Per què Magaluf s’ha convertit en la meca de la disbauxa?

D es del setembre del 1929, la Caleta de Santa Ponça és presidida per la imponent creu del Desembarcament de Jaume I. Fou erigida a petició d’un grup d’intel·lectuals de l’època per commemorar el setè centenari de la conquesta de Mallorca. Curiosament, en l’actualitat Calvià, el municipi del ponent de l’illa per on desfilaren les tropes catalanes per ocupar la Palma musulmana, és una de les zones més destruïdes per la balearització, la febre constructora sense límits encetada als anys cinquanta. I dins aquest municipi, el més pròsper de Balears, destaca Magaluf, a nou quilòmetres de Santa Ponça. “Si avui -ironitza l’historiador Gabriel Vives- Jaume I aixecàs el cap de la tomba i veiés totes les hordes de turistes hooligans que ens visiten, no sé què pensaria”.

Vives acaba de publicar, juntament amb el també historiador Tomeu Canyelles, el llibre Magaluf, més enllà del mite, de l’editorial Lleonard Muntaner. En els seus orígens aquest nucli calvianer era un gran salobrar, on, segons una possible etimologia àrab, força discutible, es concentrava “aigua porca”. “Com la resta de la costa mallorquina -assegura Vives-, era un paratge bucòlic. Els primers hotels que s’hi construïren eren de luxe i atreien turisme familiar. A partir dels vuitanta, però, molts es convertiren en aparthotels. Aleshores es prioritzà la quantitat per damunt la qualitat i es fomentà així l’arribada de visitants de baix poder adquisitiu. És el que es denominà ‘turisme d’espardenya’ o ‘de senalleta”.

L’ideòleg d’aquest nou turisme va ser l’empresari anglès Harry Goodman, a qui agradava dir que la seva gran missió era ensenyar als seus compatriotes a viatjar amb una sola lliura. En una reunió mantinguda el maig del 1986, Goodman insistí als hotelers mallorquins que havien de continuar mantenint els preus baixos. Si no, corrien el risc de perdre turistes en favor d’altres destinacions més econòmiques com Grècia. “Magaluf -recalca l’historiador- ha estat creat pels touroperadors britànics, que són els que, aprofitant les conjuntures de crisi econòmica (la del petroli del 1973 o la recessió turística del 1985), cada vegada han augmentat el seu poder de decisió damunt del consistori. Moltes vegades s’han fet plans d’embelliment turístic per pressió dels touroperadors, els quals s’han atrevit a amenaçar que, si no es reconvertia la zona, s’endurien els turistes a una altra banda”.

Turisme de gatera

Magaluf es convertí en un laboratori turístic a la Mediterrània. Amb preus tan econòmics, es presentava com una destinació vacacional immillorable per a les classes populars britàniques -encara avui una setmana a la costa calvianera els pot sortir per 250 euros amb mitja pensió. Els alemanys, en canvi, foren redirigits a l’Arenal, que, igual que Magaluf, s’erigiria en una ‘ciutat del pecat’, on tot és possible. Va ser llavors quan el ‘turisme d’espardenya’ donà pas al ‘turisme de gatera’, que, segons la premsa de l’època, ja fou molt criticat pels empresaris i la població resident. Tanmateix, era una dinàmica que venia d’enrere amb el que es conegué com a alcoholidays. El 1976 una agència londinenca ja feia ofertes de viatges a Mallorca per unes 5.500 pessetes, preu que cobria vols, estada, manutenció i “tota la beguda gratis”.

A la dècada dels setanta les discoteques Banana’s i Alexandra’s marcaven el ritme de l’oci nocturn a la localitat calvianera. El 1988 l’empresari Bartomeu Cursach inaugurà la sumptuosa discoteca BCM, que acabà d’internacionalitzar el nom de Magaluf com a parc temàtic de l’hedonisme. Després arribarien les boat parties i més bars, que posaren de moda el pub crawling (ruta etílica) i la happy hour, begudes a preu més barat durant les hores en què minva la clientela. Aquest turisme bàquic, amb el carrer de Punta Balena com a epicentre, atrauria molts hooligans, que protagonitzarien nombrosos aldarulls al carrer, unes conductes prohibides a Anglaterra, però que aquí, fins i tot ara, gaudeixen de més impunitat.

