Tenir una llar digna per deixar el carrer: “Alguns dormen en terra fins a avesar-se a fer-ho al llit"

PalmaMohammed Amir ens rep a la porta de ca seva donant la mà i amb un gran somriure. Té 33 anys, va arribar a Mallorca el 2019, procedent d’Algèria, a la recerca “d’una vida millor”. Llicenciat en Estadística, va començar a treballar en negre a la construcció i el camp. Va viure en una cotxeria que el propietari va habilitar com a infrahabitatge per a diverses persones en la seva mateixa situació. “Només tenia un llit. Pagava 150 euros”, rememora. Va quedar sense ingressos i va acabar al carrer. Des de fa dos anys, comparteix un pis amb dues persones més gràcies al Housing Led, un programa desenvolupat per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) del Consell de Mallorca en col·laboració amb les entitats Hogar Sí i Provivienda.

L’objectiu del Housing és facilitar la inserció social de les persones sense llar mitjançant l’accés a l’habitatge, però amb un procés i metodologia adaptats. El programa es divideix en Housing First i Housing Led. El primer atén perfils ‘cronificats’ amb una llarga trajectòria vivint al carrer i amb factors de vulnerabilitat molt clars: “Problemes de salut mental, addicions i discapacitat; a vegades no tots i altres vegades, sí”, explica la coordinadora del servei a Mallorca, Ana María Olivares. D’altra banda, Housing Led es dirigeix als qui estan en algun dels centres d’allotjament de la Xarxa d’Inclusió de l’IMAS i que, per la seva situació, poden aconseguir l’autonomia o independència amb el temps.

Mohammed Amir pertany al segon grup. Després de passar per un alberg, va ser inclòs en el programa i s’està formant com a electricista i instal·lador de plaques solars com un trampolí cap a la independència. També ha estudiat anglès i alemany, en aquest temps. “Em sent com en un partit de futbol en el qual em queden pocs minuts per marcar un gol. Ha estat un camí llarg, però sé que només falta la darrera baula de la cadena”, assegura mentre es toca la que porta penjada al coll.

Al pis compartit de Mohammed, les tasques es reparteixen i la seva vida no difereix de la de qualsevol estudiant. Cuina, fa la compra i rep la visita setmanal del tècnic socioeducatiu del programa que treballa amb ell en un pla individual d’intervenció per aconseguir la plena inserció social.

El model d’inclusió tradicional és més assistencialista, a diferència del Housing, “centrat en la persona i els seus drets”, explica el cap de servei d’Inclusió Social de l’IMAS, Sebastià Cerdà. “Aquí no has d’anar pujant graons per anar accedint als serveis. No, el que necessites és una casa on viure i recuperar la teva dignitat com a persona”, afegeix.

Compromís

Mallorca disposa actualment de cent pisos per a persones sense llar. Vuitanta formen part de Housing First, amb un únic habitant a cada casa, encara que els està permès convidar un acompanyant; i vint estan a la disposició de Housing Led, amb tres persones a cada pis. Per això, s’ha proporcionat habitatge a 140 persones que no en tenien. “De requisits només hi ha el compromís i la visita setmanal del tècnic”, assegura Cerdà. I no existeix un termini determinat per abandonar el pis, “va en funció dels objectius d’aquesta persona, d’acord amb els processos necessaris per construir un futur en el qual es fa feina, incloent-hi la inserció laboral”, sobretot a Housing Led.

Isabel, a diferència de Mohammed, participa en el programa Housing First. Viu sola, si no contam els seus gats Valiente i Matías, que prenen el sol al balcó mentre ella inicia el relat. Té 59 anys. Va néixer a Moçambic, però les seves arrels són portugueses. Allà, a un poble de Portugal, va néixer la seva filla; allà va treballar catorze anys com a jardinera municipal; allà va sofrir abusos sexuals; allà es va enganxar a les “drogues dures” i d’allà va escapar d’una relació de parella complicada i de mirades estigmatitzadores. Va recalar a Mallorca fa deu anys i va acabar vivint al carrer. “Som bipolar i extòxicodepenent”, confessa, mentre ofereix un te al seu pis, que té una terrassa plena de plantes, tractades amb cura. “Som jardinera. No puc veure una planta amb set, em mor de pena”, confessa.

