Els magrebins que salvaren el camp pobler
La primavera de 1980 arribaren a sa Pobla els primers jornalers de la Part Forana procedents del Marroc. S’ocuparen de continuar treballant unes marjals de patates que havien iniciat el seu declivi arran del ‘boom’ turístic
PalmaLa imatge és per emmarcar. Primavera de 1980, quatre marroquins baixen a l’estació del tren de sa Pobla. Són els primers que es veuen a la Part Forana d’una Mallorca que havia iniciat el seu mestissatge amb el boom turístic dels anys seixanta. La seva història la coneix molt bé l’investigador Pere Perelló, autor del llibre Viure a la frontera (Inforaiguer, 2010), que recull, sense paternalismes, testimonis de la immigració magrebina al poble de les marjals (nom que rep foravila al municipi). “Aquests quatre marroquins –diu– eren fills i nets dels soldats professionals que havien constituït la Guardia Mora de Franco. Estaven sense feina des de 1975, quan es dissolgué l’esquadró. Llavors, els digueren que a Mallorca, amb el turisme, tindrien feina assegurada. En aterrar a Palma, qualcú els advertí que era millor que agafassin el tren fins a sa Pobla. Era un poble que necessitava mà d’obra per recollir patates per a l’exportació”.
Als anys vuitanta, Perelló feia de policia local al municipi pobler –de 2001 a 2013 en seria el cap. “La marjal –apunta– s’havia anat buidant no només d’homes, sinó també de dones, que partiren a fer feina als hotels, on pogueren estar a cobro i tenir una major estabilitat econòmica. D’altra banda, els més joves preferien estudiar o treballar en una altra activitat no tan feixuga. Els marroquins, per tant, arribaren en un bon moment. Els pagesos poblers, però, no hi confiaven gaire. Pensaven que no aguantarien mitja dieta (jornal) amb l’espatlla ajupida omplint senalles de patates. La sorpresa va ser que varen aguantar. Aviat es guanyaren la fama de ser gent feinera i sofrida”.
Perseguits
Aquells primers marroquins no s’arribaren a instal·lar a sa Pobla. Hi estaven només dos mesos, d’abril a maig, durant la temporada de patata. La situació canvià el 1986 amb l’arribada de nous joves, d’entre 20 i 30 anys, procedents sobretot de la regió del Rif. “Va ser –assegura Perelló– un moment complicat. Era gent que no sabia ni castellà ni català i que desconeixia les normes bàsiques de trànsit. No servia de res sancionar-los si cometien una infracció, perquè no ens entenien”.
L’efecte crida per la feina al camp, però també a la construcció, es produiria a altres municipis com Muro, Llubí, Manacor i Felanitx. A final dels vuitanta, la vida d’aquells immigrants fou més difícil. “La Delegació del govern espanyol –recorda l’agent– ordenà identificar aquells que no tenien permís de treball. Els havíem de traslladar a l’oficina d’estrangeria de la Policia Nacional de Palma. Llavors, nosaltres tan sols érem una quinzena de policies locals i amb el nostre Land Rover no aturàrem de fer viatges a Ciutat. Ho férem, però, només quatre o cinc vegades. Ho deixàrem anar quan constataren que era absurd, perquè, de seguida, els marroquins tornaven a ser amollats”.
La segona onada massiva de marroquins es produí a partir de 1996, amb l’aprovació de la nova llei d’estrangeria, que permeté el reagrupament familiar. Llavors, a sa Pobla, el cens de magrebins es disparà fins a 600. I l’any 2002, la xifra ja fregava els 1.900. “Als seus pobles –ressenya Perelló–, aquesta gent duia anys amb antenes parabòliques ‘mirant’ cap a Europa. Quan veien pel televisor anuncis de roba, cotxes i bona vida, l’únic que volien era venir cap aquí”. De sobte, els poblers obriren els ulls a una nova realitat: “Ens adonàrem que teníem altra gent vivint amb nosaltres i que practicaven una altra religió. Quan eren pocs, gairebé ningú sabia que existien. Aparegueren dones magrebines que començaren a anar a l’hospital a parir i que duien els nins a l’escola. La majoria tenien el berber i no l’àrab com a llengua materna”.
Hipocresia
En alguns casos, la relació dels locals amb aquells nouvinguts estigué presidida per la hipocresia. “Des de la Policia Local –afirma l’investigador– havíem d’inspeccionar els habitatges per assegurar-nos que tenien llum, aigua calenta i la teulada en condicions. Hi havia poblers, però, que ens demanaven que féssim els ulls grossos per poder llogar-los als magrebins i així poder tenir un extra. Eren els mateixos que al matí, al bar, els havien criticat”.
Amb l’increment de la població magrebina, el somni de la interculturalitat s’esvaí. “Quan eren pocs –apunta Perelló–, al pati, nins magrebins i poblers jugaven entre ells. Jo, a principi dels noranta, sovint feia d’àrbitre en partits de futbol. Quan acabava el partit, tots se n’anaven a un grifó a banyar-se el cap i a beure aigua plegats. Sempre vaig pensar que aquella escena era la viva imatge de la integració. Amb tot, a partir dels anys 2000, quan es disparà el nombre de magrebins, cada bàndol anà a beure en grifons diferents”.
