Sebastià Taltavull: “La llengua hauria d’estar per sobre de la política. És un dret humà”

PalmaLes finestres del Palau Episcopal, on Sebastià Taltavull (Ciutadella, 1948) rep l’ARA Balears, ofereixen una vista excepcional, amb la mar com a protagonista. Però també mostren una realitat de la qual és ben conscient el bisbe de Mallorca, perquè s’hi veu un macrocreuer, un símbol del turisme massificat i de la destrucció del medi ambient. I Taltavull remarca que són temes que també preocupen l’Església.

La Fundació Ferrer i Guàrdia xifra en un 40% els espanyols que es declaren no creients i també remarca la minva de practicants. Com afronta l’Església aquesta situació?

— Les xifres són aleatòries. Hi ha llocs de molta intensitat i d’altres que han quedat com a aturats. Hem passat d’una secularització agressiva a una època d’un poc d’indiferència, i no sé què és pitjor. Però també notam una recerca, un voler trobar alguna cosa, i es nota en la quantitat d’adults que es batien i es confirmen. La gent es declara no creient, però hem de veure quina pregunta se’ls ha fet perquè diguin això. Són moments a escala individual, perquè no podem parlar de masses de no creients ni de masses de creients. Avui importen molt el compromís i la inquietud personal i la religió cristiana intenta donar-hi respostes. No som gens pessimista.

Vivim en una comunitat amb molta riquesa, però mal repartida. La meitat de la població té problemes per arribar a final de mes i el 21,5% està en risc de pobresa, segons les dades de la Xarxa per a la Inclusió Social (AEPN). Quina valoració en feis?

— Hi ha una societat molt rica i també noves pobreses que no hi eren. Continua la de la gent que no té per menjar i vestir, però hi ha una pobresa nova per la manca de futur i de recursos per viure amb dignitat. Un jove amb una feina precària, encara que cobri 1.000 euros, és pobre. I el problema de l’habitatge és terrible. Viure en un racó no és viure amb dignitat. Nosaltres ens demanam com podem fer servir el patrimoni de l’Església. Vàrem oferir espais del seminari per als refugiats ucraïnesos i hem habilitat altres dependències per a persones sense sostre. S’ha de donar una orientació a aquest patrimoni no només de conservació, sinó també d’utilitat pública. Volem que aquesta pobresa desaparegui, però no depèn només de la bona voluntat o dels doblers que es puguin invertir, sinó que també depèn molt de les lleis i les decisions polítiques. La desigualtat és un problema que s’ha d’envestir d’alguna manera, i més quan els sous són baixos i els preus pugen tant.

Des d’aquí es veu un creuer. La societat és com és també pel turisme?

— El turisme ens ha duit a una situació determinada. Els doblers fàcils han implicat per a molts deixar de banda els principis morals i amb el turisme entren molts diners. Com és que moltes empreses més familiars han anat cap avall? A Menorca ho veig, que han desaparegut moltes finques. 

Què pensa l’Església d’una qüestió com el canvi climàtic?

— Pensa que no hi pot haver aquesta destrucció. Hi ha d’haver un canvi radical d’actituds. Les coses s’haurien d’aclarir ara, però es parla d’anar fent fins al 2050. Això és així perquè hi ha uns interessos molt grossos i es posen vets.

Hi ha col·lectius que s’han enfrontat a la marginació. El papa va anunciar fa poc la benedicció de les parelles homosexuals. Com l’heu rebuda?

— És una cosa que sempre he tingut molt clara. Sobre la qüestió de l’homosexualitat, cal partir de la dignitat de cada persona. Si un és homosexual té dignitat, drets, i hi ha d’haver una acceptació de la societat. No hi ha d’haver exclusió. Abans hi havia unes normes a l’Església que ens aturaven molt i s’ha fet una evolució. És cert que encara hi ha punts que són difícils de travessar, però crec que el papa ha encertat en reconèixer la situació d’aquestes persones. No ho podem reconèixer com a matrimoni, perquè és una altra orientació, però sí que es pot beneir i es pot integrar dins del pensament de l’Església. Amb això es dona un reconeixement de la validesa d’un amor que també està creat per Déu. Hi ha persones que s’estimen així. Per tant, posem-hi Déu enmig, perquè les ajudi a estimar-se. 

