Llull: heretge o sant?

PalmaHauria pogut ser sant a hores d’ara, set segles després de la seva mort. Però Ramon Llull, de qui celebrarem la festivitat el 27 de novembre, no ha passat de beat a l’escalafó de l’Església catòlica. El motiu es troba en la persecució dels seus textos, suposadament herètics, per part dels inquisidors al llarg de segles. L’enfrontament entre el seguidors del Doctor Il·luminat –lul·listes– i els seus enemics –antilul·listes–, que han posat bastons a les rodes a la causa de la seva canonització, és interminable.

El gironí Nicolau Eimeric (1320-1399), dominic i inquisidor com el Bernat Gui d’El nom de la rosa, va ser qui encunyà la fal·làcia de la suposada heretgia de Llull. Pres d’aquesta dèria, no va mirar prim a manipular els escrits del mallorquí, fent passar per cites textuals les seves pròpies anotacions. Eimeric va iniciar un procés contra el lul·lista Antoni Riera, però “aquest el va recusar i, amb el suport de mestres universitaris i dels jurats valencians, va respondre amb un procés contra l’inquisidor”, assenyala a la revista El Mirall el catedràtic d’Història del Dret de la UIB Rafel Ramis. Eimeric “va haver d’abandonar les seves pretensions i guardà silenci fins a la seva mort”.

Com comenta l’historiador de l’Església Josep Amengual al seu estudi Ramon Llull, Sanctus Martyr mallorquí, les forces vives de la Corona d’Aragó se sentien ben orgulloses d’aquell filòsof mallorquí, fill de catalans. El rei Pere el Cerimoniós, a instàncies del lul·lista valencià Berenguer de Fulvià, va declarar Llull “mestre de la nació”. Els consellers de Barcelona havien donat suport als jurats valencians contra Eimeric. Joan I, fill del Cerimoniós, qualificava l’inquisidor de “boig pertinaç, endimoniat enemic de la fe, untat amb metzina d’infidelitat, mortal enemic nostre i home verinós”.

El gran argument d’Eimeric per condemnar Llull era una suposada butlla del papa Gregori XI, del 1376. El més curiós és que, com comenta Amengual, “aquesta butlla, que és considerada falsa, encara afegeix més arguments a favor del culte a Ramon Llull”, en constatar que aquest ja existia de temps enrere. Al seu Dialogus contra lullistas, el mateix Eimeric reconeixia que la filosofia lul·liana era considerada “sana et sancta”. El 1419, una Sententia definitiva “amb autoritat pontifícia” declarava la famosa butlla “vana, sense valor, írrita, nul·la, no feta, com ho ha de considerar tothom”, afegeix Amengual.

Tot arreglat, o no... Aquell mateix segle XV va comparèixer a escena Guillem Caselles, “un mallorquí”, subratlla Amengual, que “ha estat el causant de la persecució secular del més gran mallorquí, encara que la Santa Seu ja l’havia reconegut com a ortodox”. Era, com Eimeric, dominic i inquisidor. De fet, sovint els inquisidors pertanyien a aquest orde religiós. “Si la font de l’antilul·lisme és Eimeric, el propagandista d’aquest inquisidor va ser el seu homòleg també dominic, però mallorquí”, diu l’historiador.

El testament de Beatriu de Pinós

Una de les actuacions de Caselles va ser contra el testament de Beatriu de Pinós. Sota la influència del lul·lista venecià Mario de Passa, aquesta aristòcrata va fer testament llegant els seus béns –que eren molts– a la Ciutat i Regne de Mallorca, per mantenir una escola lul·liana a Randa o a Miramar. L’inquisidor hi va expressar la seva ferma oposició, si bé s’ha de dir que també va impugnar el document la filla de Pinós. Tot i això, la dama sí que almenys va aconseguir dotar amb part dels seus diners una càtedra d’art lul·liana, que va ser l’origen de l’Estudi General Lul·lià, la nostra primera universitat. Una altra dona de la noblesa, Agnès de Pacs, la Vídua Daurada, també hi contribuí amb una generosa donació de cent lliures anuals.

Segons recull Rafel Ramis, el primer catedràtic de l’Estudi General va ser l’entusiasta lul·lià Pere Daguí, qui, naturalment, “va ser acusat d’heterodòxia” per l’incansable Caselles “dos anys després de l’inici de les lliçons”. Daguí “va haver d’anar a Roma a defensar-se de les acusacions” i el viatge li va retre molt: va fer imprimir obres de Llull i va predicar la seva filosofia, “impregnant de lul·lisme els llocs que visitava”, de la Santa Seu a la cort dels Reis Catòlics. “En concret, va influir molt en el cardenal Cisneros [més tard regent], qui va ser un devot lul·lià des de llavors”, diu Ramis. Segons el cronista Vicent Mut, “el papa Lleó X va concedir i permetre que es resàs missa pròpia el dia del martiri” de Llull.

