El llegat oblidat de Cela a Mallorca

PalmaL a relació de Camilo José Cela amb Mallorca s’inicià el febrer del 1954, havent ja publicat dues de les seves obres cabdals: La familia de Pascual Duarte i La colmena. Amb la seva primera dona, Rosario Conde, l’escriptor gallec, de 38 anys, passà uns dies de descans a l’hotel Maricel de Cas Català (Calvià). Al cap d’un any ja decidí establir-se a l’illa per fugir del “pudridero de Madrid”, tal com li agradava dir. Necessitava un lloc tranquil per acabar d’escriure La catira. El matrimoni i el seu fill Camilo, de vuit anys, acabarien llogant una casa al port de Pollença. Un any després es mudaren a Palma, on passaren per tres domicilis: primer al barri de Son Armadams, en una casa del carrer Bosc número 1, ja desapareguda; després al Terreno, al número 47 del carrer de Josep Villalonga (avui una placa recorda la seva estada), i finalment, el 1961, a la Bonanova, en un xalet ja construït al seu gust.

El barri de la primera casa palmesana donaria nom a Los papeles de Son Armadans, la gran revista de la literatura espanyola moderna, de projecció internacional. S’edità durant 23 anys, del 1956 al 1979. Els seus 276 números donaren aixopluc a una gran diversitat d’escriptors: des de la coneguda Generació del 50 fins als autors exiliats i perseguits per la dictadura com Luis Cernuda, Jorge Guillén o Américo Castro.  

Passat censor

A principi dels setanta un joveníssim José Carlos Llop començà a publicar a Papeles. “Va ser –diu l’autor d’En la ciudad sumergida (2010)– el Ministeri d’Afers Exteriors de Cela dins del món universitari americà i espanyol i dins la intel·lectualitat a l’exili i d’aquí. En ple franquisme, tothom hi va poder escriure en qualsevol llengua de l’Estat”. Si Cela gaudí de tanta màniga ampla va ser gràcies al seu passat de censor. Ho havia estat el 1943, a 27 anys, per poder guanyar-se la vida, en paraules seves. Curiosament, tres anys després, ell mateix fou víctima del seu antic ofici amb La colmena, una novel·la del Madrid de la postguerra amb nombroses referències de contingut sexual. L’hagué de publicar el 1951 a l’Argentina –a Espanya no veuria la llum fins al 1963. El 1942, en canvi, Cela sí que havia estat capaç d’esquivar les tisores institucionals amb la seva primera novel·la, La familia de Pascual Duarte, plena de dramatisme. El seu protagonista és un rude pagès extremeny condemnat a mort arran d’una vida marcada per la violència.

Amb Papeles, el gran mestre de la narrativa espanyola hagué de tornar-se a carregar de paciència. Lluità de valent cada número amb el cap de la censura literària a Mallorca, Francisco Soriano Frade, que era un militar retirat. La investigadora Pilar Arnau recorda una anècdota curiosa: “Cela era molt intel·ligent i amb un gran poder de persuasió. Va convèncer Soriano que el lingüista Lázaro Carreter havia estat a la División Azul i que el poeta Blas de Otero no era militant comunista, sinó un conegut falangista, de manera que aconseguí autorització per publicar textos d’aquests dos autors”. El 1957 el gallec augmentà la seva autoritat davant dels censors en ingressar a la Real Academia Española.

Com a primer secretari de la revista, Cela tingué el poeta palmesà Josep Maria Llompart, un dels fundadors el 1962 de l’Obra Cultural Balear (OCB) –el 1977 ja en seria president. Arnau destaca la important contribució de l’acadèmic a la cultura catalana: “Malgrat ser un home del règim, valorava molt la nostra literatura i era conscient de la seva precària situació”. Prova d’aquest compromís és la llarga nòmina d’autors catalans que escrigueren en català a Papeles: Hilari de Cara, Josep Carner, Josep Maria Castellet, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Martí Pol, Jaume Vidal Alcover, Francesc de Borja Moll, Joaquim Molas, Baltasar Porcel, Manuel Sanchis Guarner o Carles Riba.

Influència

Llop també reivindica el paper de suport del gallec a la literatura catalana: “Els escriptors illencs més joves, com Porcel o Llompart, es varen acostar a ell com les abelles a la mel. Eren conscients que la seva figura representava una possible sortida literària en un món tancat com era Mallorca. Porcel va aprendre molt de Cela, sobretot de la seva faceta de relacions públiques. I a Llompart li serví per contactar amb nombrosos autors gallecs i castellans”.

