Quan Lluc començà a tossir a Franco
A final dels seixanta el refugi de l'espiritualitat de Mallorca es començà a imbuir d'aires de llibertat amb l'arribada de capellans contraris a la dictadura i defensors del català
PalmaEl franquisme tingué constància que alguna cosa es covava al santuari de Lluc el 14 de desembre de 1966. Fou el dia que el dictador feu treure les urnes al carrer per acabar de demostrar a la comunitat internacional que la gent l’estimava. Era el segon que convocava. El 6 de juliol de 1947, dos anys després de la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial, milers d’espanyols acudien a votar sí a la Llei de successió, una garantia perquè Franco continuàs en el poder sine die. Ho feien animats per l’Església a estar “en pau i gràcia de Déu” i amb les cartilles de racionament a la mà, que eren segellades un cop dipositats els vots a l’urna.
La votació de 1966 es feu en forma de referèndum sobre la nova Constitució espanyola. La reforma implicava que el cap d’Estat vitalici havia de designar, per cinc anys, un president del govern, el qual havia de tenir l’aval de les Corts Generals. Tanmateix, ambdues figures serien ocupades simultàniament per Franco fins al juny de 1973, quan entregà la presidència del govern a Luis Carrero Blanco, mort en un atemptat terrorista al cap de cinc mesos.
Franco es preocupà molt de no fer el ridícul. Amb una oposició anul·lada i amb l’obligatorietat d’anar a votar, guanyà el referèndum de 1966 amb el 95% dels sufragis. En el seu llibre Caudillo de España (2004), l’historiador britànic Paul Preston relata com fou aquell recompte de vots: “En alguns llocs, l’eficàcia i entusiasme dels funcionaris feren que Franco obtingués el vot del 120% de l’electoral local”. Els funcionaris, però, es trobaren amb una bona sorpresa a Mallorca, al petit municipi d’Escorca, a la serra de Tramuntana. Era on hi havia el santuari de Lluc, que des de 1891 administraven els Missioners dels Sagrats Cors, coneguts col·loquialment com a coritos.
Josep Amengual, de 83 anys, antic superior general de la congregació al monestir de la Real (Palma), recorda els resultats d’aquella pantomima de votació: “En proporció al seu nombre d’habitants, Escorca va ser un dels municipis d’Espanya on hi hagué més no. Molts de religiosos de Lluc votaren sota la influència del pare José Félix Núñez Lorea, un navarrès de 38 anys que havia estat a Roma, on s’havia ordenat capellà i havia conegut la democràcia”.
Concili Vaticà II
Des dels anys quaranta els coritos mantenien un centre de formació de Batxillerat a Artajona, una població a trenta quilòmetres de Pamplona (Navarra). Alguns d’ells després passaven a la Real a fer el noviciat. Al cap d’un any ja pujaven a Lluc a estudiar filosofia i teologia. El 1966, dels setanta religiosos que hi havia al cor espiritual de Mallorca, una trentena eren navarresos. Fins i tot s’hi construí una enorme pista de frontó perquè poguessin practicar l’esport tan típic de la seva terra.
El pare Nuñez, mort el 2018, estigué a Lluc entre el 1957 i el 1968. Amengual, que el 1963 se n’anà del santuari, en guarda un bon record: “No va ser una persona d’idees revolucionàries. Era reflexiu i assenyat. Sense fer proselitisme, ens parlava dels aires de llibertat de la democràcia a Itàlia, que deixaven en evidència la dictadura de Franco”. La posició progressista d’aquell navarrès estava en sintonia amb el Concili Vaticà II (1962-1965). “Fou –recalca l’històric corito– un concili que descol·locà Franco i més d’un bisbe. No debades, parlava de drets humans, llibertat de consciència i llibertat de religió”. A Amèrica Llatina, el Concili Vaticà II tindria una enorme influència en la Teologia de l’Alliberament, un moviment cristià que es rebel·là contra la situació d’opressió i subdesenvolupament de la majoria de països del Nou Continent a causa del colonialisme.
