La màgia que s'endugué la modernitat

PalmaDes de temps antics la humanitat observà amb incredulitat la relació causa-efecte d’alguns esdeveniments del seu entorn. Precisament els romans encunyaren el concepte ‘superstició’ per referir-se a tot allò que està (stare) per damunt (super) de la raó. Així, consideraven un mal presagi topar amb un ca negre, un mussol o una àguila. Igualment associaven a la mala sort trepitjar el llindar de la casa, entrar amb el peu esquerre o no entrar la núvia en braços a la nova llar. I, en el calendari, estaven ben atents als dies nefastos, aquells dies en què no (ne) s’impartia justícia (fas) i, per tant, podien passar coses lletges que no tenien el vistiplau dels déus.

Com a fills de Roma que som, fins no fa gaire, a les Balears, també es mantingué tot aquest món supersticiós. Ho explica l’investigador manacorí Rafel Perelló, expert en cultura popular: “El nostre univers màgic començà a desaparèixer amb la modernitat que ens arribà sobretot de la mà del turisme a partir dels anys seixanta. La gent abandonà el camp per anar a fer feina als hotels i per tenir així una vida menys sacrificada. Això implicà que la saviesa popular s’anàs oblidant i que ja no passàs de generació en generació. La irrupció, però, dels grans avenços mèdics i científics també influí en la progressiva desaparició d’aquest univers”.

Els coneixements de la pagesia quedaren concentrats en els almanacs o parenòstics –el terme és una deformació vulgar de l’expressió ‘pronòstic’. Es tractava de calendaris transversals amb informacions astronòmiques i meteorològiques completades amb dades de festes populars, santorals, fires, mercats i consells diversos. A casa nostra el més famós és el basat en el Calendari Folklòric de Mallorca, elaborat els anys cinquanta pel franciscà Rafel Ginard, natural de Sant Joan. Va ser una obra inèdita. Ara, per primera vegada, ha vist la llum gràcies a la Fundació Mallorca Literària, que ha començat publicant els volums dedicats a la tardor i la primavera.

Auguris de guerra

Fa més de vint anys Perelló es proposà conèixer de primera mà els darrers testimonis d’aquell món que el pare Ginard va estar a temps de retenir. De petit, a aquest manacorí ja hi havia coses que li cridaven l’atenció: “Record ma mare que solia posar una granera a l’inrevés darrere la porta. Tenia dues funcions màgiques: evitar que els llamps entrassin a casa en cas de tempesta i espantar les visites de gent embafosa”.

Un dels auguris més impactants recollits per Perelló data del 1934. “Hi havia –diu– un pastor que, al vespre, sempre guardava les ovelles al camp. Era un expert a observar el firmament. Un vespre va notar que els estels eren poc visibles. En tornar a casa, ho comentà al seu padrí, que estava reunit amb uns amics. Li digueren: ‘Això vol dir que ve una guerra’. I al cap de dos anys ja esclatava la Guerra Civil”.

Del temps de la guerra, el de Manacor també té documentada una anècdota ben curiosa: “Quan naixia un infant tot embolicat dins el sac amniòtic es deia que havia nascut vestit. Hi havia la creença que seria molt sortat a la vida. És per això que, després del part, es repartien trossos de placenta seca entre familiars i amics perquè servissin d’amulet. Hi hagué soldats que, al front de batalla, se n’endugueren dins les butxaques per protegir-se de les bales”.

Una altra superstició sorprenent és la que té la mà d’un mort com a protagonista. “Antigament –continua Perelló–, quan els difunts es vetlaven als domicilis, si una persona tenia un fic, una berruga o un uixol, aprofitava l’acte de donar el condol per demanar a la família un favor especial: que li deixassin passar tres vegades la mà del mort per damunt la seva dolència. El número tres és el de la protecció. Hi havia la creença que d’aquesta manera la dolència es traspassava al cadàver”.

La menstruació de les dones també era una gran font de superstició. “Per fer enamorar un home –recorda l’investigador– posaven sang menstruant en un tassó de vi o qualsevol altre tipus de beguda”. Durant els dies que tenien la regla, igualment les dones estaven sota sospita: “No podien participar en les matances perquè el porquim tornava dolent. Tampoc se’ls deixava escurar ni curar ferides, ni de persones ni d’animals”.

Perelló reconeix que els remeis casolans basats en les plantes medicinals no tenen res de superstició: “La natura sempre és sàvia”. Precisament, fins no fa gaire, a Manacor, es mantenia viva la tradició centenària del vimer de la finca S’Hort des Correu (es tracta d’una planta família dels salzes). La matinada de Sant Joan pares arribats d’arreu de l’illa hi anaven en processó amb infants que tenien problemes d’hèrnia. Suposadament, en ser passats despullats per les branques de la planta, les criatures deixaven de tenir la dolència de manera providencial. El 2019 aquest ritual guaridor s’acabà quan el matrimoni de pagesos que hi havia, ja major, deixà les cases.

