Quan la llengua fa flamada

PalmaEl dimoni Gros de Manacor la té gruixada i la mostra sense vergonya, els dimonis d’Artà tampoc no estan empegueïts i la treuen enmig dels dos claus, en Banya Verda de Montuïri és qui la té més flexible i li arriba baix de la barra, i el d’Algaida la té prima, però alhora esmolada. Mostrar la llengua és una de les característiques més comunes que tenen les diferents caretes que representen el dimoni arreu de Mallorca, perquè tots els dimonis són llengueruts, pocavergonyes i impertinents, i responen amb llanderades a qualsevol atac, especialment als atacs a la llengua catalana. La irreverència es manifesta amb gloses, cançons, frases fetes i terminologia específica que varia d’un poble a un altre.

La riquesa lingüística santantoniera és adquirida, apresa, manllevada, passada per missatge de WhatsApp o d’Instagram entre una generació de joves, d’orígens i llengües maternes diverses, escolaritzats en centres concertats o en instituts públics d’arreu de la geografia de les Illes. Per la revetla de Sant Antoni, però, els joves de Mallorca esdevenen una sola colla, que compareix a sa Pobla, Muro, Artà, Sant Llorenç o Manacor. Imbuïts per la flamarada contestatària del dimoni, han fet seva una llengua, la catalana, que, tan antiga com l’ermità que va viure al desert d’Egipte al segle IV, s’obri camí cap a la modernitat.

La festa, com la llengua, resisteix les envestides i els esforços dels governants per fer-la domèstica. A més, compassa les seves passes amb les demandes socials del moment. Obreries i patronats, hereus i servadors de la tradició, han hagut de modificar allò que pensaven que era inalterable per incloure-hi la dona i obrir aquests organismes reguladors a una major participació, perquè la festa sense el poble no és festa.

Amb els canvis, però, hi ha una paraula que no muda. És un mot que serveix per manifestar tota casta de passions. “‘Què dimonis vols?’, ‘el dimoni me’n du’, ‘duc el dimoni dins jo’, ‘tenir una força de mil dimonis’ o ‘qui dimonis deu ser?’ són expressions –explica el filòleg Miquel Sbert– en què el mot dimoni fa de comodí en frases interrogatives, ponderatives o exclamatives”.

“Amb la paraula dimoni s’expressen passions generalment negatives, com la ràbia, la por o la ira, però no necessàriament ha de ser així. El desig sexual o les passions amoroses també es poden manifestar amb aquest mot. Fins i tot, serveix per expressar unes capacitats físiques extraordinàries: “En córrer fa tanta de via que pareix un dimoni!”, especifica Sbert, qui també és especialista en la poesia de tradició oral.

Les festes de Sant Antoni proporcionen un entorn de bauxa, gairebé carnavalesc, en què les llengües més esmolades no tenen rampa a l’hora de proferir comentaris que no s’atrevirien a dir. Els dobles sentits i les paraules pujades de to s’escampen amb gloses improvisades o compostes, que atreuen com un imant la gent cap a la festa. El repte serà que aquest llegat, que s’expressa en llengua catalana, pervisqui i s’adapti a la modernitat amb una generació de joves que es decanten sobretot per l’aspecte més lúdic de les celebracions.

Referents de diferent grau

“La implicació i atracció dels joves cap a la festa depèn un poc del lloc on s’han escolaritzat i del grau de tradició santantoniera”, comenta el murer Miquel Segura, qui fa dos cursos que exerceix de professor de Ciències Socials a l’IES Clara Hammerl del Port de Pollença i durant una dècada ho va fer a l’IES Can Peu Blanc de sa Pobla. “Tant sa Pobla com Pollença són dos pobles molt santantoniers. Ara bé, el moll és una altra cosa, perquè les característiques socials de la seva població, d’orígens diversos, el fan diferent, i la tradició al voltant de les festes també és diferent. Tot i això, en uns centres i en altres, l’escola té un paper fonamental a l’hora de transmetre cançons, expressions i vocabulari relacionats amb aquestes festes. Si la família o l’entorn més immediat no proporcionen els referents lingüístics santantoniers, l’escola pot fer aquesta funció. Passats els anys, però, aquelles nocions escolars esdevenen eines de socialització al voltant de la ximbomba i la botella d’herbes”, diu Miquel Segura.

L'actor i filòleg català Toni Lluís Reyes, qui per primer pic ha fet de dimoni Gros al primer ball de les festes de Sant Antoni de Manacor, fa una anàlisi sociolingüística de la festa: “Dimarts passat, quan vaig fer de dimoni Gros em va sorprendre sentir molta de gent parlant en castellà a la plaça del Mercat de Manacor. La realitat és que la festa té uns rituals, com són els goigs i altres cançons, que són en català i no s'entendria que fossin en altres idiomes. Això fa que els joves, parlin la llengua que parlin, participin amb un major o menor grau de la festa en llengua catalana”.

El filòleg convertit en dimoni ho matisa: “La massificació i la globalització tendeixen cap al reduccionisme. Fa anys, el jovent de Manacor cantava dotzenes de cançons. Ara just se'n senten tres o quatre, aquelles més populars que es reparteixen en un paper. I això no només succeeix amb els joves d'orígens diversos, sinó també amb aquells que són de famílies manacorines”.

Reyes posa un exemple de la confusió de termes relacionats amb la festa: “M’he trobat amb joves que em tracten de ‘dimoni Gran’. Aquest terme és incorrecte, perquè el dimoni Gros no és que sigui gran o vell, sinó que és gros. És més gros i més maleït que els dos dimonions amb qui balla”.