El 1953, a Cuba, el corito margalidà Joan Francesc March (1927-2019) es trobà amb la Revolució de Fidel Castro. El pobler Miquel Socias, de 59 anys, el tingué de mestre de català durant els seus cinc anys (1973-1977) d’internat a Lluc. “El pare March –recorda– partí de Cuba el 1959. Sempre em deia que Nikita Khrusxov li salvà la vida. El líder de la Unió Soviètica ordenà que ficassin tots els capellans dins un avió de tornada als seus països. No en volia matar cap per evitar que l’illa es convertís en un santuari de màrtirs”.
Socias entrà a estudiar a Lluc a deu anys, dos anys abans de la mort del dictador. “En aquells temps –apunta– hi havia una gran demanda. La gent solia entrar al santuari per recomanació d’algun contacte familiar. Durant els anys que hi vaig estar érem prop de 120 interns. D’aquests, només una quarantena cantava a la coral dels blauets. Hi havia nins com jo que no teníem aptituds musicals i que ens dedicàvem a altres coses, com fer d’escolà. Jo, com que em marejava molt amb els revolts, solia baixar a sa Pobla només un pic al mes”.
Preceptors progressistes
El 1974 Lluc prengué una deriva progressista amb dos nous preceptors, Antoni Vallespir i Llorenç Caldentey. “Teníem –rememora el pobler– una assignatura que era Ètica, on, en ple franquisme, ens parlaven per primera vegada de democràcia. També anàvem d’excursió, vèiem pel·lícules i escoltàvem els músics de la Nova Cançó, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Quico Pi de la Serra, i també Paco Ibáñez i la Trinca”. Socias recorda especialment alguns caps de setmana que tots els interns passaven al monestir de la Real: “No eren exercicis espirituals propis del catolicisme. Eren jornades on parlàvem de drets humans i sobre com ens podíem organitzar. De fet, nosaltres deguérem ser dels primers centres de les Balears on votàrem delegats de classe”.
Amb una bona biblioteca al seu abast, Socias també agraeix molt l’amor per la llengua catalana que li inculcaren a Lluc. El centre de l’espiritualitat mallorquina ja disposava d’una revista reivindicativa amb el seu nom. Havent-la creada el 1921 com a publicació bilingüe, els mateixos Missioners dels Sagrats Cors la rellançaren el 1965 ja íntegrament en català –la redactaven a Palma.
Tanmateix, el gran garant de la “flama de la llengua” va ser el corito de Petra Pere Riutort Mestre, mort el mes passat a 86 anys. “Ell –recorda el pare Amengual– va ser el responsable que Lluc fos dels primers centres en què els nins aprenguessin català. Feia llibres de text amb la normativa de Pompeu Fabra adaptada per Francesc de Borja Moll i el 1961, quan es creà la revista Cavall Fort a Barcelona, la dugué al santuari i, amb un Seat, va recórrer tot Mallorca per repartir-la entre la resta de joves”. El 1971 Riutort es traslladaria a viure al País Valencià, on destacà per ser l’introductor del català a la litúrgia.
A Lluc tota aquella formació es feia enmig d’un clima d’absoluta llibertat, fora de la disciplina rígida tan pròpia de molts d’internats. “Els coritos –assegura Socias– en cap moment no ens pressionaven perquè algú de nosaltres es fes capellà. Si no volies anar a missa, no et deien res. Fins i tot ens deixaven fumar després de dinar i els diumenges ens treien a fer un vermut a un dels bars del santuari”. Sobre les acusacions posteriors de suposats abusos sexuals que pesaren sobre el pare Vallespir, mort el 2019 a 71 anys, el pobler es mostra així de sincer: “Jo mai no vaig veure res ni vaig sentir res de cap dels meus companys”.
El gran dictador
Estant a Lluc, Socias també s’assabentà dels aldarulls que es produïren al mateix santuari el primer de maig de 1975, durant la celebració del Dia del treballador. Foren detinguts tretze persones acusades d’haver proferit crits subversius i d’haver escampant propaganda relativa a les activitats de la il·legal Junta Democràtica d’Espanya. Al cap de sis mesos Franco ja moria en una clínica de Madrid, a 82 anys. El de sa Pobla tenia 12 anys: “El dictador morí la nit del 20 de novembre i l’endemà el pare Vallespir ens despertà amb un micro per comunicar-nos la notícia. Allò va ser una gran festa. Les classes se suspengueren durant dos dies”.
