La llarga conquesta del vot

PalmaDia 23 de juliol tornarem a les urnes, per a les eleccions generals al Congrés i al Senat, poc després de votar el nostre Parlament, consells i ajuntaments, el 28 de maig passat. Des del 1977, el fet de participar periòdicament en eleccions, a totes les persones majors de 18 anys ens sembla el més normal del món. Però no sempre ha estat així. Hem recorregut un llarg camí des que només uns pocs decidien sobre la col·lectivitat, una història que repassam en aquestes pàgines.

No sembla que el passat prehistòric fos gaire participatiu. En el període talaiòtic –assenyala l’escriptor Carlos Garrido– “cada col·lectivitat devia estar regida per un ‘gran home’, un cap o cacic (…). El cacic controlava el poder polític i religiós”. De fet, poder i religió continuarien lligats pràcticament fins al segle XIX.

Com comenta el periodista Indro Montanelli, a la seva imprescindible Història de Roma, el concepte inicial de ‘poble’ de la república romana “no es corresponia, en absolut, amb el que nosaltres entenem amb aquesta paraula. (...) No incloïa tota la ciutadania, com passa avui”. La plebs va haver de declarar-se en vaga per aconseguir, almenys, elegir uns representants.

L’historiador menorquí Miquel Àngel Casasnovas recull com, presumiblement, el govern de l’Eivissa púnica “estava confiat a dos magistrats, els ‘sufets’, elegits d’entre les famílies aristocràtiques. Els ‘sufets’ presidien també el senat, òrgan representatiu de l’oligarquia”. En algunes colònies de Cartago existia una ‘assemblea popular’, però no consta que aquest fos el cas eivissenc.

Les ciutats romanes de les Illes, segons afegeix Casasnovas, eren governades pels ‘duumvirs’, equivalents als cònsols de Roma, auxiliats pels ‘edils’ i un senat. També existien càrrecs públics de caire religiós: ‘flamines’, ‘pontifexs’ i ‘àugurs’. Eren elegits només per un any, però podien ser reelegits. Per accedir-hi “era imprescindible disposar d’una bona posició econòmica”. Si sortien elegits, havien de pagar les obres públiques de la seva butxaca, la qual cosa feia que “els càrrecs municipals fossin vedats a les classes menys afavorides”. L’arqueòleg Bartomeu Vallori registra una inscripció dedicada a un ‘duumvir’ de Palma, trobada a l’Estudi General Lul·lià i dipositada al Museu de Mallorca.

Falsificació dels resultats

El període islàmic tampoc no es va distingir pel seu pluralisme. Cap al segle XII –assenyala Casasnovas–, l’emir “convocava un consell d’ancians”, però “sembla que no tenia cap mena de competència fora de la funció consultiva en èpoques d’extrem perill”. Quan el governant de les Illes Muhammad ibn Gâniya creà un consell consultiu, es reservà la presidència per a si mateix, per si de cas. “Una elit dirigent, urbana” era la que “acaparava les magistratures polítiques, militars i religioses”.

Amb Jaume I i els seus successors es va produir una ruptura total, amb un nou ordenament inspirat en la Corona d’Aragó i, sobretot, en Catalunya. Jaume I establí uns ‘jurats’, equivalents a regidors, que designaven els consellers. En finalitzar el seu mandat d’un any, ells mateixos triaven els seus successors. “Aquest sistema” –dictamina Casasnovas– “tenia el perill de monopolitzar el poder en mans d’una facció ciutadana que podria perpetuar-se per la contínua elecció dels seus membres”. Per descomptat, a jurat o conseller no hi podia aspirar qualsevol. A Eivissa, segons narra l’historiador menorquí, Jaume II establí tres jurats, escollits pels representants dels senyors de l’illa “d’entre els prohoms”, els notables.

El sistema de ‘sac i sort’, és a dir, el sorteig dels càrrecs públics, tampoc no destacà per la seva pulcritud. “La mangarrufa” –diu l’historiador Álvaro Santamaría– “consistia a canviar els noms dels que resultaven elegits”. El representant reial, “d’acord amb l’escrivà, no publicava els noms continguts als redolins o bolets, sinó els dels seus partidaris. Es tractava de sorprendre la bona fe dels electors o d’aprofitar-se del seu analfabetisme”. A l’Ajuntament de Palma es conserva l’Arca de les Insaculacions, que es feia servir per a aquesta pràctica.

Amb el centralisme borbònic del segle XVIII, la perspectiva no millorà gaire. Ni amb el liberalisme que portaren les Corts de Cadis, tan idealitzades. L’historiador Lluís Roura destaca com, el 1810, ja es va designar una junta electoral “integrada majoritàriament per persones que participaven de les idees renovadores”, “que havia de controlar” les eleccions. Els absolutistes reaccionaren amb pasquins, “desacreditant per la seva suposada frivolitat o calumniant com a partidaris dels francesos” els candidats progressistes.