En un reportatge publicat el 12 d’abril de 1985 al diari Última Hora, el periodista Pedro Prieto ja reconeixia que “viure a Magaluf és com ser al Vietnam”. Avui encara hi ha comerciants de la zona que opten per la resignació. És el cas d’un taxista que ha consultat l’historiador Tomeu Canyelles per a l’elaboració del llibre. “Sovint -assegura- agafa hooligans violents que li vomiten al cotxe o li fan alguna destrossa. Ell, però, els defensa dient que són turistes que li deixen molts de doblers. Els guanys que recapta són superiors a les despeses que li suposa arreglar el taxi”.

‘Shagaluf’

A part del turisme etílic, un altre pilar fonamental de la indústria turística en aquesta “petita Anglaterra” és el sexe, que sovint es practica a plena llum del dia. N’és una prova la mercadotècnia del souvenir, on trobam productes de caire eròtic com davantals amb pits femenins, postals de nus integrals, obridors amb formes fàl·liques o camisetes que, en anglès, diuen que “el que passa a Magaluf, queda a Magaluf”. En la mateixa sintonia, les discoteques celebren certàmens com Miss Topless o Miss Tanga. Això ha fet que, entre els joves britànics, Magaluf ja sigui conegut com a Shagaluf (en l’anglès col·loquial, to shag al·ludeix a l’acte sexual).

A partir del 2010 el nom de Magaluf, com la nova Sodoma, es popularitzaria amb l’enregistrament de realities britànics in situ. El major impacte mediàtic, però, arribà el 2014 amb l’escàndol del mamading. Es viralitzà un vídeo on apareixia una jove irlandesa practicant fel·lacions a gran velocitat a un grup de joves, tal com si es tractàs d’un concurs. De sobte, el nucli calvianer aparegué en portada a tots els mitjans estatals i internacionals. “Hi ha -lamenta Canyelles- la necessitat de generar un ganxo informatiu. Els mitjans han anat modelant Magaluf d’acord amb unes expectatives i unes llegendes presidides pel morbo. La mateixa realitat, però, et trobes a altres bandes com Salou, Sant Antoni de Portmany, Ayia Napa (Xipre), Sunny Beach (Bulgària) o Zrće (Croàcia). Tanmateix, Magaluf ja s’ha convertit en una marca estigmatitzada, que respon a una oferta concreta que sempre existirà: la de sol, platja i excessos, on la gent vol ser una altra persona i experimentar una espècie de ritu iniciàtic”.

Juntament amb l’escàndol del mamading, les televisions, els diaris i les xarxes socials tampoc no aturarien de fer-se ressò de casos de comisos de drogues, màfies laborals, prostitució, violacions i balconing. “Les nostres institucions -reconeix l’historiador- es varen sentir sobrepassades i humiliades. Va ser un escarni públic en tota regla. Per primer cop, però, en l’opinió pública insular, es començà a qüestionar d’una manera enèrgica el model turístic de Magafuf, una illa dins una altra illa, desconnectada per complet de la realitat mallorquina”.

Malviure del turisme

Canyelles qüestiona el mantra que diu que, a les Balears, tots vivim del turisme: “També n’hi ha que malviuen del turisme. Als anys setanta no teníem tants de turistes i bastanta gent sí que vivia del turisme. El meu oncle, per exemple, era músic i amb el que va guanyar en quatre estius es va poder comprar un pis a Palma. Ara això és impensable. Tenim molts més turistes, però la riquesa que generen no es reparteix de manera equitativa. El 2014 un estudi de la UIB ja assegurava que, d’una mitjana de cent euros que pugui deixar un turista, només un tres per cent va a parar als treballadors, els quals han de dedicar una part important del seu sou a l’habitatge. Són els hotelers i els empresaris de l’oci els qui capitalitzen els guanys del turisme”.

