Laura Escanes: "M’agrada molt superar-me a mi mateixa i als altres, m’agrada guanyar"

BarcelonaÉs l’ariet amb què la Corporació busca connectar amb un públic jove i que probablement no ha sintonitzat abans amb el canal públic català. El reality que presenta, La travessa, ha estat un dels programes més vistos de la nova plataforma 3Cat –segons afirma l'ens públic, tot i que no dona dades de consum– i Laura Escanes ha estat també l’escollida per presentar les campanades d’enguany, al costat de Miki Núñez. Aquest dilluns el Teatre Victòria acull un acte festiu per celebrar l'estrena, quatre dies després, del final d'aquest concurs rodat als Pirineus, que suma vora cinc milions de reproduccions a les xarxes socials amb els seus clips.

Com valores el teu debut a TV3?

— Estic molt contenta amb la rebuda. Hi havia nervis, perquè les crítiques em posen nerviosa, però alhora també tenia ganes de veure quin feedback rebia, i està sent bo. M’agrada que el programa hagi atrapat tanta gent: és la recompensa per aquest mes de gravació. He rebut molts comentaris de seguidors i missatges de fora de Catalunya explicant-me que estan enganxats, i també del públic de TV3 de sempre, que es nota que està pendent de quan surt cada capítol i que ho segueix amb intensitat.

¿Aquesta travessa pels Pirineus ha estat una excursió professional o et planteges iniciar una carrera com a presentadora?

— No penso gaire en el futur: soc més d’anar veient projecte a projecte. Però no descarto seguir, perquè m’ha encantat l’experiència i el món de la comunicació m’agrada. Suposo que també hi ha una part de mi que no vol dedicar-se només a les xarxes, per allò de pensar en el futur i en l’estabilitat. Com que no sé si Instagram seguirà o no d’aquí uns anys, potser aquí tinc un camí que puc seguir, un lloc per anar descobrint i provant coses.

Quin seria el teu programa ideal?

— Ara mateix et dic La travessa, no m’imagino fent altra cosa.

Però si et donessin un xec en blanc...

— Ser en un plató em crida l’atenció, també. Allà tot està molt més controlat: hi ha un ordre, una logística... En canvi, si estàs a l’aire lliure depens de la muntanya, del temps, de mil factors, i aleshores tens aquest punt d’adrenalina, d’haver-ho de fer sí o sí, perquè allà no tens altra opció. Però si em fas dir un altre projecte... No, no ho dic, que després aquestes coses es compleixen, i no m’hi atreveixo!

I ficció?

— Això sí que no! [Riu] Soc molt dolenta actuant.

Si haguessis de participar tu en una travessa així, per parelles, qui seria el teu acompanyant?

— El meu germà em va dir: si la fessis tu, hi aniríem junts. I mira que jo amb el meu germà no m’hi veia! Però després de veure totes les parelles i les combinacions de pares i filles, de germanes, de dos exs... doncs potser sí que és una manera d’unir-se més. Per això me la imagino amb el meu germà, justament, per unir-nos una mica més.

Què creus que aportaries, en una aventura així?

— He descobert que soc molt competitiva. M’agrada molt superar-me a mi mateixa i als altres, m’agrada guanyar. Però sobretot pel fet de superar-me. M’agrada això de creure que no pots fer una cosa i al final demostrar-te a tu mateix que sí que podies. Crec que és molt important tenir-ho clar, i al meu germà li vindria molt bé, si fóssim un team.

¿Hi ha prejudicis contra les influencers, quan assumeixen feines de comunicació o d’interpretació?

— Hi ha un punt que els entenc. Jo mateixa no puc negar que hi ha gent molt més preparada que jo per fer algunes coses, però n’hi ha d’altres que sí puc aportar. Si no fos el cas, no m’haurien escollit per a La travessa. Però entenc i respecto les crítiques. Ara, el que faré aleshores és nodrir-me de tot el que pugui i envoltar-me de gent que en sàpiga per fer-ho tan bé com sigui possible i donar-ho tot. Si pensés que ja ho tinc tot fet i que no he d’aprendre res em semblaria molt poc professional i de mal gust. Però no és el cas!

Just quan es va presentar La travessa vas anunciar que suspenies l’activitat a les xarxes temporalment, per cuidar-te. Com estàs, ara?

— Estic bé, estic molt bé. Intento gaudir de tots els projectes professionals, que és una manera de créixer a nivell personal. Tinc 27 anys i estic fent coses que en ma vida hauria imaginat. O ho veia com un somni d’aquells de petita: “Tant de bo un dia pugui presentar un programa!” Estic aprenent a mirar el present i gaudir-ne de veritat. És cert que les xarxes socials, amb les seves crítiques i comentaris, fan que sovint no puguis gaudir-ne perquè tens un pensament negatiu dins que fa que t'acabis creient tot el que sents.

Algun altre somni d’adolescent?