Un altre escriptor que té un molt bon record de Cela és Guillem Frontera: “Amb mi mai no va tenir una actitud paternalista. El 1960, a quinze anys, en sortir dels seminari de la Porciúncula de l’Arenal, li vaig escriure una carta amb un conte. Me la va contestar de manera molt cordial. Em va convidar a anar-lo a veure a la seva casa del Terreno i em va donar molts bons consells per escriure. Després, me’n vaig anar a Barcelona i vàrem perdre el contacte”. El d’Ariany té clara una cosa: “No s’ha valorat prou l’activisme a favor de la cultura catalana que feu Cela. És cert que era una persona totalment integrada en el franquisme, però tenia un gran poder cultural i el va saber emprar bé”. 

Fins a Cela també s’hi arrambà Llorenç Villalonga, qui el 1931 ja havia escrit Mort de dama. El 1956 ambdós coincidiren en el primer jurat dels premis Ciutat de Palma promoguts pel periodista i regidor de Cultura de l’Ajuntament Gabriel Fuster, àlies Gafim. Aquell any el gallec va accedir a fer el pròleg al palmesà per a una edició en castellà de Bearn, que l’any anterior no havia guanyat el premi Nadal. A Villalonga no li agradà gens una afirmació (“probablement és jueu”) que feu Cela en al·lusió al seu suposat origen xueta. Llavors l’obra no es vengué gens. L’èxit li arribaria cinc anys després amb l’edició en català.

Cela i Villalonga coincidirien en altres ocasions, sobretot a les famoses tertúlies del ja desaparegut cafè Riskal. El 1971, però, per continuar de jurat als premis Ciutat de Palma, el mallorquí demanà que no hi fos el gallec. “Cela –diu Llop– sempre tingué una relació tirant amb Villalonga. Respectava la seva obra, però no entenia el seu caràcter refinat que contrastava amb el seu de divo”. Sobre el polèmic caràcter de l’acadèmic, l’autor d’En la ciudad sumergida fa el següent apunt: “Es volgué construir un personatge abrupte sobretot amb els periodistes. A la distància curta, però, era molt educat i atent. La gent del seu entorn mai no es va sentir maltractada per ell”. 

Blai Bonet donà fe d’aquest bon tracte. A la seva obra Els ulls: diari primer (1973), l’escriptor de Santanyí relatà la primera coneixença amb Cela. Fou fruit d’una visita llampec que el 1954 li feu el gallec a casa seva mentre es recuperava de la tuberculosi: “La mare i la meva germana ja s’havien astorat amb la veu de brau celta d’en Camilo, que, com des del Sinaí, digué ‘señora, la felicito por haber sabido hacer un hijo tan cojonudo como éste’”. Fins al 1962 ambdós mantindrien una intensa relació epistolar.

Cela també exhibí una bona sintonia amb Joan Miró, que fou una altra signatura destacada de Papeles. El 1956 el pintor català s’havia instal·lat a viure al barri palmesà de Cala Major. Igualment el gallec es relacionà amb l’escriptor britànic Robert Graves, establert de manera fixa a Deià des del 1946. “Dins la historia del segle XX –apunta Llop– és una cosa molt especial que coincidissin en un mateix lloc tres figures úniques com ells, que feren venir personalitats il·lustres del tot el món a Mallorca”.

Allà on l’autor de La colmena també actuà d’imant intel·lectual va ser a Formentor, des de les Converses Literàries, que engegà el 1959. La seva primera edició ja comptà amb la presència de primeres espases com José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso, José Luis Aranguren, el nord-americà Anthony Kerrigan o l’anglès Henry Green. 

L’escapada

El 1969 Cela ja era nomenat fill adoptiu de Palma. A partir de final dels setanta començà la seva etapa com a professor a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Un dels seus primers alumnes va ser Perfecto Cuadrado, catedràtic ja jubilat de filologia gallega i portuguesa. “Era –assegura– molt generós. Ens duia a fer classes a la seva casa de la Bonanova, on ens habilità un despatx perquè poguéssim consultar la seva extensa biblioteca”. 

Cuadrado seria dels pocs ponts de contacte de Cela amb Mallorca quan l’abandonà el 1988 després d’una estada de 35 anys. Volgué trencar d’arrel amb l’illa que convertí en l’eix central de la recuperació cultural i literària de l’Espanya de postguerra. A 72 anys, havent tingut un ensurt de salut, decidí separar-se de Charo Conde, la que havia estat la seva dona durant 44 anys i la vertadera ànima organitzava de Papeles. Llavors se n’anà a viure amb la periodista gallega Marina Castaño, 41 anys més jove. Un any després, el 1989, ja rebia el premi Nobel de literatura –era el cinquè espanyol que el guanyava. La mort li arribà al cap de 13 anys, el 17 de gener de 2002. Tenia 85 anys. El 2009 el seu fill Camilo constituí a Palma la Fundación Charo y Camilo José Cela. Encara, però, no s’ha creat l’esperat museu que sí que ja té el Nobel a la seva Galícia natal amb una altra fundació, l’Iria Flavia.