Llarga vida als clubs de lectura

PalmaPer a l’escriptor Nyec avui és dia de festa, perquè està convidat a un club de lectura. És a la Biblioteca Municipal de Dallons, biblioteca que du també el nom de l’escriptor Nyuc, que va morir ja fa uns anys i que era dallonsí, és a dir, natural de Dallons. Hi anirà conduint en el seu cotxe, perquè la minsa carretera que arriba fins a Dallons (un antic camí asfaltat, a penes eixamplat) li agrada molt, i perquè tampoc no hi ha transport públic per arribar a aquella part de l’illa (sigui quina sigui l’illa: podeu situar mentalment Dallons a qualsevol punt de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera).

En altres ocasions, la convocatòria del club de lectura és en una llibreria, o un centre cultural, o un casal de barriada, o una biblioteca –sempre, o quasi sempre, pública– de Palma o d’alguna de les ciutats grans: Inca, Manacor, Ciutadella, Maó, Eivissa. De vegades, l’escriptor Nyec ha agafat avions o vaixells per personificar-se en un club de lectura, i això (que grups de lectors dels seus llibres s’agrupin i el convidin a desplaçar-se d’una població a una altra, d’una illa a una altra) el fa content. Més que content: feliç. Significa que els llibres que ha escrit són vius, i si els llibres són vius, ell també ho és. Perquè al capdavall es tracta d’anar a parlar dels seus llibres amb persones que els han llegit. I així saber de primera mà no tan sols si els han agradat o no, sinó també què els ha interessat més, en què s’han fixat, què els ha cansat o avorrit, què els ha fet gràcia o els ha fet pensar. En contraposició a la tasca de l’escriptura, que es fa en solitari, el destí ideal dels llibres és ser de tothom que vulgui llegir-los. I l’escriptor, o l’escriptora, que sol fer la seva feina a còpia de passar hores dins una habitació (la famosa habitació pròpia que reclamava Virginia Woolf, per escriure i per viure), té en cada club de lectura l’oportunitat de poder contrastar el seu parer sobre els llibres que ha escrit –que va escriure, segons de quin llibre es tracti, ja fa molt de temps– i l’opinió que ha merescut a aquells que els han llegit.

Aquells que els han llegit, els lectors, etc. En realitat seria més exacte parlar de les lectores, perquè els clubs de lectura solen estar formats molt majoritàriament per dones. “Molt majoritaràriament” es refereix a un percentatge no menor del vuitanta per cent, més proper al noranta en molts de casos, o directament, prou sovint, del cent per cent. Això sol ser motiu d’alguna broma o algun comentari suaument benhumorat entre l’autor o autora, la bibliotecària (quasi sempre una dona), la coordinadora del club o clubs de lectura (que generalment sol ser una dona) i el públic mateix (format per dones, amb les excepcions aportades per un o dos, màxim tres o quatre, representants masculins). Les bromes i els comentaris benhumorats estan molt bé, però no cal dir que el fet, repetit i constatat centenars de vegades en centenars de llocs diferents, evidencia una realitat: les dones llegeixen i els homes, no.

No tan sols això, sinó que hi ha una frase que, no per repetida, deixa de ser certa: les dones constitueixen la gran majoria del públic lector, fins al punt que no és exagerat afirmar que són les dones les que sostenen la indústria del llibre. I cada vegada més, no només com a lectores (i, per tant, clientes de les llibreries o usuàries de les biblioteques), sinó també com a llibreteres, editores, prescriptores o autores. El món del llibre, en definitiva, és un món feminitzat, i l’única lectura negativa que té això és l’estranya deserció que fan els homes de la lectura, una vegada han acabat de llegir els llibres que els corresponguin per obligació quan estudien a l’institut o a la universitat, i això en el cas que arribin a llegir-los.

Experiència vital per compartir

En qualsevol cas, la proliferació dels clubs de lectura a la nostra societat és una de les (escasses) bones notícies que podem donar per confirmades en les últimes dècades. Són espais de socialització, d’intercanvi i de coneixement, i també d’oci i entreteniment, i ja hem dit que solen crear-se a l’entorn propici de biblioteques o llibreries, però són aptes per formar part de la vida de qualsevol forma d’associació humana, des d’esplais o casals de padrins i jubilats fins a centres de salut, hospitals o presons. O (això és menys freqüent, però també existeix) a comunitats de veïns. El fet de comentar les lectures en grup, i de compartir-ne les impressions, n’enriqueix el contingut, i fa més evident allò que en realitat és la lectura: no un esforç solitari per adquirir alguna cosa (coneixements, prestigi, allò que difusament se sol anomenar ‘cultura’), sinó una experiència vital que després podem compartir amb altres persones. I això, amb independència del gènere del llibre que es llegeixi: és cert que el més habitual als clubs de lectura són les novel·les, però també els assajos, les biografies, els llibres de poesia o els còmics hi tenen absolutament la seva cabuda. Com n’hi té també la discrepància: una vegada arribat a la Biblioteca Municipal Nyuc de Dallons, l’escriptor Nyec es troba que, al club, hi ha catorze dones i un sol home, que es passa tota l’estona de la conversa assegut en una cadira d’esquena a ell. Ni l’escriptor ni ningú comenten res sobre aquest comportament; tampoc l’home, que, una vegada acabada la trobada, s’aixeca, diu gràcies i se’n va. Finalment l’escriptor Nyec pregunta si algú sap per què l’home ha actuat d’aquella manera: “És que el llibre no li ha agradat”, explica la coordinadora, amb tacte. “Li vaig dir que no calia que vingués, però va dir que de cap manera: que havia de ser-hi per expressar la seva opinió”. La lectura també és això.