Llimona dolça sagrada

PalmaEls tarongers s’arrengleraven en fileres: navel late, guaxintones, de la guixa... els clementins i els mandarins. Alguns oferien la fruita madura, a punt per ser collida, mentre que els altres, més tardans, ens permetrien gaudir-ne fins a principis d’estiu. També hi havia una llimonera grossa, sadolla de llimones com a punys que fruitava gairebé tot l’any. Els indiots i les gallines s’havien fet seu el tarongerar i era habitual que hi hagués una llocada nova o un nieró d’ous venturers aprofitant el clot d’un arbre. Tanmateix, on més s’ajocaven era al peu d’un poncemer que restava oblidat en un racó de la tanca. Potser perquè ningú s’acostava a collir-ne els fruits, els animals estaven tranquils a recer seu. Amb el temps l’arbre arribà a fer tanta nosa que el tallaren. Oblidar és extingir.

El poncemer és un dels cítrics originals a partir del qual es van desenvolupar tots els altres tipus de cítrics mitjançant hibridació. Es considera que és originari del sud-oest d’Àsia, on es pot trobar silvestre i conreat. La seva presència a Europa data del segle II i III abans de Crist. Actualment és un conreu típic de Còrsega, Grècia i també del nord d’Àfrica. Tot i que els conreus de poncem prenen una gran varietat de formes físiques, tots estan estretament relacionats genèticament. Els híbrids de poncem amb altres cítrics són comercialment més destacats, en particular les llimones (resultat de la hibridació del poncem amb el taronger agre). S’utilitza en cuina asiàtica, medicines tradicionals, perfums, rituals i ofrenes religioses. Els jueus han tingut una relació directa amb aquest cítric, anomenat en llengua hebrea etrog. Se’l considera un fruit sagrat indispensable per al ritual religiós a la festa del Sukkot o Festa dels Tabernacles.

Finalitats terapèutiques

Els poncems, també anomenats poncils, poncirs o naronges, són uns fruits semblants a una llimona més grossa. Algunes variants són xates mentre que altres tenen la pell rugosa. Destaca, sobretot, la pell i la part blanca, molt més gruixada en comparació a les llimones. Aquesta part, comestible i dolça, desprèn una fragància molt agradable i atraient. Des de l’antiguitat, el poncem s’emprava amb finalitats terapèutiques. El seu oli essencial es considerava un antibiòtic i el suc de poncem amb vi es creia que era un antídot efectiu contra els verins. El primer tractat de confiteria escrit en llengua catalana, El Llibre de totes maneres de confits (s. XIV) recull una sèrie de receptes que assentaran la base de les receptes posteriors. Per tractar-se d’una fruita cítrica s’emprarà sobretot en forma de xarops, en confitura o com a fruita confitada. S’acostuma a emprar la pell, la part blanca o formatge i la polpa que es trossegen i es posen en remull en aigua, que es canvia cada dia durant un període de temps. Si el que es desitja és confitar-lo es talla i es bull en un xarop de sucre clarificat. Després es deixa assecar i es torna a bullir cada cert temps. Es repeteix l’operació les vegades que cal, separant altra vegada la fruita de l’almívar, que es torna a bullir fins que redueix. La fruita deixa l’aigua al xarop, al mateix temps que aquesta s’impregna de sucre fins que en queda saturada. L’almívar un cop fred té la consistència de la mel. El poncem es treu després d’aquesta solució oliosa i es posa a assecar. A vegades es talla en bocins llarguers que s’anomenen canellons que es confitaven o també es cobrien de pasta d’alcorsa (feta amb sucre i midó).

Pel que fa als nostres receptaris el poncem apareix en el recull de Jaume Martí Oliver (s. XVIII) en una recepta per a la qual es necessita prop d’un mes per confitar-lo. La recepta apareix en receptaris del s. XIX com La cuina mallorquina d’Alcàntara Penya i en el Receptari Llabrés, però té poca repercussió en els receptaris posteriors. La laboriositat de les receptes i els escassos exemplars de poncemers dificulten el renaixement d’una fruita que cal preservar de l’oblit.