El doctor en Història Francesc Sáez registra com el 1837, amb els liberals ja en el poder, només tenien dret al vot el 2% dels illencs. A Mallorca, 966 de Palma i 2.534 de la Part Forana. No fou fins al 1890, quan s’aprovà el sufragi universal masculí, que aquest percentatge pujà fins al 21%, ja que en quedaven exclosos els menors d’edat, aquells sense condició de veí i, per descomptat, les dones.

Quins eren els criteris per poder ser elector? L’Estatut Reial del 1834, atorgat per Isabel II, limitava aquest privilegi –afegeix Sáez– a aquells que tenien una renda mínima de 6.000 reals. Exposava l’Estatut que “fins i tot a les repúbliques antigues (...) els que no posseïen béns no exercien drets polítics. (...) A tots els països s’ha considerat la propietat, sota una o una altra forma, com la millor garantia de bon ordre i d’assossec”. En canvi, “els que han intentat promoure revoltes i partits, deixant anar el fre a les passions populars, han fet servir com a instrument les turbes de proletaris”. Deixar votar els pobres! Fins aquí podíem arribar!

I les dones?

Sembla que no tothom bullia de felicitat per poder exercir de ciutadà. A Mallorca, el 1843, es va registrar una abstenció del 72%, segons documenta Sáez. El 1873, a Ferreries, es varen haver de repetir els comicis, ja que no s’havia acostat a les urnes ningú. Segons recull l’historiador Santiago Colomar, el 1890 a Formentera –informava El Ibicenco– no s’havia constituït l’Ajuntament perquè els formenterencs no havien anat a votar. Era la segona vegada que passava.

Ni tan sols l’extensió del sufragi a tots els homes majors d’edat es va traduir en un veritable exercici democràtic. El sistema polític que perdurà fins al 1923 es caracteritzava per la manipulació sistemàtica del vot a càrrec dels ‘cacics’ i de les xarxes clientelistes. Era la ‘tupinada’. El periodista i escriptor Miquel dels Sants Oliver, tot i el seu tarannà conservador, abominava aquesta pràctica, que qualificava com a “pitjor que la màfia”.

El primer ministre mallorquí, Antoni Maura, va intentar netejar el sistema amb la Llei electoral del 1907, si bé a Mallorca el seu partit era “eminentment caciquista”, segons el professor de la Universitat de les Illes Balears Antoni Marimon. Cal recordar que Maura fou elegit diputat ininterrompudament del 1881 fins al 1923, fins i tot quan s’havia escindit del Partit Conservador. D’altra banda, la seva llei no va contribuir gaire a la participació, ja que, si no es presentaven prou candidats, s’atorgava automàticament l’escó al que sí que ho feia.

Un cas paradigmàtic és el de Joan March, qui el 1923 –relata Marimon– proposà al cacic de Santanyí Joan Verger repartir-se els resultats: 60% per als liberals d’en Verga, 40 % per als conservadors. Com que Verger no va acceptar, el governador civil “destituí el batle conservador”, dels seus, “i en nomenà un de liberal”. El juny del 1931, segons cita Matías Vallés a Diario de Mallorca, March escrivia al comte de Peralada: “Vostè donarà les ordres oportunes perquè sota cap concepte es voti qualsevol altra candidatura que pugui presentar-se per combatre la nostra”.

Amb l’arribada de la República no s’acabaren els conflictes. Les eleccions del 12 d’abril del 1931 que l’havien portada “foren impugnades” a 14 ajuntaments de Mallorca –assenyala Casasnovas– “arran de les anomalies denunciades per socialistes i republicans”. S’hagueren de repetir el 31 de maig. I, curiosament, només un mes i mig més tard, el resultat “fou sensiblement diferent”. A Palma, on els liberals de March havien estat “clars guanyadors”, ara els més votats foren els republicans.

I a tot això, les dones continuaven sense dret al vot. El 1907 i el 1908 es registraren sengles propostes a les Corts, sense èxit, segons la historiadora Isabel Peñarrubia: el mallorquí Alexandre Rosselló, aleshores al Partit Liberal, hi va votar a favor. No totes les feministes de llavors estaven d’acord amb aquella mesura. La professora Anna Canalis reclamava el 1922 a La Almudaina “l’accés al sufragi”, mentre que la seva col·lega Maria Antònia Roig afirmava que “la dona espanyola no està en disposició d’exercir lliurement aquest dret, ja que es troba sota el domini de l’espòs o de l’Església”. “No vulguem (...) conquestes prematures, com les del vot”, escrivia la també professora Rosa Roig. El 1931, amb la República, per fi s’aprovà el sufragi femení. La creadora del Foment de la Cultura de la Dona de Sóller, Maria Mayol, fou la primera candidata a diputada a les Illes, sense resultar elegida.

El franquisme representà un retrocés en tota regla. Tot i així, quan el règim donava les seves darreres cuejades, Josep Melià, que es declarava públicament “regionalista” i “demòcrata” –encara en vida de Franco–, aprofità els mecanismes de la dictadura per ser elegit procurador a Corts, i derrotà el candidat oficialista, Julio Barrado. Alguna cosa començava a canviar. I aviat, tot canviaria. Per sort.