La benedicció no s’equipara al matrimoni i no es pot fer a la vegada que els rituals civils. Ha quedat a mitges?

— És un començament. Encara no s’ha dit fins on arriba tot això. Ara hi ha un reconeixement molt explícit i clar.  

Aquest reconeixement s’ha fet el 2023. Hi ha parelles homosexuals que s’han allunyat de l’Església perquè se’n sentien excloses. No arriba tard?

— Les coses arriben quan arriben, i estic molt content que s’hagi fet en aquest moment, perquè ara podem treballar-ho. No podem viure només amb angoixa. És clar que hi ha moltes coses que hem de superar, perquè no estaven ben fetes. Això ens passa a molts nivells.  

Altres col·lectius vinculats a l’Església reclamen una incorporació més gran de les dones i que es posi fi al celibat. Ho veis possible?

— Sí, això vindrà. Amb coses com aquestes, l’Església no fa d’avui per a demà. Sobre la incorporació de la dona, hem fet passes. Vaig afegir tres dones al Consell episcopal i ara per ara no puc anar més amunt. Li ho vaig dir al papa i va estar molt content. El plantejament nou de l’Església ha de venir pel conjunt del poble, no només pel clergat. Els laics i laiques tenen dret a posar damunt la taula aquelles qüestions que ja s’estan debatent, com l’ordenació de la dona i el celibat sacerdotal. Són dos temes que s’han plantejat en el sínode a escala mundial. No tenc cap inconvenient, amb vista a la igualtat, que la dona s’hi integri plenament. Quant al celibat, sempre he estat a favor que sigui opcional. Però s’ha d’ajudar molt perquè cadascú pugui descobrir la seva vocació. 

Es pot dir que sou un bisbe feminista?

— Es podria dir. S’ha de donar un paper a la dona. Aquí, les dones estan presents en els màxims òrgans. En el Consell Pastoral hi ha la meitat dones i la meitat homes. Arribam al màxim que podem arribar. La dona té un paper important dins de les institucions i es fan les passes que depenen de nosaltres. 

Com es conjuga el fet de ser bisbe amb les idees personals, com les polítiques?

— Personalment, tens una opció política i no sols variar si no hi ha una desfeta. Em va tocar viure tot el canvi polític d’Espanya i vaig votar la Constitució. Puc tenir idees, però com a Església s’ha de tenir la capacitat d’estar amb tothom, perquè hi tenim tothom. Quan vaig arribar aquí, em varen demanar com havia viscut l’independentisme els anys que havia estat a Catalunya. Ho vaig viure com aquell que ha d’acollir tothom. La meva missió no és defensar una idea política, sinó donar l’Evangeli. Ara bé, si elements de l’Evangeli s’avenen amb un pensament polític, que cadascú sàpiga què agafa. Una vegada vaig fer una lectura que explicava que els apòstols ho tenien tot en comú, que repartien les propietats perquè ningú no patís fam. Un home va entrar a la sagristia com a una fera. Em va dir comunista i jo li vaig explicar que era la paraula de Déu. Li vaig llegir el text, que era dels Fets dels Apòstols i em va dir que no calia llegir-ho en públic. 

També us han criticat per defensar el català.

— Hi ha coses que no són partidistes, perquè són l’expressió d’un poble. La defensa de la llengua ara és un punt conflictiu, i hauria d’estar per damunt de les idees polítiques. La llengua és un dret humà i no hi pot haver persones que invalidin això. Hem d’acollir tots els que no parlen com nosaltres, però no hem de perdre el valor de la nostra identitat. La identitat no són només paraules, és un estil de vida, una manera de ser i de respirar. Darrerament, això no s’entén molt bé i de vegades és mal de fer dir-ne a Mallorca una paraula en públic. M’han increpat i m’han insultat per això. És una qüestió d’actitud i no deixaré de defensar la llengua. Hem de ser clars i sincers i no anar en contra de ningú. Hi ha qui pensa que, si defenses la nostra llengua, vas en contra d’ell, i no és així. Manca formació i maduresa.