“Ara tinc un llit molt còmode”

“Vaig arribar a Mallorca perquè volia netejar la meva ànima després de tant de sofriment. No vull tornar a Portugal de cap manera”. Li agrada viure sola i intenta mantenir la rutina que no li permetia el carrer. Què és per a Isabel tenir ara una casa? “És un miracle. Ara tinc un llit molt còmode en el qual dormir, els veïns són molt agradables i surt a comprar les coses que necessit. Però també estalvii”, adverteix.

Isabel, com tots els participants de Housing First, ha rebut “l’oportunitat de dignificar-se com a persona”, apunta Olivares, sobre un model amb un èxit del 92%. “Trenca amb la idea que no poden viure en comunitat i estar en un habitatge. Els preguntam què necessiten i els ajudam, però no mediam amb els veïns ni advertim de la seva arribada perquè quan tu arribes a un lloc no et presentes. Ells tampoc. S’han de generar dinàmiques normalitzades”.

El “miracle” al qual Isabel fa referència per definir el fet de tenir un habitatge és un tret comú entre els participants de Housing First. “No acaben de creure-s’ho. Les entrades als pisos són molt boniques. Necessiten un temps per aterrar, mentre els dura la sensació d’incredulitat. Alguns dormen en terra fins que passen a fer-ho al llit, una vegada que s’han acostumat a l’espai. Et demanen si podran utilitzar la dutxa quan vulguin, se sorprenen que els veïns els saludin i valoren poder fer-se un cafè o beure’l en una tassa neta. Venen i et diuen: ‘M’he sentit persona i torn a ser visible’. És molt emocionant”. En el procés d’adaptació, és recurrent que perdin les claus “perquè no estan acostumats a usar-les”.

Mitjana de 57 anys

La mitjana d’edat dels participants de Housing First és de 57 anys. Un 76% són espanyols i l’altre 24%, de països com el Marroc, Polònia, Portugal, Romania, Alemanya, Eslovàquia o Mali. Actualment, la llista d’espera és de 120 persones i l’assignació dels pisos és aleatòria. “Per sorteig, perquè és el més just. Signen un consentiment i continuem amb el procés. Som molt garantistes”, certifica Olivares.

El perfil per sexes revela que un 80% dels sensesostre són homes, per un 20% de dones. “L’exclusió social és eminentment masculina, però el nombre de dones va en ascens”, assegura Cerdà. Abans dels fenòmens migratoris, la immensa majoria dels qui vivien al carrer eren homes espanyols que “havien arribat a la fi dels 70 per treballar al turisme, tenien problemes d’alcoholisme i havien perdut la feina i la família”. Aquest últim factor és “clau” perquè “si tens una estructura familiar és molt difícil que acabis al carrer”.

Els pisos que formen part del programa són privats, llogats pels seus propietaris a través de les empreses Hogar sí i Provivienda. No és fàcil trencar els prejudicis. “És un bon negoci per a qui lloga perquè té la garantia de pagament i de responsabilitat de l’Administració, a més de contribuir amb una bona acció social. El problema és que a Mallorca hem de treballar amb preus normalitzats de mercat, perquè no disposam d’un bon parc d’habitatge públic, com té, per exemple, Astúries”, diu Cerdà.

Mohammed continua pensant en el seu futur. Pensa en el dia en què ell pugui pagar un lloguer: “I formar una família i potser casar-me. Per què no? Però mai no oblidaré els que em donaven menjar quan era al carrer. Vull viure a Mallorca i vull poder ajudar altres persones. Només tinc bones paraules per a aquesta terra i per a la seva gent”.