“Nosaltres -continua l’historiador- venim d’una estructura molt viciada. De moment, el Govern Balear ja n’ha pres consciència i ha aprovat una llei contra el turisme de gatera, Haurem de veure, però, si, amb el temps, aquesta llei es relaxarà”. Els primers a respirar més alleujats seran els Street Angels, un grup cristià de voluntaris britànics. Des del 2013, amb armilles reflectants, es preocupen d’atendre els seus compatriotes que cada dia s’aixequen perduts en un bar de Punta Ballena, víctimes de l’alcohol i les drogues. “Si Jesús fos a la Terra, seria a Magaluf ajudant”, afirmà el 2018 un dels seus responsables al diari Última Hora.

“És evident -conclou Canyelles- que el turisme és el nostre principal motor econòmic, però per ventura caldrà considerar el decreixement com una opció vàlida si es vol posar fi a l’incòmode model que representa Magaluf. S’haurà d’apostar per menys visitants i de més qualitat. Això, per desgràcia, requereix sacrificar llocs de feina, cosa que l’Administració té difícil d’assumir. Tanmateix, la darrera paraula sempre la tindran els touroperadors i els hotelers”. Sens dubte, el mediàtic nucli calvianer, petit paradís de la disbauxa, concentra totes les contradiccions del nostre monocultiu turístic.

Territori Cursach

Magaluf és indissociable de la figura del magnat palmesà Bartomeu Cursach Mas, de 72 anys, avui pendent de judici per organització criminal, entre altres delictes. El 1988 emprà les seves inicials per batiar un dels seus projectes més faraònics, la discoteca BCM. Aleshores, amb un aforament inicial d’unes tres mil persones i dotada de tecnologia punta, fou considerada una de les millors d’Europa.

En la Mallorca del boom turístic, Cursach, de família humil, començà fent de recollidor de pilotes al Mallorca Club de Tennis, on entrà en contacte amb l’alta societat palmesana. Ho feu gràcies a la seva amistat amb el president del club, Pedro Alomar, oficial franquista. El 1970 aquell jove de 22 anys començà a importar des d’Anglaterra roba per vendre a Palma. També s’animà a obrir la seva primera discoteca a l’Arenal, Smash.

Arran de la crisi del petroli del 1973, l’empresari mallorquí es posà a comprar discoteques que estaven en decadència i les aconseguí reflotar a través d’una nova marca. N’és un exemple l’antiga Sgt. Peppers, reinagurada el 1975 amb el nom d’Alexandra. A poc a poc l’imperi Cursach abraçaria prop d’una trentena de locals nocturns, entre ells, les icòniques discoteques de Palma Tito’s, Pachá i Abraxas. BCM, tanmateix, seria el vaixell insígnia d’aquell monopoli. Aviat, però, les sigles de la discoteca serien interpretades com a “Banc de Cocaïna de Mallorca”. Així, es convertí en blanc de múltiples batudes policials que contribuirien a parlar de Magaluf com a “Magaluf Vice”.

Cursach no s’està d’obrir-se a noves indústries com l’hoteleria (Hotel BH Mallorca, BCM Hotel), la restauració (Asadito, Steak House), l’esport (Megasport, Megahealth) o l’oci (el parc aquàtic de Western Park). També inicià inversions al Brasil i al Carib. Amb un holding tan potent, el rei Mides de la nit es convertí en una de les figures més influents de Balears, sempre a l’ombra. Era freqüent veure’l acompanyat de polítics i de personalitats com Florentino Pérez. El 2003 sortí de l’anonimat quan agafà les regnes del Reial Mallorca i salvà el club de la ruïna econòmica. Al cap d’un any, però, vengué totes les seves accions i desaparegué de l’escena mediàtica.

El 2011 l’antic responsable del conjunt vermell tornà a assaborir la notorietat en assumir la presidència de l’equip rival, l’Atlètic Balears. Abandonà el càrrec tres anys després arran dels mals resultats esportius. El febrer del 2017 Cursach deixà de tenir impunitat. Fou detingut acusat de comprar agents de la Policia Local de Palma i Calvià per extorsionar les empreses competidores, una pràctica que havia duit a terme des dels anys vuitanta. Tanmateix, després de passar 13 mesos entre reixes, el ‘padrí de Mallorca’ quedà en llibertat en abonar una fiança d’un milió d’euros.