa amb què el guàrdia civil que la va rescatar va veure casa seva: “Senyora, està tot destrossat”. Però ara ella se n’alegra: “He canviat tota la decoració, no m’agradava, ja, com estava”. Unes fotografies amb restes de fang que varen aconseguir rescatar destaquen a la gelera. “Esper que aquestes siguin les darreres gotes de llot que entrin dins ca nostra”, desitja.

Ada ha fet deu sessions amb una psicòloga de les que es varen posar a disposició dels afectats. Ja passava per un mal moment, just abans de la torrentada, perquè el seu pare havia mort feia un any per una malaltia: “El pitjor és que la meva germana i jo vàrem plantar un petit arbre amb les cendres del meu pare i la torrentada se’l va endur”, diu amb tristesa. L’angoixa, ara, inunda el poble.

Les pors continuen i la infància d’Ada també ha quedat marcada, durant mesos, per l’angoixa de pensar que la torrentada es pugui tornar a repetir. La psicòloga Antònia Ramis explica que no es pot fer creure als infants que això no pot tornar a ocórrer. “Ja va passar fa anys i tornarà a passar, tenint en compte la zona en la qual està construït el poble”. “Veu un nigul i ja es posa molt nerviosa”, diu Tonyi. “Fa uns dies se’ns va rompre la cisterna i la meva filla pensava que s’inundaria la casa de nou”, afegeix.

Ara Tonyi assegura que s’enfronta, com diu ella, a una doble tortura. “Per si va ser poc que una tempesta s’endugués tota la meva casa per endavant, ara he de justificar cada cèntim que l’Ajuntament ens dona. No es justifiquen directament 8.000 euros per restablir una casa que ha estat arrasada? Els fa por que ens facem rics amb les ajudes i, en realitat, no ens basten per a res”, assegura. Des del Consistori no en diuen res.

El servei de postemergència a domicili es va acabar a l’abril. Per tant, ara, com explica la psicòloga Antònia Ramis, els infants que feien teràpies han de desplaçar-se fins a Palma si volen continuar les sessions. Encara que la consellera de Serveis Socials i Cooperació, Fina Santiago, diu que pot ser que, si hi ha psicòlegs que viuen pel Llevant de Mallorca, les famílies i els professionals quedin al lloc on millor els vagi.

A més, la consellera explica que aquest procés d’ajuda psicològica ha d’anar minvant, a poc a poc, d’acord amb el pressupost establert: “Un servei de postemergència no pot durar un any”, afirma. De fet, concretament, el servei de postemergències disposa d’una partida de 53.400 euros des de març de 2018 fins a aquest juliol passat, que s’ha ampliat, amb la catàstrofe de Sant Llorenç, amb 15.000 euros.

Per tant, ara, els més petits han de continuar el seu camí afrontant les seves pors amb l’ajuda de la família, els veïns, els professors i els amics. Perquè, encara que és cert que les ajudes psicològiques no poden durar per sempre, el que sí que pot ser etern és el dol d’haver viscut la torrentada i que s’hagi enduit un tros de la teva vida. La tragèdia del Llevant de Mallorca no va acabar el 9 d’octubre amb la desembocadura de tota l’aigua a la mar. Les inundacions continuen: les que omplen de pors, inseguretats i malsons les nits dels més petits. Els efectes ja no són visibles al carrer, però encara són devastadors als caps dels qui varen sobreviure aquell vespre. Continua plovent a Sant Llorenç, però l’aigua ja no sempre cau del cel, sinó dels ulls dels seus habitants.