L’or blanc de Campos
El segle XX el municipi campaner liderà la producció de llet a Mallorca amb una extensa xarxa de vaqueries que es començà a desmuntar als vuitanta a causa de la salinització d’un subsol sobreexplotat i l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea
PalmaL a xifra impacta: de les 473 vaqueries que hi hagué a Campos el 1981, moment de màxim esplendor, ara només en queden set. A tot Mallorca n’hi ha setze. Segons la Unió de Petits Agricultors i Ramaders de Balears, d’aquestes setze n’hi ha sis que produeixen el 10% de la llet que es consumeix a l’illa. La resta de vaqueries la venen a Productes Lactis Prilac, amb fàbrica a Porreres, i Formatges Grimalt, a es Llombards (Santanyí).
Avui, el municipi campaner, engolit pel progrés del ciment i de les autopistes, és una trista ombra del que fou. El segle XX destacà per ser el poble que més llet produïa. Un segle enrere ja havia estat un dels primers a instal·lar molins d’aigua. Amb cabalosos aqüífers a poca profunditat, l’extracció resultava molt fàcil. La proliferació de molins –el 1941 n’hi hauria 557– dotà moltes finques d’un bon sistema de regadiu que els permeté produir en abundància hortalisses i també un farratge excel·lent per al bestiar boví, l’alfals (curiosament, en àrab, la paraula significa ‘el millor aliment’).
La producció d’alfals impulsà l’explotació ramadera de Campos, que el 1925 ja tenia la primera vaqueria de Mallorca. Moltes explotacions familiars dedicades al conreu de cereals de secà no trigarien a apostar per la llet, un bé que es coneixeria com “l’or blanc”. Tenint en compte que amb un litre es podia pagar una hora de feina d’un picapedrer, un hort de tan sols cinc vaques era totalment rendible.
Vaques frisones
El 1948 la indústria làctia prengué una embranzida important amb l’arribada des de Santander de les primeres vaques frisones. Es tractava d’una espècie holandesa amb una alta producció de llet. Posteriorment n’arribarien en avió d’Holanda, la Gran Bretanya, Alemanya, els Estats Units i el Canadà. Per evitar gastar tants de doblers en la importació de vaques, el 1949 es creava el primer Centre d’Inseminació Artificial. En un principi, molts pagesos desconfiaven d’aquella tècnica. Tanmateix, s’hi acabaren apuntant en veure els bons resultats que donava i en comprovar, així, que no es tractava de cap ‘bruixeria’.
Per potenciar encara més la indústria lletera, el 1958 es constituïa l’Associació General Agrària Mallorquina (Agama). La proliferació de vaqueries propicià el naixement de la figura del repartidor de llet a domicili. La transportava dalt d’un tricicle o un motocarro dins recipients de metall. Un dels més carismàtics va ser Guillem Ferrer Lluent.
Per a l’investigador campaner Jaume Lladó, nascut el 1965, la llet és la seva particular magdalena de Proust. “Hi havia gent –recorda– que també anava a l’hort d’un conegut a comprar llet directament. Llavors es munyia a mà i no amb munyidores industrials com ara, que s’imposaren per raons sanitàries. A casa, sempre bullíem la llet per desinfectar-la. La solíem consumir amb el tel que se’n formava. Això es perdé quan als vuitanta la gent començà a comprar llet envasada, primer en botelles de vidre i després en tetrabric”.
Blahi
El 1961 dos pollencins, els germans Joan i Josep Serra Amengual, compraren una petita empresa de llet a Pollença. Es deia Blay en referència a la vaqueria d’una possessió de la zona. En anar, però, a registrar la marca, els avisaren que ja n’hi havia una altra amb el mateix nom. Així, hi introduïren una ‘h’ i canviaren la ‘i’ grega per una ‘i’ llatina. El resultat fou Blahi. El 1966 la fàbrica es traslladà a Campos, que ja s’havia convertit en la gran central lletera de Mallorca. En aquesta nova etapa, els pollencins s’associaren amb Pep Piris Sintes, un menorquí que el 1943 havia muntat la formatgeria Piris a Santanyí i que al cap de deu anys també l’havia duita al municipi campaner.
