Lloguer

PalmaA la botiga de na Carmina ningú sabia molt bé què s’hi despatxava. De tot, qualsevol cosa que un pogués haver de menester. O res.

La botiga s’obria quan na Carmina trobava que s’havia d’obrir, i tenia tancat la resta del temps. La gent del poble, perquè parlam d’una botiga de poble, passava per trobar-hi la vida –fos el que fos, en cada cas, la vida. Podia ser una camiseta de cotó, que tant servís per dormir com per dur davall el jersei quan feia fred. O podia ser una informació. La botiga de na Carmina era un centre d’informació fluida i, moltes vegades, fiable. El client no s’havia de preocupar tampoc de què necessitava saber: ho sabria quan ho escoltàs. O quan li ho diguessin. És com ha funcionat sempre la vida als pobles, això és just el que no ha entès mai la gent de ciutat.

Sense moure’s del taulell, na Carmina posava en contacte persones que necessitaven una cosa amb altres persones que tenien coses per oferir. Una clienta s’exclamava:

—Tenim l’apartament del Port a punt per llogar, però el que no vull és que s’hi fiqui qualsevol.

En canvi, una altra clienta es lamentava de les responsabilitats que comporta el fet de ser propietari:

—He de fer saber als llogaters del pis de la Riera que no els renovam el contracte i que han de partir. Em sap molt de greu, perquè són bona gent, però hem de menester el pis per a quan es casi la nina.

En casos tan fàcils, na Carmina ni tan sols demanava res a canvi. Es limitava a fer passar les dues interessades per la botiga a la mateixa hora, amb qualsevol pretext, i la xerrameca feia la resta. La clienta amb l’apartament buit i la clienta amb el pis per buidar es van trobar davant del taulell, amb na Carmina com a oficiant, i unes teles d’un suposat caixmir com a element eucarístic. Després d’una estona dedicada a exclamar-se de les rareres del temps, la de la filla a punt de casar va tirar pel dret.

—M’han dit que hauries de menester trobar qualcú que volgués llogar-vos un apartament al Port.

El “m’han dit” genèric s’entenia com un clar i concret “m’ha dit na Carmina”, que estava dreta a un pam de les dues interlocutores. Però el protocol obligava a diluir qui ho havia dit, i així es feia.

—Sí! No volem frisar... –aquest aclariment també era essencial, perquè indicava una posició econòmica sòlida, que no depenia dels eventuals ingressos del lloguer en qüestió–. Avui dia han d’anar ben alerta, quan llogues no saps qui pots fer entrar dins ca teva!

Hi va haver gestos i veus d’assentiment general. Per corroborar la certesa de les paraules anteriors, na Carmina va recordar l’esgarrifosa història, perfectament coneguda per totes tres, d’un matrimoni del poble que va llogar la casa que havia estat dels pares d’ell a uns joves amb aspecte de bohemis (en deien bohemis) i l’havien deixada amb les parets untades d’una estranya substància que tenia color, consistència i olor de merda, però no podien assegurar que ho fos. Com a conclusió, va repetir les paraules de la clienta en ordre invers però amb idèntica entonació exclamativa:

—Han d’anar ben alerta qui fiquen dins ca seva, avui dia!

Es va fer un silenci a la reunió. La clienta amb una filla casadora va entendre que havia arribat l’hora d’elevar la seva proposta a la consideració de l’altra part:

—Idò nosaltres tenim uns llogaters que ara han de partir perquè casam la nina –es va produir una interrupció per a les corresponents enhorabones– i volem que els nuvis vagin a viure a aquest pis de la Riera. Són un matrimoni jove i els aniria la mar de bé anar a viure al Port, perquè de totes maneres hi fan feina. Així no haurien d’anar i venir, tot això que s’estalviarien de benzina o de tiquets de bus, que no és ver?

Es varen tornar a produir gestos afirmatius. La mare de la filla casadora va veure que havia de completar la informació.

—Són una gent formal, seriosa i molt neta. Ella té el pis com una patena i és una al·lota ben agradable. Paguen cada mes puntualment sens falta, un damunt l’altre, no hem tingut mai cap problema ni un –va fer una pausa. Només hi ha una coseta, però si a un li és igual no té importància. Són del Senegal.

Ho va dir com si informàs d’una malaltia anguniosa, però que el malalt duia dignament. Però, tal vegada perquè ho havia dit de pressa, la que tenia l’apartament llogador no ho havia entès bé:

—De l’Arenal? Ah, idò mira que bé!

L’altra, que veia perillar la negociació, va respondre tot d’una:

—No, de l’Arenal, no! Del Senegal! –ja suava–. Que són negres.

La possible arrendatària també es va adonar immediatament de la pífia i la voler compondre, amb més voluntat que encert:

—Ah, negres! Negres! –va repetir–. Bé, i això què té més! Si paguen!

—Això dic jo! Si paguen, eh! Que no és ver!

Totes dues varen fer rialletes nervioses i varen mirar na Carmina, amb ulls suplicants. S’havien entès a la perfecció i es podia dir que la barrina ja estava feta, i el negoci, tancat. La mare de la filla casadora podia expulsar tranquil·lament els seus inquilins perquè la mestressa de l’apartament del Port els llogaria amb gust la seva propietat, sempre que pagassin puntualment, a pesar que fossin negres. Però ara calia que na Carmina les ajudàs a sortir d’aquell punt incòmode de la conversa. L’oficiant ho va fer amb diligència:

—I és cert que s’ha d’anar ben alerta, perquè en aquest carrer, no, que queda un poc més amagat, però al carrer Gran han entrat a tres cases les dues darreres setmanes –va fer una pausa dramàtica–. Jo ho dic sempre, costa uns doblers, però val ben molt la pena fer-se instal·lar una alarma d’aquestes que anuncien per la tele...