Luxemburg, mirall invertit

“On diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç”. Aquests són els adjectius amb què Salvador Espriu, al poema Assaig de càntic en el temple, s’imagina el que anomena “nord enllà”, on voldria fugir perquè no suporta més viure al seu país. Amb la Guerra Civil Salvador Espriu ho havia perdut tot: l’entrada de les tropes franquistes victorioses a Barcelona li van fer veure que la Catalunya que ell coneixia i la República en què s’havia educat desapareixien sense remei. A més, durant la guerra havia mort el seu gran amic, el també poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, víctima d’una tuberculosi. L’any 1940 va morir el pare, tres anys després d’haver patit un greu disgust quan casa seva va ser assaltada, sembla que per anarquistes exaltats que van cremar l’oratori i la biblioteca. A Espriu, en resum, li van escapçar la seva pròpia vida i li van deixar un país que només era una “pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”.

El mite del “nord enllà” ha persistit més enllà de les dramàtiques circumstàncies en què Espriu va escriure el seu poema, i principalment vol dir que veiem en Europa un lloc més avançat i civilitzat que Espanya. A grans trets, es pot dir que el mite persisteix perquè es basa en una realitat objectiva. És una bajanada idealitzar països (és una bajanada idealitzar res), però el cert és que, quan sortim a voltar per Europa, és fàcil detectar que hi ha indrets on la vida en comú està una mica o bastant més ben organitzada que en d’altres. Després la condició humana és la que és, i de malvats i de caps de fava en trobarem a tot arreu. Però hi ha fets de la vida quotidiana que senzillament suggereixen una altra manera de fer les coses. Una que és digna de ser tinguda en compte i de ser imitada, a fi de millorar.

Un d’aquests llocs és Luxemburg, una espècie de ciutat-estat que exerceix com una de les capitals de la Unió Europea (històricament és un ducat, amb un Gran Duc que sembla tret d’un llibre d’antics contes, i que en la generació actual ha renovat la sang blava amb la de la seva esposa cubana). A Luxemburg, per exemple, hi ha la seu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, o TJUE, que ha revolucionat la rància i autoritària justícia espanyola amb l’anomenada doctrina Junqueras, que vindria a ser un exemple en l’àmbit judicial d’aquest “nord enllà” desvetllat i feliç cap on de vegades desitjava fugir Espriu (però no ho feia perquè, reconeixia, “sóc també molt covard i salvatge, / i estimo a més amb un / desesperat dolor” la pobra, bruta, trista pàtria, etc.).

Si som europeus, no ho hem de voler ser només per rebre els fons d’ajuts estructurals que li permetien exclamar a Aznar allò que Espanya anava bé, mentre el seu partit es gastava els diners alemanys en quilòmetres d’AVE per embutxacar-se les corresponents comissions. Hem de voler ser europeus també per fer-nos nostres les institucions europees, i per recórrer les ciutats i els pobles d’Europa amb la llibertat de circulació que ens proporciona l’espai Schengen, la mateixa llibertat a la qual ara renuncia el Regne Unit amb el molt neci moviment del Brexit. Conèixer Luxemburg és conèixer, en aquest sentit, una ciutat nostra, amb la qual tenim fins i tot alguna similitud. Per exemple la població: a Luxemburg hi viuen poc més de sis-centes mil persones (no moltes més que a Palma), només el 40% de les quals són autòctones, és a dir, luxemburgueses de naixement. El 560% restant ve de fins a 143 nacionalitats diferents, amb la seves llengües i cultures, que coexisteixen sense problemes, i naturalment des del coneixement i el respecte comuns per les llengües cooficials, que allà són el francès, l’alemany i el luxemburguès.

Desigualtats socials

Després venen moltes més diferències. Luxemburg és una ciutat de banquers i de funcionaris de la UE, de manera que el nivell de vida és alt i les desigualtats socials són menys profundes i perceptibles que aquí, per bé que n’hi ha: per exemple amb els portuguesos, un col·lectiu tradicionalment menystingut. Quan camineu pel centre de la ciutat, és del tot insòlit que veieu una llosca o un paper en terra, i qui en tiri serà evidentment considerat un individu indesitjable. Encara més nets trobareu els parcs i els boscos, bellament integrats dins la fesomia urbana (com el de Bellver, vaja). El transport públic és gratuït, format principalment per un sistema de busos i tramvies combinats que funcionen com una seda. Al Gran Teatre de Luxemburg hi podeu veure artistes i espectacles europeus de primer nivell a un preu mòdic, com la Fedra protagonitzada per Isabelle Huppert, per entrades de deu o quinze euros. A la Biblioteca Nacional, un edifici impressionant i nou de trinca, hi podeu treballar o trobar-hi tot el que pugueu necessitar de la literatura, la música i el cinema de tot el món, i llegir-ho o escoltar-ho allà mateix, o tocar el vostre propi instrument musical a les aules que hi ha destinades a aquesta finalitat. De franc, evidentment. I arribareu a Luxemburg per un aeroport d’unes dimensions proporcionades a les del petit país, i per descomptat perfectament comunicat, sense que a ningú se li acudeixi parlar d’ampliar-lo per atreure més turisme barat. Són algunes impressions que es perceben a primera vista i que ens recorden que aquí encara venim (per citar Raimon, que ha cantat tan sovint Espriu) d’un silenci antic i molt llarg. Com un mirall invertit, les ciutats europees de mida mitjana en què Palma podria reflectir-se per donar-se força i ser una mica menys pobra i dissortada. I sobretot, una mica menys bruta.