Llucmajor, la batalla on no se’ns havia perdut res

PalmaNo fou una batalla per la suposada ‘independència’ de Mallorca, que pràcticament no existí. Tampoc el després tan mitificat Jaume III va tenir el suport de la immensa majoria dels seus súbdits, que, o bé es posaren ‘darrere la roca’, o bé varen combatre contra el seu antic monarca, qui encapçalava un exèrcit, per descomptat no d’illencs, sinó de mercenaris. Ens acostam a la batalla de Llucmajor, quan es compleixen 675 anys d’aquell episodi, que tingué lloc el 25 d’octubre del 1349. I ho feim seguint els estudis de Gabriel Ensenyat, J. Ernest Martínez Ferrando, Carlos A. Willemsen, Pau Cateura, Jaume Serra i Román Piña.

Entre 1343 i 1344, Jaume III havia perdut les Illes i el Rosselló, és a dir, la major part dels seus territoris, a mans del seu cunyat, el rei d’Aragó Pere el Cerimoniós, amb la qual cosa aquest havia refet la corona catalanoaragonesa, xapada pel repartiment de Jaume I entre els seus fills. Pere s’havia justificat en el trencament dels lligams de vassallatge per part de Jaume, la qual cosa l’autoritzava a llevar-li les terres.

Encara hi ha un altre aspecte prou important que contradiu la suposada admiració dels illencs cap al darrer monarca ‘privatiu’: la manifesta impopularitat de Jaume III a les Illes. Aquell monarca, tan idealitzat ‘a posteriori’, ens havia carregat d’imposts, justament en uns anys de greu crisi, perjudicant els nostres interessos. S’havien produït enfrontaments entre el rei, que no es caracteritzava per la prudència, i l’oligarquia que regnava a les institucions illenques. El grup conegut com ‘partit aragonès’ havia arribat a oferir la corona de Mallorca al Cerimoniós.

Perdudes les Illes i el Rosselló, a Jaume III ja només li quedava Montpeller, on es va refugiar. Però la seva dèria era recuperar els territoris conquistats pel seu cunyat. Així que el 1349 va prendre una decisió sense marxa enrere: vendre als francesos aquell darrer domini, per descomptat, amb els seus habitants. D’aquesta manera, va aconseguir els doblers necessaris per muntar una expedició de reconquesta amb mercenaris, entre els quals hi havia alemanys, occitans, bascos i italians.

Jaume III comptava amb dos aliats importants: Felip VI de França, a qui qualsevol cosa que perjudicàs el seu poderós veí Pere ja li anava bé, i el papa Climent VI. Jaume va establir el quarter general a Avinyó, aleshores seu pontifícia. Però va acabar renyant amb el mateix Climent, emprenyat amb les interminables peticions d’ajuda de l’exmonarca.

Els moviments de Jaume III

Per descomptat, Pere no es va quedar de mans plegades. Posseïa una bona xarxa d’espies, que coneixien, fil per randa, els moviments de l’exrei de Mallorca. Tampoc no era res de nou. El 1345, ja s’havien escampat rumors d’una imminent invasió jaumista. El maig del 1346, una esquadra formada en part per genovesos va comparèixer al cap de Formentor. Sembla que l’exrei esperava un aixecament popular a favor seu, però, com que aquest no es va produir, va haver de fer anques enrere. Cap als primers mesos del 1347, es remorejava que Jaume III planejava entrar a Mallorca d’incògnit, talment com Ricard Cor de Lleó a la novel·la Ivanhoe. Qui passava una penada amb aquell compàs d’espera era Gilabert de Centelles, el governador. Eren constants les seves cartes a Pere en petició d’auxili, demanant més tropes. Els homes disponibles per al combat foren armats, així que els mallorquins haurien d’enfrontar-se al seu exsobirà.

El cap de l’armada al servei de Jaume III era Carlo Grimaldi. Aquest llinatge segur que us sona si heu estat lectors de la ‘premsa del cor’. En efecte: era el senyor de Mònaco, de la mateixa família dels ara prínceps d’aquest petit país. A canvi de la seva ajuda, Jaume li hauria promès la vall de Sóller. Als genovesos, antics enemics seus, suposadament els lliuraria la ciutat i el port de Maó, que així hagués passat a domini estranger, molt abans de la conquesta britànica del XVIII. Tantes promeses hauria fet l’exsobirà als seus seguidors, que es feien bromes sobre que, si aconseguia recuperar les Illes, ja les tindria repartides abans de prendre’n possessió.

Es creia que Jaume primer atacaria Menorca. Per si de cas, es va evacuar Ciutadella, la llavors capital, i es va reforçar la defensa de Maó i del castell de Santa Àgata. També es remorejava que, des de Grècia, li havia arribat una ambaixada que li oferia els territoris pels quals havia mort en combat el seu pare, Ferran de Mallorca. El mateix Jaume hauria fet servir el que ara deim fake news, exhibint cartes falses del Papa i del mateix Pere, on suposadament li prometien la devolució dels territoris perduts.

