Llums de Nadal

PalmaEra darrera hora del capvespre i el conseller havia quedat tot sol al seu despatx. Aquesta hora del dia li agradava especialment, perquè ja no hi havia ningú (tret del personal de seguretat, instal·lat a la garita que hi havia a l’entrada del palau que feia de seu a la conselleria, dos pisos més avall) i arribava el moment propici, com deia ell, perquè un home s’enfrontàs cara a cara amb els propis pensaments. ‘Cara a cara amb els propis pensaments’ era una frase que també li agradava molt, perquè només de dir-la ja es veia que era profunda.

El conseller s’asseia a la butaca, que es pensava que era de gutaperxa, estirava els peus damunt la taula i creuava les mans darrere el clatell. Una vegada, agafant la postura, es va fer una contractura de cervicals, però trobava que valia la pena. Era capaç d’objectivar-se, de mirar-se a si mateix des de fora, i construir dins el seu cap la imatge que un observador extern i, per descomptat, imparcial (una observadora, millor) podia percebre si el veiés en aquells moments. N’estava segur: l’observadora es trobaria amb un home experimentat, però encara jovial als seus quaranta-set anys, vestit amb elegància, físicament alt i fort. Un home que havia arribat tan amunt com es podia arribar en el seu àmbit i en el seu entorn. Un triomfador. Un seductor, sens dubte, un galant oficial, una temptació irresistible.

La il·luminació era fonamental. Deixava només encesos un llum de peu en un racó del despatx (al costat de la xemeneia, que n’hi havia; sempre estava apagada, però ell no renunciava a encendre-la algun dia) i un llum que estava damunt una tauleta, just davall d’un gran tapís que representava una escena de caça de cérvols. A ell, tot plegat li semblava òptim. La tauleta, feta d’una fusta obscura que era capaç de ser de caoba i tot (això era el que s’havia imaginat), ja li semblava, en si, un objecte fascinant, però el llum de taula l’impressionava encara més. El cos inferior, fet de ceràmica, era de forma ovalada i tenia a la part central un petit dibuix del Kama-Sutra, o d’alguna altra cosa oriental i més o manco eròtica, perquè hi apareixien una dona i un home despullats –però no es veia res– en una postura en què l’home estava assegut damunt del que semblava un tronc, o una roca, i la dona seia, al seu torn, damunt els genolls d’ell. Estava tot dibuixat com amb tinta xinesa i amb un traç molt fi, i els personatges de l’escena –la dona i l’home– semblaven també xinesos, o japonesos, o alguna cosa per l’estil, perquè tenien els ulls dibuixats com amb ratlletes fines i ell duia els cabells recollits en una coa o un monyo, no li quedava clar. La part superior de l’objecte consistia en una pantalla en forma de con feta d’un material que al conseller li agradava fantasiejar que era pergamí, però que en qualsevol cas era translúcid i deixava passar una llum tranquil·la i càlida, com també ho era la del llum de peu, que irradiava claror a cap a la seva taula i dividia el despatx en una zona semiil·luminada –on era ell– i una de més fosca –on quedava la taula de reunions, que en aquelles hores ja no havia de rebre més visites. Tot plegat configurava una escena de recolliment, sí, però també de poder. Els moments de repòs d’un guerrer al final de la jornada.

Tot i que, com sap tothom, un guerrer no pot tenir repòs si no és en la companyia adequada. Ha, ha, es va fer gràcia amb la seva ocurrència. No era cap mentida, que darrere del seu posat seriós (un home de poder ha de tenir un posat que concordi amb aquest poder, que imposi una mica, fins i tot) hi havia també una persona amb un excel·lent sentit de l’humor. Ara que es veia aquí, a dalt, en el cim, va pensar en na Marieta, que el va marxar les festes de Nadal de l’any passat, abans que els seus guanyassin les eleccions i el fessin conseller. Idò aquí em tens, Marieta, en aquest despatx amb un tapís de caça de cérvols (tot i que s’ha de reconèixer que de cérvols, per aquí, no n’hi ha hagut mai). Jo tenc aquest despatx i tu et deus menjar les ungles, com sempre, al bar de sempre. Segur que aquestes festes les passaràs pensant en mi, però t’hauràs de fotre, perquè jo ja estic a una altra banda. En una altra pel·lícula. I des del balcó del meu despatx puc veure els llums de Nadal del centre de la ciutat, i això és una cosa que tu no és que no te la puguis permetre, és que no la pots ni somiar.

El balcó del despatx li fa venir encara, al conseller, un punt d’enrabiada. Fa uns dies en va fer treure una pancarta que hi havia penjada, contra la violència masclista, perquè les feministes l’havien fet enfadar. L’acusaven de masclisme (a ell que mai ha estat masclista: va créixer amb sa mare i dues germanes), tot perquè havia donat feina a un amic que es trobava en un mal moment després que hagués agredit sexualment la seva parella, i també algunes alumnes que havia tingut. Com s’atrevien a acusar-lo a ell de falta de compromís amb la violència contra les dones? El que passa és que les feministes han obert una cacera de bruixes contra els homes, i encara més contra els homes d’èxit. Com el seu amic. Com ell mateix. En comptes de cercar la seva complicitat, els acusaven. Idò ara sabrien qui era ell. No estava disposat a acceptar lliçons sobre com combatre la violència contra les dones, i molt manco de quatre arreplegades. No havia arribat a conseller per casualitat, no. Fora pancarta feminista del balcó, què s’havien pensat.

Al seu amic l’havia hagut de destituir, això sí, però tant se valia perquè, al capdavall, no era més que un perdedor. No com ell. Ell s’havia inventat a si mateix per guanyar. Per arribar a veure l’enllumenat nadalenc del centre de la ciutat des del balcó del seu despatx. Un despatx que li proporcionava el lloc ideal per meditar en profunditat al final de la jornada, per ponderar els pros i els contres i mirar de trobar-ne l’equilibri.

Els meus varen guanyar les eleccions i tu ara ben segur que et pegues tocs pel cap, Marieta.