El 1972 Blahi estrenava noves instal·lacions, que foren de visita obligada de molts escolars. L’empresa tindria una plantilla de prop de noranta treballadors. No només envasava llet fresca per a tot Mallorca, sinó que també feia cafè i altres productes lactis com el popular Cremacao, que competia amb el Laccao d’Agama. Gràcies al sistema de venda porta a porta, teixiria una xarxa de 20.000 clients particulars.
Estant a Pollença, el 1961 Blahi ja havia creat un equip ciclista propi. Seria, però, a Campos, amb una forta tradició ciclista, on Club Ciclista Blahi despuntà. El 1974 seria considerat el millor equip de les Illes Balears. Amb els pedals del felanitxer Guillem Timoner, s’apuntà grans èxits com el Campionat del Canadà. El 1975 el català Miquel Espines es proclamà subcampió en el mundial de ciclisme. I el 1977 el sineuer Bartomeu Caldentey feia segon al Campionat d’Espanya. El club durà fins al 1981.
Tot Campos s’aprofitava indirectament d’aquella florent indústria làctia. No debades, molts fusters o mestres d’obra eren requerits contínuament per a qualsevol tasca de manteniment. El 1978 el municipi ja comptà, al maig, amb la seva primera fira ramadera. Encara avui l’esdeveniment central de la fira és el Concurs Morfològic Nacional Selecte de Reproductor Boví-Frisó.
Antònia Serra, filla de Josep, un dels fundadors de Blahi, explica com es produí la decadència de la marca: “El 1985 mon pare va vendre la seva part al meu conco. Aleshores el negoci ja no anava gaire bé. Finalment el meu conco i Piris ho vendrien tot a Agama”. El 1986 es produïa l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. Allò va ser l’estocada final. Ho assegura Lladó: “Es començà a vendre llet procedent no només d’altres països, sinó també de la Península. Es venia a 60 pessetes per litre, gairebé un terç més barat del que en demanaven les marques autòctones. Llavors, però, molts molins havien estat substituïts per motors dièsel, que asseguraven l’extracció d’un major cabal d’aigua. Mantenir-los era massa car. Arran de la crisi internacional del petroli del 1973, el preu del dièsel estava pels niguls”.
Observant tot aquell terrabastall hi havia Tomeu Rigo, un pagès, avui de 79 anys, que durant vint anys, fins al 2000, gestionà una petita vaqueria. Ell assenyala un altre factor a tenir en compte per entendre la mort de la ramaderia a Campos: “També ens la carregàrem per culpa de la sobreexplotació del subsol. Tothom es va posar a extreure aigua i això va fer que els aqüífers se salinitzassin”.
Al problema de la salinització se n’hi afegiria un altre: la manca de pluges. “Per fer els farratges per a les vaques –apunta Lladó– necessites regar molt. A Galícia o Astúries no han de regar perquè amb el que plou allà ja en tenen prou. Aquí, en canvi, gairebé no plou. En lloc d’alfals, l’altra opció és alimentar les vaques amb pinso. És, però, un material natural car, ja que es fabrica amb gasoil. A més, la llet de vaca alimentada amb pinso no és de tan bona qualitat”.
Poble de supermercats
Davant aquest nou panorama, el 1992 Agama no tingué més remei que abaixar la persiana de Blahi. Paradoxes del consumisme capitalista, avui el seu antic solar és ocupat per un Mercadona. “Durant molt de temps –assegura Antònia Serra– em va costar entrar-hi. Eren massa els records de la meva joventut que em venien al cap”. El 2010 tancava la històrica fàbrica de formatges Piris. En el seu lloc també s’hi construiria una gran superfície comercial, Hiper Centro.
Amb la inauguració el 2021 de l’autopista Campos-Llucmajor, l’antiga central lletera de Mallorca acabà de consolidar la seva transformació. “Ja abans –lamenta Lladó–, gràcies a la seva situació geogràfica, Campos s’havia convertit en un poble de serveis per als mateixos mallorquins que els caps de setmana anaven a les cales que tenim a prop. Ara, però, amb l’autopista això ha anat a més, sobretot a l’estiu, amb l’arribada dels turistes, que ho tenen més fàcil per anar al Trenc. Quan es feu l’autopista Palma-Llucmajor, ja passàrem a ser un poble dormitori per a gent que fugia dels preus impossibles de Ciutat”.