I a tot això, què feien els illencs? Ferrando en fa una descripció que és tot un exercici de mallorquinitat: “La inexpressiva calma que observava la població constituïa un enigma inquietant (...) Romangué tranquil·la, amb una espera callada del resultat final”. Potser Pere intuïa que els mallorquins no mourien un dit, i d’aquí la seva aparent inactivitat enfront de la desesperació de Centelles. En aquest sentit, Pere era molt més mallorquí –o més coneixedor dels mallorquins– que no Jaume III.

D’altra banda, Mallorca havia patit just un any abans una epidèmia de pesta que, segons el Cronicón Mayoricense, només en un mes havia matat 15.000 persones, la quarta part de la població. Així que els mallorquins tenien altres preocupacions que no les batalletes entre cunyats, tot i que aquella desgràcia es podia interpretar com un càstig del cel als illencs, per haver traït el seu sobirà.

D’aquesta incertesa en va sortir tothom quan, l’11 d’octubre del 1349, Centelles rebé la notícia que les naus de Jaume III eren a Alcúdia. Ara bé, quan l’exèrcit mercenari va desembarcar, es va trobar amb el fet que la població havia estat evacuada, i els queviures i el ramat traslladats cap a l’interior a fi de deixar-los sense subministraments. Després d’un tímid intent de prendre Inca, sense èxit, les tropes de l’exmonarca continuaren el seu camí cap a Ciutat. Públicament, només tres persones havien expressat el seu suport a l’exrei: un grec, un àrab de Pollença i un boig de Muro, a qui Centelles va fer penjar com a escarment. De fet, els jaumistes eren més –tampoc no molts–, entre els quals un bon grapat de frares.

L’armadura robada

L’exèrcit de Jaume es va aturar uns dies a Sineu. Potser esperava, un altre pic, una revolta dels illencs per la seva causa. Però, puntualitza Piña, “la seva avançada cap a la capital es produïa amb un clima de total indiferència”. El 21 d’octubre varen comparèixer, al port de Palma, els anhelats reforços del rei Pere, dirigits per Riambau de Corbera, governador de Sardenya. Foren acollits amb mostres d’alegria per part dels mallorquins, cosa que no pintava molt bé per a Jaume III. Amb aquestes tropes, Centelles es va veure prou fort per plantar batalla en camp obert.

Talment com si fos una pel·lícula històrica, ens hem d’imaginar tots dos exèrcits, desplegats a la plana de Llucmajor. Els cronistes i els poetes lloen la valentia de Jaume, qui, suposadament, combatia en primera línia, si bé aquest comportament caldria qualificar-lo, més bé, de forassenyat: si ell queia, la batalla estava perduda i el reialme també. Efectivament, així va ser: un almogàver, tropa d’elit de la corona catalanoaragonesa, li va tallar el cap i el va aixecar de manera que fos vist per la resta de combatents, en un gest que, no sabem per què, Ferrando qualifica de “covarda ferotgia”. Com si els caps tallats per Jaume III, en canvi, ho haguessin estat amb cortesia i delicadesa.

L’armadura d’un rei era un botí més que desitjable i, en efecte, un ‘veguer’ o oficial reial es va fer amb l’elm de Jaume, decorat amb perles i pedres precioses, i d’altres peces del seu armament. Per descomptat que Centelles, en assabentar-se’n, se les va fer tornar i les va remetre, com a trofeu de victòria, al Cerimoniós, qui va agrair als jurats de Mallorca la seva fidelitat. També va intercedir davant el Papa perquè aixecàs l’excomunió contra els soldats que havien mort l’exsobirà que havia estat el seu protegit.

Als soldats que havien caigut presoners a Llucmajor se’ls confiscaren els béns i foren venuts com a servents durant cinc anys, una mena d’esclavitud temporal. Mentrestant, el cadàver de Jaume III va ser traslladat a València, ja que el Cerimoniós temia que pogués ser objecte d’alguna mena de culte. I hi va romandre fins al 1905, quan, amb tota solemnitat, fou retornat a Mallorca i exhumat a la Seu.

La idealització de què Jaume III ha estat objecte als nostres temps resulta difícilment explicable amb l’actitud que, cap a ell, adoptaren els nostres avantpassats de fa 675 anys, que el coneixien de primera mà. “Per què”, es demana l’escriptor Miquel Ferrà, “la població illenca resultà totalment passiva? (...) Per què no mogueren un sol dit per tal de donar suport a la pretesa reconquesta del seu exmonarca?”. Perquè no els feia cap il·lusió tornar a ser governats per ell, potser?