L’any següent ja s’estrenava a Espanya El gran dictador, un al·legat contra els totalitarisme que el setembre de 1939 començà a rodar Charles Chaplin nou dies després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Els coritos no volgueren que els seus interns es perdessin l’esperat film. “Ens dugueren –afirma Socias– al cine Rívoli de Palma. Hi entràrem per la porta de darrere ja que era una pel·lícula per a adults i nosaltres érem menors d’edat”.
L’escriptor montuïrer Llorenç Capellà, estudiós del franquisme, elogia el paper del santuari de Lluc com a baluard de resistència cultural. “Més que l’Església –assegura–, varen ser membres individuals els que es proposaren recuperar la llengua. Eren persones molt vàlides que es mereixen tots els meus respectes. Cal no oblidar, però, que, durant la Guerra Civil, les institucions eclesiàstiques foren còmplices de l’execució de persones defensores del català com Emili Darder. Després aparegueren religiosos que es proposaren recuperar una cultura que ells mateixos s’havien encarregat de matar d’arrel”.
L’Escolania de Lluc, amb els seus emblemàtics nins cantaires (blauets), és la més antiga d’Europa després de la de Montserrat (Catalunya). Fou fundada oficialment el 1526 i confirmada pel papa Climent VII el 1531. A partir de 1891 passà a mans dels Missioners dels Sagrats Cors, més coneguts com a coritos. El 1913 ja s’inaugurava el camí dels Misteris, el conjunt de cinc monuments de pedra, que, amb tres relleus de bronze cadascun, representen els misteris del Rosari. Els seus artífexs, els arquitectes Joan Rubió i Guillem Reynés i l’escultor Josep Llimona, estigueren assessorats per Antoni Gaudí.
L’investigador Jaume Sansó, exblauet i antic batle de Vilafranca de Bonany per a MÉS (1999-2010), coneix bé la història del recinte on passà cinc anys de la seva vida (1972-1977). A principi de l’any que ve publicarà el llibre Lluc-Vilafranca. 130 anys de relació històrica. Ho farà amb l’ajuda del seu oncle Llorenç Caldentey, un corito històric. “Vilafranca –assegura Sansó– és el poble de Mallorca que més religiosos ha tingut dels Sagrats Cors”.
Per sorpresa de tothom, el setembre de 2019 la congregació abandonà el santuari de Lluc després d’administrar-lo durant 128 anys. Segons la versió oficial, el motiu fou l’avançada edat dels capellans i la manca de vocacions. Aleshores els recinte tornà a ser gestionat pel seu titular de sempre, el Bisbat de Mallorca. En l’actualitat, dos capellans i un diaca en són els responsables. L’Escolania ja funciona com un centre concertat, amb professors civils que depenen de la Conselleria d’Educació. Hi ha prop d’una seixantena d’alumnes cursant des de tercer de primària fins a quart d’ESO. D’aquests uns quaranta són blauets.
El 2005 l’Escolania s’obrí per primera vegada a acceptar veus femenines. “S’adoptà aquesta mesura –apunta Sansó– per un tema de supervivència. Lluc estava quedant sense alumnes. També es decidí que el règim d’internat passàs a ser opcional. Avui un blauet pot pujar i baixar a Lluc cada dia per estar amb els seus pares”. Sansó entrà a l’Escolania a nou anys. “Al principi –diu– ho vaig passar malament perquè era massa petit. Després, però, m’hi vaig avesar i ja no volia que els meus pares em vinguessin a cercar”.
L’exblauet es mostra orgullós de la formació progressista que rebé: “Hi havia capellans conservadors, però la majoria eren joves, que havien fet de missioners a l’Àfrica i a Amèrica Llatina. Havent estat amb gent que ho passava malament, venien ben alliçonats de les paraules de llibertat i democràcia”. Sansó guarda sobretot un molt bon record del pare Joan Francesc March: “El 29 d’octubre de 1977, dos anys després de la mort del dictador, ens ficà set blauets dins del seu Seat i ens dugué a Palma a la històrica manifestació per reivindicar un Estatut d’Autonomia”.