Com a vendetta, els dominics varen imprimir a Barcelona el Directorium inquisitorum del vell enemic Eimeric, explica Ramis. Podien llegir-se les obres de Llull, però “sempre amb les precaucions que imposava el text de l’inquisidor”. Encara pitjor: a partir de 1540, “les universitats i les inquisicions de diferents països (...) començaren a publicar els catàlegs de llibres prohibits, que ja inclogueren Llull”, tot i que “mai un papa o un bisbe no l’havien condemnat”, recull Amengual.

El Concili de Trento, que havia d’establir la veritat catòlica, va incloure inicialment Llull a l’índex de llibres prohibits, segons Amengual. Però el rei Felip II, un lul·lià entusiasta, va enviar a Trento el professor de la Universitat de Barcelona Joan Lluís Vileta i “la seva intervenció i la d’altres mestres van aconseguir que en fos retirat”, narra Ramis. “El lul·lisme va gaudir d’una gran protecció en temps de Felip II, devot seguidor de Llull, que n’anhelava la canonització”, afegeix. Llull va tornar a ser objecte de condemna amb una nova edició de l’índex l’any 1564, però aquest “no es va publicar a Catalunya, car els admiradors de Llull recorregueren al bisbe (...) i se’n va suspendre l’edició”, comenta Amengual.

Però els inquisidors varen mantenir els lul·listes en el punt de mira. “Essent un gran defensor de Llull, Felip II no va fer la passa d’aturar la Inquisició”, la qual cosa ens dona una idea del seu poder, explica Amengual. Aquesta veneració per Llull la va transmetre al seu successor, Felip III, qui va expressar al papa quant desitjava “la canonització del beat màrtir Ramon Llull” l’any 1611.

D’altra banda, Rafel Ramis fa referència a l’aparició d’un “lul·lisme hermètic o pseudoalquímic”, que “generà un segon corrent d’antilul·listes, que s’oposaven als sabers ocults i a la màgia”. Segons el metge francès del segle XVII Antoine Perroquet, citat per l’escriptora Rosa Planas, “la mala fama de Llull era a causa dels llibres d’alquímia” que se li atribuïen, i que no va escriure ell, com ha dictaminat Planas mateixa. Però aquesta suposada afició tampoc no ajudava a fer-lo prosperar com a exemple de santedat. Que el científic Giordano Bruno, declarat lul·lià, fos cremat viu per la Inquisició romana per heretge, el 1600, tampoc no va ajudar gaire a situar Llull com a campió de l’ortodòxia.

‘Teuladers’ contra ‘marrells’

Al segle XVII, el lul·lisme “es va replegar a les càtedres mallorquines i a l’orde franciscà”, sempre el més pròxim al Doctor Il·luminat, relata Ramis. El 1612, seguint els desitjos de Felip III, va començar el procés de beatificació de Llull”, que “va ser contrarestat pels dominics a Roma”. Ramis també assenyala que “es produïren forts debats entre lul·listes i antilul·listes als territoris germànics i hispans” al segle XVIII. Curiosament, el frare Benito Feijoo, una de les ments més lúcides de l’època i que va escriure un text defensant la igualtat de capacitats d’homes i dones, va ser un dels adversaris del lul·lisme. Cal recordar que Feijoo va tenir problemes amb la Inquisició.

Conta Ramis que el 1750 “les lluites entre lul·listes i antilul·listes varen esclatar amb força” a Mallorca. S’hi implicaren “les classes populars, les quals es varen posicionar a favor o en contra de Llull, atiades pels dominics, els franciscans o el clergat”. Els primers es coneixien com a ‘teuladers’, i els segons com a ‘marrells’. Llavors era rei el Borbó Carles III, “poc amic dels cultes locals”, i el bisbe Juan Díaz de la Guerra va voler suprimir la veneració per Llull a Mallorca. Però el papa també hi havia dit la seva. Benet XIV va qualificar Llull de Sanctus Martyr el 1757, cita Amengual.

La batalla també va tenir lloc a la universitat. Ramis i Francisco José García –de la Universitat de Granada– recullen com es varen enfrontar l’any 1776 un estudiant lul·lista i un altre d’antilul·lista: el primer li va voler fer besar una estatueta de Llull, i el segon, emprenyat, va llançar unes quantes pedres contra un quadre del filòsof que era a la mateixa aula. Per aquesta reacció, va ser condemnat a rebre 12 assots. Però va anar a queixar-se al bisbe Guerra i va aconseguir d’aquest una beca en compensació.

Amengual conclou que el 1810 es va publicar a Roma la documentació corresponent als mèrits de Llull per ser elevat als altars, “a compte de la Causa Pia Lul·liana de Mallorca”. Però, per causes desconegudes, “aquests documents no varen ser objecte del Congrés dels cardenals, per tal que poguessin emetre el veredicte que (...) havia de ser molt positiu”. Llull és avui reconegut com a beat per l’Església, però la causa de la seva canonització continua oberta.