Us preocupa l’auge de l’extrema dreta a Europa?

— Sí. Em preocupa molt perquè és una forma d’exclusió, de dir a les persones que hi venen que no les volem. Jesús diu a l’Evangeli: “Era foraster i em vàreu acollir”. Jo he de dir com l’Evangeli. Ara bé, si algú ho interpreta com que va en contra d’alguna cosa… L’Evangeli té uns tons de conseqüències polítiques. Això és la doctrina social de l’Església. Hi ha coses que l’Evangeli diu claríssimament i hi ha opcions polítiques que no es poden tolerar i s’han de denunciar perquè van contra els drets humans. 

El papa ha demanat el final de la guerra a Gaza, però no sembla que cap crida sigui efectiva, ni tan sols de l’ONU.

— A Israel se li han de dir les coses molt clares, perquè la situació és desproporcionada. El papa hi està intervenint des del primer moment. Però per mediar també has de trobar l’equilibri, i la realitat moltes vegades no et deixa. Hi ha un atemptat terrorista i moren 1.200 persones. Després hi ha una invasió desproporcionada i en moren més de 20.000. En una situació com aquesta, no pots estar amb un i amb un altre, encara que has de continuar pregant per tots dos perquè no continuïn matant-se. Passa el mateix que a la matança dels innocents per part d’Herodes, que va dir de matar els infants de dos anys cap avall. Ara Israel també vol matar tothom per fer desaparèixer Hamàs. És el mateix esquema, i ve d’un cor que és violent, que odia i que no perdona. 

L’Església està a la palestra pels abusos sexuals i ha demanat perdó. Però quines altres passes cal fer?

— A Mallorca hi ha tolerància zero i hem guanyat molt aclarint la situació. L’illa és un dels llocs on s’ha actuat rigorosament des del primer moment quan s’hi han trobat casos. Posaria com a primer objectiu l’atenció, l’acompanyament i la reparació de les víctimes, que també passa per l’aspecte econòmic. S’hi ha d’estar al costat. Quan parles directament amb les víctimes veus la transcendència dels fets. No només s’ha de demanar perdó, que ho hem fet moltes vegades en públic, sinó que s’han de tenir protocols d’actuació concrets. S’han elaborat a la Conferència Episcopal i ara ho feim a les diòcesis. Al Bisbat tenim una oficina antiabusos, que es va posar en marxa des del primer moment. Actuar amb rigor ha servit per donar una informació molt detallada de les passes que s’han de fer.  

Com és el cara a cara amb una víctima?

— És alliberador i reconfortant, per a elles i per a l’Església. 

Com s’ha d’actuar amb els agressors?

— Cada cas té el seu tractament. S’ha de fer un estudi de la situació, perquè no pots denunciar si no coneixes de què es tracta. Hem facilitat tota la nostra informació, fins al darrer punt, tant al Defensor del Poble com en el cas de l’informe Cremades [el que va encarregar la Conferència Episcopal]. Quan passa un fet com aquests, és molt important el tractament que s’hi dona, perquè es pot fer mal. L’abusador ha de rebre ajuda per sortir d’aquesta situació. Si creim en la rehabilitació de les persones, després d’anys de presó, se l’ha de continuar condemnant? Però també hi ha casos de reincidència. És molt complicat. Dins de l’Església s’ha d’aclarir la relació entre pecat i delicte, perquè hi ha pecats que no són delictes i els delictes tots són pecats. Si hi ha un delicte pel mig, el tractament és un altre. Posarem tots els mitjans necessaris. Que es globalitzi la condemna i que es perdi la confiança i la credibilitat és molt dur. A altres capellans i a mi mateix ens han insultat i ens han dit pederastes.