— Les campanades!

De debò?

— Era típic, no? Tots els que ens dediquem una mica a les xarxes, o que ens agrada el món de la tele, això de presentar les campanades crida l’atenció. Per això dic que quan de veritat creus en una cosa, o t’agrada molt, i aleshores focalitzes la teva energia i la veus en el teu futur... doncs vigila amb què desitges, que de vegades es compleix.

Ser influencer és una professió o un accident?

— Va ser un accident i ara és una professió. És la meva feina i pràcticament tots els meus ingressos depenen del que faig a les xarxes. Però és veritat que vaig arribar-hi una mica per accident, i tampoc sabia ben bé com es feia al principi. Ningú ens ha ensenyat, ni tinc cap referent que es dediqui a les xarxes per saber cap a on hem d’anar. Hem anat aprenent amb l’Ari, amb el meu equip, a poc a poc.

Quantes persones treballen per a tu?

— Realment, en el dia a dia, som l’Ari i jo. Ella és la meva representant i la meva millor amiga. Porta tota la gestió amb les marques, el dia a dia, briefings, pressupostos... És la part més lletja, que no és veu, però aquesta part d’oficina és molt important. I després hi ha fotògrafs i maquillatge, però no en el dia a dia.

Quina és la teva rutina de feina?

— Tant de bo tingués una rutina, penso de vegades! Depèn molt del que estigui fent a cada moment. És veritat que treballo molt des de Madrid, però mai des del mateix lloc. Hi ha dies que tinc rodatges per a una revista, per a una marca, per a una col·lecció que hem fet... I altres dies des de casa, perquè m’han enviat el producte. Però ja m’agrada, això de no saber què faràs el mes que ve, o on seràs l’any que ve. Fa que no em relaxi. Vaig pensant que he de fer això o allò, que m’he de reinventar, que no em puc acomodar... És que no se sap quan pot acabar. De cop i volta algú està més de moda i potser a tu ja no et truquen tant. No m’ho plantejo, estar relaxada.

Sembla molt present en tu, aquesta incertesa sobre el futur. Però ets un nom molt consolidat, amb vora dos milions de seguidors... És com creus que evolucionarà el teu sector o emana d’una inseguretat vital íntima?

— Pot ser una barreja de les dues coses. La meva feina és molt nova i pot evolucionar de qualsevol manera, cap a bé o cap a malament. És veritat que estem en un moment molt bo: companyes meves han fet documentals o pòdcasts, i jo mateixa m’estic obrint al món de la televisió més convencional. Però pot ser que un dia et despertis, Instagram tanqui i llavors... què fas?

Una part important de viure de les xarxes és mostrar sempre el vessant més lluminós d’un mateix, una vida ideal. Ha de tenir una cara B, això.

— Tots intentem publicar el millor moment. Algú que no té milions de seguidors també publicarà el viatge amb la família, amb la parella o amb la millor amiga. Però és veritat que en els moments complicats és molt més difícil, sobretot per l’opinió que reps de tota la gent que et segueix. I perquè segurament tu no estàs preparat per parlar de segons quines coses. Això s’hauria d’entendre i respectar. Publico moltes coses a Instagram, però allò no és la vida real. “Oh, és que no publiques les coses dolentes!” Evidentment que no! Si jo decideixo que algunes coses les explico al pare i a la mare no, per exemple, ¿com ho he d’explicar tot?

Vas estudiar periodisme, però parles poc d’actualitat i no sé si és perquè no t’interessa especialment o perquè a les xarxes aquest tipus de contingut no s’estila.

— He après a pronunciar-me només sobre les coses que conec i de les quals estic segura. Si crec que em falta informació, sé que la cagaré. Quan em diuen “T’has de pronunciar sobre això”, els dic que no soc experta en el tema i que truquin a algú que ho sigui. He après a fer això, perquè és veritat que et posen un pes a sobre perquè opinis sobre cada polèmica. Ara, en algunes temes sí que em pronuncio: les coses que sento són les que sento i això ningú m’ho pot negar. Però és cert que la gent té por a la cancel·lació: és tan fàcil que et cancel·lin per un titular tret de context...!

La comparteixes, tu, aquesta por?

— Sí, la puc entendre. Jo soc molt impulsiva. Quan sento una cosa la dic, i si després he de demanar perdó, demano perdó i no passa res. Però, esclar, després no s'hi dona importància: si la cagues, el titular és la cagada. En canvi, quan demanis perdó, no serà mai titular.

Per tant, i et prometo que no anirà a cap titular, si et demano que valoris el pacte de Sánchez amb Junts...?

— Pasapalabra.

Provem una altra qüestió, aquesta no de partits: el feminisme està dividit entre qui considera que una dona és només qui ha nascut biològicament com a tal, i qui hi compta també les que se’n senten i s’hi identifiquen, al marge del seu ADN.

