La lluita per recuperar l’autonomia després de la presó
Més de 60 expresidiaris de Mallorca han iniciat el procés de reinserció a través del Pis d’Acollida de la Pastoral Penitenciària
PalmaRecordar-se d’apagar els llums de casa en anar a dormir, posar una rentadora o renovar el DNI. De vegades, l’autonomia i la responsabilitat individual comencen per gestos tan senzills com aquests. I acaben, en darrer terme, amb la independència econòmica. Ara bé, el fet de passar un grapat d’anys privats de llibertat fa que tot això soni molt llunyà. Aquest és el cas dels sis expresidiaris que viuen a hores d’ara al Pis d’Acollida de l’Associació Pastoral Penitenciària de Mallorca, ubicat a Son Sardina i amb cabuda per a deu persones. L’entitat, concertada per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials, acompanya la població reclusa en la inserció sociolaboral des de la presó i, en sortir, els ofereix aquest servei residencial. En cinc anys, ja han passat pel pis 63 usuaris.
“És cert que a la presó no pots fer moltes coses, perquè te les han de fer uns altres. Com ara apagar els llums i encendre’ls. Aquí sempre queden encesos, perquè fa anys que no ho fan”, explica el responsable d’aquest servei, Esteve Serna. “Allà es desresponsabilitzen molt, i això és una eina fonamental, sobretot per cercar feina després. Perquè si no et responsabilitzes del teu procés, al final transfereixes la teva vida a un altre, igual que la culpa: acaba sent d’un altre”, afegeix Serna. Per això, tots els treballadors de la casa s’impliquen alhora en “la responsabilitat del treball i la del delicte”, subratlla el professional. Si bé no importa el motiu que els va dur a la presó ni el temps que hi han estat –n’hi ha que hi han estat dos anys i n’hi ha que n’hi han estat 15–, Serna indica que l’associació exigeix als usuaris que “paguin la responsabilitat civil” que els demana la justícia. “Si a un home li romps el vidre del cotxe, no li arregla res que entris a la presó, sinó que li paguin el vidre”, apunta.
A partir d’aquí, i amb la feina de psicòlegs i orientadors, els ajuden a “reconèixer el delicte”, fet que acostumen a negar. “A la presó tothom diu que és innocent, normalment. Han de tocar fons a través de l’empatia i el contacte molt personalitzat per reconèixer que són allà per alguna cosa, i no per bons al·lots”, argumenta el treballador. Aprofundir en l’arrel de tot plegat ha permès que “la majoria, prop d’un 80%, dels que han passat per la casa ara siguin autònoms i que no hagin tornat a entrar a la presó”, puntualitza Serna.
La casa de la Pastoral –un antic convent convertit en una residència amb deu habitacions individuals i amplis i lluminosos espais comuns– pretén ser un pont cap a la vida normalitzada per als seus usuaris. Allà s’han de tornar a acostumar a fer-se alguns menjars al dia, fer-se neta la roba o gestionar els seus horaris. Pel que fa a l’àmbit laboral, els que hi viuen ara ja han trobat feina a diferents sectors: rebosteria, hostaleria o construcció. “Ajudes, les que facin falta. Però l’objectiu és no haver-les de cobrar”, reivindica Serna, qui recorda que haver complert 18 mesos de presó dona dret a un subsidi d’excarceració d’uns 500 euros al mes durant dos anys.
Inserció condicional
Aquest recurs està pensat per a la població reclusa en edat laboral i en situació de risc social, és a dir, que no té una xarxa de familiars o amics que els ajudi a tirar endavant. Accedir al Pis d’Acollida els permet tenir un lloc on anar en sortir de la presó i on residir mentre cerquen una feina. Serna apunta que la durada màxima de l’estada al pis sol ser de sis mesos, però reconeix que no és realista i que és molt poc temps per fer aquest procés. A banda de trobar una ocupació, també necessiten marge per estalviar i, així, poder pagar l’entrada d’un lloguer, per exemple. En aquest sentit, cal tenir en compte que el salari que cobren de la feina no arriba íntegre a les seves butxaques: mentre rebin un salari i visquin a la casa, han de fer una aportació mensual simbòlica.
Però no tothom pot accedir a aquest servei residencial. Entrar-hi significa estar disposat a fer el camí de la reinserció i això no sempre depèn de l’usuari. Un dels condicionants és “el consum de substàncies en actiu”, assenyala el coordinador. D’entrada, aquests casos se solen descartar, bàsicament perquè “dificulten la convivència”. A banda d’aquestes circumstàncies, Serna adverteix que l’edat també és determinant. Els residents solen tenir entre 40 i els 50 anys, perquè encara poden accedir a contractes de feina. Pel que fa al sexe, les portes del pis estan obertes tant a homes com a dones, és un servei mixt. No obstant això, Serna reconeix que les dones que hi arriben són molt poques, perquè elles tendeixen a tenir “una xarxa molt més gran” a la qual recórrer en sortir de la presó.
Finalment, el fet d’estar en una situació irregular a Espanya pot ser un impediment per entrar a la casa, bàsicament perquè dificulta la inserció d’aquestes persones en el món laboral. “Hi ha el mercat negre, però fa molt mal empènyer la gent cap allà”, admet el cap d’aquest servei, qui s’ha trobat amb situacions complicades de gestionar. Serna esmenta un exemple amb el qual es va trobar recentment: “És el cas d’un home romanès –i, per tant, comunitari– que ha fet molt bon procés a la presó. Però té un expedient d’expulsió obert. Hi va recórrer i ja fa dos anys que està en llibertat aquí, però fins dia 5 de maig no té la vista judicial per arreglar la seva situació”.
