Lligar al segle XXI: hi ha situacions en què és adequat fer 'ghosting'?

Fa aproximadament una dècada, Brenna Holeman va tenir una primera cita perfecta amb un home que havia conegut a través d'una aplicació de cites. Era una nit calorosa en un acollidor bar de Londres, i abans fins i tot que la trobada s'acabés —amb petó inclòs— ja havien fet plans entusiastes per a la cita següent.

"Aquella nit fins i tot em va enviar un missatge dient: «No puc deixar de somriure», recorda Holeman, una escriptora de viatges de 40 anys que viu al Canadà. També li va escriure: «No puc esperar a tornar-te a veure». Així i tot, quan ella li va enviar un missatge per confirmar la data de la pròxima cita, va rebre un silenci absolut.

El ghosting, terme popular per tallar tota comunicació sense donar explicacions, s'ha convertit en una part ineludible de les cites modernes i, segons psicòlegs i investigadors, pot fins i tot ser més difícil de pair que el rebuig rotund, perquè implica incertesa. Elizabeth Earnshaw, una terapeuta matrimonial i familiar que viu a Filadèlfia, diu que qui ha estat víctima d'aquesta mena de tracte "comença a qüestionar la seva realitat".

"Fan memòria i es pregunten: «Quan se'm van escapar els senyals? Què em passa que vaig pensar que ens havíem divertit tant en la nostra última cita?», diu Earnshaw. La terapeuta ha vist molts clients —d'edat, sexe i orientacions sexuals diverses— lidiar amb una "crisi d'autoestima" després d'haver estat repetidament víctimes de ghosting. Però en un món accelerat d'aplicacions de cites i opinions infinites, hi ha alguna situació en la qual sigui correcte fer ghosting?

Mesurar les conseqüències

Tot i que el ghosting és una àrea d'investigació relativament nova, comencen a sorgir algunes dades. En un estudi de l'any 2019, el 25% dels participants van dir que una parella romàntica els havia fet ghosting, i poc més del 20% van dir que ells mateixos n'havien fet a algú. Un altre estudi, que va enquestar específicament usuaris d'aplicacions de cites, va descobrir que el 85% n'haviapatit en algun moment, cosa que va fer que molts enquestats se sentissin tristos o enfadats i experimentessin una baixada d'autoestima. Alguns també van sentir que desconfiaven més del món.

Les persones que han estat víctimes de ghosting tendeixen a donar-hi voltes: «Què passa? Per què aquesta persona no em respon?», assegura Richard Slatcher, professor de psicologia de la Universitat de Geòrgia que estudia les relacions pròximes. "I s'hi suma la manca d'un tancament".

Terapeutes com Earnshaw han estat observant les conseqüències del ghosting durant anys. "Les persones realment no haurien d'ignorar mai ningú si poden evitar-ho pel mal que pot causar, sobretot quan passa repetidament", diu. Earnshaw assegura que els seus clients pregunten: "Que faig alguna cosa que ho provoqui una vegada i una altra?" Alguns fins i tot es pregunten: "Com puc ser tan insignificant perquè a algú no li importi acomiadar-se de mi?"

Quan plantejar-se fer 'ghosting'

Així i tot, hi ha ocasions en les quals és apropiat, o fins i tot prudent, fer ghosting segons els experts. "Si la persona ha estat agressiva o t'ha fet sentir insegur, està justificat allunyar-se'n sense donar explicacions", diu Earnshaw. El terapeuta també hi dona llum verda si la persona no respecta els teus límits. "Si simplement no escolta què dius, crec que està bé. Tot i que trobo que no qualificaria aquesta situació de ghosting".

A l'estudi, segons el qual la majoria dels usuaris d'internet han estat víctimes de ghosting, les raons que van donar les persones per desaparèixer van ser complexes: alguns ho van fer perquè temien un comportament verbal abusiu o fins i tot d'assetjament; uns altres van dir que no sentien que devien res a la persona amb qui parlaven en una aplicació; i uns altres no volien ferir ningú rebutjant-lo verbalment. "Sovint, per a la persona que desapareix, és simplement més fàcil", afirma Rachel Sussman, una psicoterapeuta de Nova York. "A ningú li agrada donar males notícies".

Earnshaw diu que una pregunta útil per fer-se abans d'optar pel ghosting és la següent: "Estic pensant a ignorar aquesta persona simplement perquè vull evitar una conversa desagradable?" Si la resposta és afirmativa, és més amable oferir un comiat o fins i tot una breu explicació.

Una sortida millor

"Si només s'han tingut una o dues cites, sol ser suficient amb un missatge de text", diu Elaine Swann, una experta en etiqueta de Carlsbad, Califòrnia. Reconeix que aquest consell podria sorprendre venint d'una experta en protocol, però assegura que l'etiqueta evoluciona. Recomana ser breu, alguna cosa així com: "No crec que encaixem bé, però et desitjo el millor i espero que trobis la connexió que busques".

Si, al contrari, s'han tingut més d'una o dues cites o han intimat físicament d'alguna manera —“fins i tot si són només petons"—, Swann creu que la millor opció és trencar en persona o per telèfon (o, si no es pot, un missatge de veu també podria funcionar, afegeix). És important que l'altra persona senti la teva veu i el teu to, recomana. I no intentis "arreglar" la persona quan marxis. "No s'ha de convertir això en un moment d'aprenentatge", diu.

Com gestionar la situació

Sussman sovint diu als seus clients que fins i tot si han tingut una cita realment bona (o diverses), poden protegir-se contra la confusió simplement dient-se a si mateixos que pot ser que no tornin a veure aquella persona. "Desafortunadament, el ghosting ara és normal i li passa a tothom. He sentit aquestes històries en clients de tota mena".

La psicoterapeuta recomana ser amable amb un mateix. Els dies i setmanes posteriors al ghosting són un bon moment per practicar les autocures emocionals. "Surt amb els amics, escriu en un diari, dedica temps a un hobby o fes exercici", diu. "Al mateix temps, pots ajudar a reduir el cop a l'autoestima simplement recordant-te a tu mateix, tants cops com calgui, que probablement no ets el problema", afegeix Sussman.

Després de la seva cita perfecta a Londres, Holeman va tornar a rebre ghosting d'una persona amb qui feia mesos que sortia. Fa quasi una dècada va publicar al seu blog la que es va convertir en la seva publicació més popular i els lectors van compartir les seves pròpies històries.

Per a Holeman, obrir-se a aquestes experiències va ser catàrtic i revelador mentre es recuperava de la seva "espiral d'ansietat". La confusió i el dolor inicials van desaparèixer i es va adonar que el silenci sovint diu molt. "Aquesta persona m'estava mostrant qui era", afirma. "M'estava mostrant que era immadura, que no tenia empatia i que ni tan sols podia molestar-se a enviar un missatge ràpid".

I afegeix: "El que més em va ajudar a tirar endavant va ser adonar-me d'una cosa: «La no-resposta és una resposta»".