Antoni Amer ‘Pallerenca’

Antigament els herboristes solien ser considerats uns bruixots. “No tenien –recorda Perelló– el atributs malèfics que sí tingueren les dones bruixes, fruit de la misogínia de l’època. Els bruixots eren persones respectades. Estaven més ben considerats que els curanderos, també coneguts com a guaridors”. Un curandero famós en la Mallorca de la postguerra va ser Antoni Amer Pallerenca. Morí als anys seixanta. “Després d’haver emigrat a l’Argentina –assegura l’estudiós–, tornà a Manacor amb un poder especial. La gent que havia patit una cremada i tenia molt de mal l’anava a cercar al cafè S’Hípica. Ell deia: ‘Ja podeu partir. No us preocupeu’. A continuació baixava al soterrani del local i feia el ritual pertinent amb una oració secreta. Al cap d’una estona la persona afectada ja no sentia dolor, encara que conservava la cremada”.

El 2014 l’activista de la terra Jaume Adrover va tenir l’oportunitat d’entrevistar per a l’ARA Balears la neta d’en Pallerenca, Magdalena Andreu Amer, que avui, a Manacor, continua sent sol·licitada pels seus poder màgics ancestrals. Aleshores la curandera confessava que, en morir el seu padrí, la seva mare va heretar l’oració miraculosa, que no es podia revelar a ningú. Després li tocà a ella: “Quan ma mare [a 98 anys] va veure que arribava el moment, em va dir: ‘Ara et toca a tu’. No m’ho havia deixat escrit, però ho vàrem repassar per assegurar-nos que tot es feia bé. Al cap de pocs dies, ma mare va morir, i vaig començar a rebre telefonades de gent demanant ajuda”.

El 1995 les habilitats taumatúrgiques de la mare de na Pallerenca ja arribaren a les orelles de l’aleshores porter del Barça, Carles Busquets. “Es va cremar les mans –recordava la filla– amb una planxa i va cridar ma mare. En poc temps va tornar a la porteria”. El modus operandi de la nova representant de la nissaga és ben senzill. Així l’explicava a Adrover: “Normalment em telefonen, deman el nom complet, de quin poble són i l’apunt en una plagueta. Després dic l’oració. A la gent li funciona, això és el més important [...]. Tenc clar que no som jo qui cura, simplement som un canal, res més”.

Vist des de fora es pot pensar que aquestes curacions prodigioses tenen efecte gràcies a la suggestió de la gent. Perelló, però, ho nega: “Sé de casos d’infants de tres mesos que s’han cremat i han cridat na Pallerenca i han vist com els fugia el mal tot d’una. Són coses que no s’entenen”. El de Manacor sap d’altres casos de curanderos actuals igual de sorprenents: “N’hi ha d’especialistes a eliminar els cucs al cul de criatures o animals. Ho fan amb un fil embolicat a la mà que introdueixen dins d’un tassó d’aigua”. També en coneix que, amb un mocador, desenfiten, és a dir fan que la gent deixi de sentir-se empatxada. “Aquests personatges –recorda– no se solen publicitar. Als pobles les persones interessades ja saben on els poden trobar. No demanen res a canvi. Com a màxim, accepten la voluntat”.

Supersticions vigents

Amb alguns curanderos, tanmateix, convé anar alerta. Ho assegura Apol·lònia, nom fictici d’una persona que prefereix l’anonimat: “La meva sogra, de vuitanta anys, tenia herpes a l’esquena. Als anys noranta la vaig acompanyar a un curandero de Palma. Va jugar amb la seva ignorància. Li va dir que tenia el dimoni dins el cos. Quan va sentir allò, aquella dona, que era molt catòlica, es va descompondre. Partírem amb un bon disgust i havent pagat una tarifa ben cara”.

Al marge dels curanderos, Perelló assegura que hi ha supersticions antigues que, malgrat la modernitat, encara són vigents: “El dilluns no et pots tallar les ungles perquè tindràs mal de queixal. El divendres és el dia més màgic. No et pots afaitar perquè et sortiran granets a la cara. I tampoc et pots tallar els cabells perquè et tornaran blancs. Sé de dues persones que, en una època en què ningú es tenyia, seguiren aquest consell i arribaren a 102 anys amb els cabells ben negres”. Definitivament, per molt racionals que ens posem, haurem d’acabar assumint que la vida sense màgia no té cap sentit.