— Pasapalabra.

Seguim. En el teu cas, que has estat mare jove, ser influencer comporta vetllar per la intimitat de la petita Roma, que té quatre anys. Comences a explicar-li en què consisteix la teva feina?

— L’altre dia estàvem a casa celebrant la castanyada i Halloween i van venir a fer-nos truco o trato tots els veïns de la comunitat. Quan ja estàvem marxant, una nena em diu: "Ai, et vaig veure a la tele". I la Roma va mirar tota estranyada i va dir: "La coneixes?" És graciós, perquè ho va relacionant. El meu pare treballa a la tele, ma mare treballa a la tele... Deu pensar que és la normalitat de totes les famílies. Tampoc li vull explicar com una cosa superextraordinària. Senzillament, és la nostra realitat.

Encara et queden uns quants anys perquè et comenci a demanar un mòbil, però a quina edat creus que li deixaràs entrar a les xarxes socials?

— [Esbufega] No ho sé, suposo que depèn una mica de tot l’entorn. Si tota la classe i les amigues arriba un moment de pressió que totes tenen mòbil... deu ser inevitable. Però s’hauria de controlar moltíssim més. A mi em fa molta por. Jo vaig tenir mòbil ja de petita perquè em tocava anar d’anglès a extraescolar i agafava el tren sola. I això va donar als meus pares molta tranquil·litat. Si s’utilitza bé, dona tranquil·litat i pot ajudar moltíssim.

I si d’aquí uns anys volgués ser influencer, com reaccionaries?

— Uf...! [Riu.] Jo desitjaria que no arribés aquest moment, però evidentment és la seva vida. Si s’ha d’equivocar, que s’equivoqui. I si l’he d’estar acompanyant, l’acompanyaré. No puc fer que ella visqui una vida segons el que cregui jo: ha de viure la seva i jo li donaré la mà amb els meus consells perquè pugui assolir el que la faci realment feliç.

Però tu estàs contenta, de la teva carrera?

— Sí, jo n'estic contenta. Hi ha moments durs, però és molt important saber de qui estàs envoltat. Per a mi també és molt important la teràpia i haver-ho deixat en certs moments més polèmics. I recordar que no és la vida real, com deia. No puc deixar que ells em defineixin. El que diuen de mi no em defineix.

Com portes la pressió estètica? Abans de començar, per exemple, demanaves si podíem filmar-te enquadrant el teu perfil bo. I recentment has hagut de sortir al pas per dir: “No, no estic embarassada”.

— Les xarxes socials al final són molt superficials. D’una banda hi ha aquest punt de voler-nos veure perfectes i, a la vegada, quan ens veuen massa perfectes, ens acusen de no estar mostrant la realitat. És un equilibri complicat: demostrar que al final som persones normals, amb els nostres millors dies quan ens posem de gala, però també amb d’altres que estem com tothom quan és al sofà de casa un diumenge perquè no vol sortir de casa. Ara ho porto bé, però de més jove no era el cas.

Deu ser un món molt competitiu.

— Sí, però això és bo. Tenir competència et fa millorar. Si no, et quedes en una zona estable, t’acomodes i no avances. A mi la competència em fa despertar i voler fer coses. Diferenciar-me i que pensin en mi.

Però algun punyal per l’esquena deus haver rebut.

— Sí, però com a totes les professions, suposo! Sempre hi ha algú que se'n vol aprofitar, algú que no vol que triomfis tant, algú que tira més d’amistats i no pensa objectivament en el que passa... Però a tots ens passa, és també part de la vida.

Les teves dues exparelles més conegudes, Álvaro de Luna i Risto Mejide, són celebritats. Creus que una relació amb algú no acostumat a les càmeres seria possible, quan tens els focus sempre a prop?

— Sí que és possible. Et pots enamorar de qualsevol persona. Quan vaig començar amb la meva primera parella jo no era coneguda i vaig anar trobant-me tot aquest món més endavant. No crec que sigui una qüestió de si és famós o no, sinó entendre l’altra persona, empatitzar amb la seva feina i fer equip.

Ho deia per la pressió d’anar veient fotògrafs cada dues cantonades.

— Si la gent ho entén, pot anar bé. Si no ho entens, serà òbviament una part que pot portar conflicte.

Pots sortir al carrer sense que la gent t’abordi?

— Depèn de la zona! Per algunes zones hi puc anar tranquil·lament. Però si me’n vaig a plaça Catalunya... Bé, hi ha tants estrangers que precisament allà potser estaria més tranquil·la.

Un fet que va suposar un abans i un després en la teva projecció pública va ser la teva relació amb Risto Mejide. ¿Has hagut de defensar molt la teva decisió de sortir amb algú molt més gran que tu?

— Ufff... És que n'he parlat tant que em sento molt repetitiva. Vaig viure una història d’amor molt bonica i poc més tinc a afegir. No vull entrar-hi.