Lladó fa broma de la metamorfosi que ha experimentat el seu poble: “Als anys setanta, quan anava a l’institut de Felanitx, el topònim oficial era l’horrorós Campos del Puerto. Es deia així per diferenciar-lo d’altres pobles homònims que hi havia a la Península. Els felanitxers es reien de nosaltres. Asseguraven que tot Campos feia olor de merda de vaca. Ens cantaven: ‘Campos del Puerto, vacas y huertos’. Idò ara la musiqueta podria ser ‘Campos del Puerto, autopistas y supermercados’”.
La globalització econòmica tindria un altre efecte devastador en l’antiga fesomia ramadera de Campos. “Ara –assegura Lladó– moltes de les antigues vaqueries s’han reconvertit en agroturismes”. El 1971, abans de l’hecatombe, Joan Adrover estigué a temps de recollir el testimoni dels darrers pagesos del sector lleter campaner. Ho feu al llibre Realitats foravileres. I el poeta Damià Huguet, mort el 1996, homenatjà el passat ramader del seu poble en infinitat de versos: “Ho escric amb el pols de la terra de secà / que treu blat i bandera. / Perquè hi crec. Jo, home de call vermell / i Damià de sang que vessa, / som qui dic terra, país, Mallorca”.
Encara avui Menorca és l’illa més lletera de tot Balears. Segons dades prepandèmiques del 2019 del Govern, la seva producció anual és de poc més de 55.000 tones. Prop de la meitat (principalment la que surt de les vaques) es destina a l’elaboració de formatge. Aquesta tradició formatgera arranca a la prehistòria. Ho assegura Eva Cardona, consultora ambiental, col·laboradora del projecte Agroxerxa de l’Observatori Socioambiental de Menorca (Obsam): “S’han trobat motlles de l’època talaiòtica per fer formatge. Segurament era de cabra i bena (ovella). Segles després, la llana de bena tingué molta sortida comercial. Llavors s’aprofitava per munyir els animals i va ser així com es potencià encara més la seva llet. Amb el temps s’introduïren vaques a l’illa i es feu formatge de llet mesclada”.
Cardona ressalta que Menorca, a diferència de la resta de l’arxipèlag, ha sabut compaginar la indústria turística amb la ramadera. De fet, una de les imatges icòniques de l’illa són els seus camps amb vaques pasturant. “Sense les ajudes autonòmiques i europees –apunta– no serien rendibles. Cal tenir en compte que aquí no plou a bastament com per conrear farratge. La majoria de vaques s’alimenten de pinso, que es compra fora. I tot s’encareix amb la pujada del preu de l’energia”.
El 1930 Pedro Montañés Villalonga, d’Alaior, fundava amb altres socis l’empresa Industrial Quesera Menorquina (El Caserío), que el 1992 compraria la multinacional nord-americana Kraft General Foods. La seva presència contribuí a l’especialització dels llocs de Menorca en la transformació de la llet en formatge. El 1994 seria molt popular l’anunci “Del Caserío me fío”.
El 1966 els petits productors de formatge de l’illa s’associaren al voltant de la Cooperativa Insular Ganadera, més coneguda com a Coinga. El 1985 el procés tradicional d’elaboració del formatge obtingué la Denominació d’Origen Protegida Mahón-Menorca sota un Consell Regulador propi, depenent del Govern balear. Cardona considera que aquesta marca no fa justícia a la realitat: “Du a pensar que tot el formatge prové de la capital. Això és un error. Se li va posar aquest nom perquè en aquella època tot el comerç es feia a través del port de Maó. Allà, però, on hi ha més explotacions ramaderes és a Ciutadella i no a Maó. En canvi, la majoria de fàbriques de formatges es concentra a Alaior, que té una llarga tradició industrial en altres àmbits com en el del calçat”.
Malgrat la bona fama que té el formatge menorquí dins i fora de l’illa, aquesta consultora ambiental assegura que encara falten polítiques decidides per impulsar el producte local: “Les dades sempre es podrien millorar. Sense comptar el turisme, a Menorca tenim el 21% d’autosuficència alimentària. És una xifra una mica superior que la de Mallorca i molt més que la d’Eivissa”.