La llitera de dalt

PalmaLi tocava la llitera de dalt. Per a en Cosme Bru, professor d’història a l’ensenyament públic, el pitjor no era que aquest curs l’enviassin a Formentera, ni que, una vegada allà, hagués de pernoctar en un alberg amb lliteres. El que més el fotia era haver de dormir a la llitera de dalt. “Ja és tot el que es pugui dir”, remugava.

Això de dormir en lliteres era una idea del nou Govern, deien que per donar solució a la manca d’habitatge assequible. “És millor això que dormir dins el cotxe”, havia declarat algú del gremi educatiu, amb referència a un cas d’un professor a Eivissa que havia acabat dormint dins el seu automòbil perquè no podia pagar una habitació sense deixar-hi el sou. En Cosme Bru va pensar en el Govern que l’enviava a jeure damunt una llitera i va desitjar als seus membres que tinguessin moltes nits de picor.

Havia acceptat amb estoïcisme la destinació a Formentera, perquè als seus 42 anys no li havia llegut treure la plaça i estava avesat a canviar de centre pràcticament a cada curs. Li havia arribat a les oïdes el cas d’un altre professor, de Menorca, que cada dia anava i tornava de Mallorca a ca seva en avió. Es veia que exercir la docència a un arxipèlag –paraula espantosa, pensava– era com una invitació al disbarat.

Quan era infant, no sabia què significava la paraula ‘arxipèlag’ i es pensava que devia ser un animal marí gros, no sabia si estil catxalot o bé més com un pop gegant. O una sèpia, però també gegant. Alguna cosa de molta envergadura. Era la mateixa època que es barallava amb el seu germà Francesc per la llitera de dalt. A ca seva, un pis de nova construcció de vuitanta metres quadrats (nova en els anys setanta, s’entén, quan els pisos encara feien vuitanta metres quadrats), els pares havien distribuït la descendència en una habitació per a les nines (Margalida, Bel i Sílvia, que eren les grans) i una altra per als nins, que eren els petits i els més malcriats. I havien recorregut a les lliteres, que, a més d’estalviar espai, als infants els feis gràcia. Tots, però, volien dormir enfilats, com els moixos. Ara, a en Cosme, la idea de dormir a un metre vuitanta d’en terra, en un llitet d’un metre vint d’ample, amb un desconegut a baix, se li feia molt per amunt.

Però ho va acceptar, quin remei. Va arribar a Formentera en el ferri, marejat, i el primer que va fer va ser anar a l’alberg, inscriure-s’hi i conèixer la seva llitera. A més de les lliteres, l’habitació tenia un armariet per guardar-hi quatre coses. A fora, al passadís, hi havia un sabater, per deixar-hi el calçat i que no fes pudor al costat de les lliteres. També al passadís hi havia els lavabos i la dutxa, que eren comunitaris. El seu company d’habitació no hi era, però ja havia arribat i havia deixat, damunt la llitera de baix, una maleta trolley, en senyal de conquesta. També havia penjat una nota entre les dues lliteres: “He arribat primer, et toca la de dalt”, i un dibuix d’una careta somrient. Si durant la nit li agafaven ganes d’anar al lavabo, hauria de baixar per l’escaleta, procurant no caure de morros, sortir a les palpentes al passadís i cercar el lavabo, amb cura de no ensopegar amb el sabater on ell i el company de la llitera de baix deixarien les sabates pudents.

Va decidir anar fins a la plaça i prendre alguna cosa. Es va asseure a Ca na Pepa, un lloc que recordava amb simpatia de la darrera vegada que havia estat a Formentera, devia fer vint anys. Com que l’estiu acabava i feia menys calor, la gent començava a escassejar i va poder seure a la terrassa sense problemes. Només hi eren ell, una dona que venia loteria i una parella de turistes que, tan bon punt es va asseure, se’l varen quedar mirant. El miraven i el tornaven a mirar, sense cap dissimulació, fins a fer-lo sentir incòmode. Quan va estar a punt de demanar-los què passava, van retirar les mirades i es van posar a xerrar entre ells. Eren un home i una dona, d’una seixantena o una cinquantena llarga d’anys, amb el típic aspecte de turistes rics. Xerraven en veu baixa com si es fessin confidències, en Cosme no els sentia bé però li va semblar que parlaven italià. De tant en tant reien, i el tornaven a mirar.

Es va acabar la cervesa i, en comptes de tornar a l’alberg com tenia previst, en va demanar una altra. Quan va fer el gest d’aixecar la mà, la parella de curiosos li van dirigir una altra mirada descarada. En Cosme els la va tornar, acompanyada d’un moviment d’espatlles que es podia traduir com: “què”.

Finalment, l’home de la taula es va aixecar i es va acostar a en Cosme. Bona tarda, li va dir en anglès, i en Cosme va respondre en el mateix idioma. Va dir a l’home que podia parlar italià, si volia, però l’altre va fer cara de desconcertat i va respondre que, en italià, només sabia dir ciao i ossobucco.

L’home es va asseure a la taula d’en Cosme sense demanar permís. Sense preguntar-li tampoc ni com es deia, li va explicar que, cada estiu, la seva dona i ell venien a Formentera amb el seu iot, que tenien amarrat al port. Un iot?, va repetir en Cosme. Sí, i els agradava organitzar petites festes privades. Festes? Sí, i se l’estaven mirant i havien pensat que tal vegada li podia fer il·lusió fer-los companyia aquell vespre.

Companyia?

Es va adonar que la dona se’l tornava a mirar des de la seva taula, ara amb un somriure quasi fraternal (però no era fraternal). Assegut davant seu, l’home esperava una resposta, amb una expressió de no tenim tot el dia. En Cosme va sentir que la cara se li ruboritzava i que la mà, en anar a agafar la cervesa per fer-ne un glop i donar-se uns segons a ell mateix, li tremolava.

Després va pensar que era millor això que dormir dins un cotxe.