L’agent recorda que, segons els sociòlegs, el topall ideal per a la integració és un 10%: “Si arribes a un 26%, com hem arribat a sa Pobla, que té 14.000 habitants, quines polítiques d’integració vols fer? Quan els magrebins varen tenir la seva pròpia comunitat i la seva mesquita, varen començar a viure en paral·lel. A les aules, els nins es mesclaven, però al patí anaven amb els seus. El mateix passava amb els picapedrers magrebins a l’hora de berenar”. A diferència d’altres llocs de la Península, a sa Pobla mai no hi ha hagut cap incident notori amb el col·lectiu marroquí: “Aquí s’ha fet una feina silenciosa de convivència des de Serveis Socials, la Policia i l’Associació Pa i Mel. Curiosament, però, les administracions locals i insulars que han emparat aquesta feina no n’han volgut fer bandera, perquè sabien que parlar-ne obertament podia restar-los vots”.
Emancipació femenina
Com a policia, una de les principals preocupacions de Perelló va ser controlar l’absentisme escolar, sobretot de les nines magrebines: “Algunes, quan els arribava la regla, eren tretes de l’institut. Nosaltres anàvem a parlar amb els pares. Havíem d’anar alerta a no pressionar-los molt, perquè hi havia el perill que les enviassin al Marroc amb els padrins”. Una altra qüestió polèmica és el vel: “A sa Pobla, una al·lota que no el duu és murmurada pels mateixos magrebins. A Palma, però, com que no tenen tanta pressió social, s’atreveixen a no dur-lo”. Perelló insisteix, tanmateix, que la rigidesa dels costums musulmans depèn de la procedència de les famílies: “Els qui estan més aferrats a les tradicions són els berbers del Rif, que són de classe social pagesa. En canvi, els àrabs de Casablanca o de Rabat són més permissius”.
Malgrat tot, el policia assegura que ara les dones magrebines han començat una nova etapa d’emancipació: “Algunes joves han pogut anar a la universitat i s’han incorporat al món laboral. Altres treballen en el turisme o en empreses agroalimentàries. S’han posat a fer feina quan han vist que una nòmina ja no basta per mantenir quatre fills. Són dones empoderades que, com que ja no depenen econòmicament de l’home, tenen criteri propi. Fan coses que eren impensables fa deu anys, com conduir un cotxe”.
En l’actualitat, les magrebines no tenen tants de fills per un altre motiu: “Aquí –recorda Perelló– ja tenen accés a la Seguretat Social i saben que, quan es jubilin, tindran accés a una pensió. Abans es tenia molta descendència, perquè així els progenitors s’asseguraven que serien ben atesos en arribar a la vellesa”. El pobler ressalta el fort esperit solidari de molts magrebins: “És vera que utilitzen Serveis Socials, però entre ells sempre s’ajuden molt. Mai deixaran ningú al carrer. No tenen cap luxe. Estan sotmesos a la voluntat d’Al·là i això els dona molta força i tranquil·litat”
Tercera generació
Quaranta anys després, avui, d’aquells primers magrebins ja no en queda cap a sa Pobla. “Al cap de quinze anys –explica Perelló–, quan obtingueren la nacionalitat espanyola, molts optaren per partir cap a Bèlgica, Holanda o França. Són països que ofereixen més ajudes socials”. Malgrat ser considerat un municipi de pas, també hi ha magrebins que han decidit arrelar a sa Pobla. Molts ja no fan feina a la marjal, que es troba sota mínims, sinó en altres activitats: collint olives, fent de picapedrers o aixecant parets de pedra en sec. Cada matí, a l’antiga estació de sa Pobla, encara n’hi ha d’asseguts que esperen que qualcú els contracti”.
L’investigador destaca un fet important de la generació actual de magrebins: “Quan parles amb ells, et diuen en català: ‘Jo he nascut aquí, som musulmà i som pobler’. És una declaració de principis molt potent. Vol dir que estimen Mallorca com jo i que se senten tan poblers com jo, amb l’única diferència de la religió. Reivindiquen, per tant, tenir els mateixos drets”. Perelló fa un balanç molt positiu d’aquestes quatre dècades de convivència amb la comunitat magrebina: “Hem pogut veure i pensar el món d’altres maneres. Amb la globalització, ja és impossible voler una societat homogènia”. I per combatre el racisme, l’investigador apel·la a la memòria històrica: “Molts s’obliden que els magrebins salvaren el camp pobler quan molts dels nostres optaren per anar a fer feina al turisme. Sense ells, el nostre mercat laboral no funcionaria”.
La comunitat marroquina és la més nombrosa de les Balears. Segons l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (Ibestat), el 2021 els residents illencs amb aquesta nacionalitat eren 29.000. Els segueixen els italians, amb més de 21.000 residents i els alemanys, que són més de 18.000. La relació de l’estat espanyol amb els nostres veïns del Magrib s’inicià a principi del segle XX. Després de la pèrdua, el 1898, de les colònies antillanes i filipines, Espanya se centrà a tenir un paper més destacat en el concert de les potències imperials a Àfrica. El somni es complí el 1906 a la Conferència d’Algesires, en què Marroc resultà dividit en dos: França ocupà la major part del territori, i l’estat espanyol, la franja nord-occidental (el Rif) i el Sàhara Occidental.
El 1909 tingué lloc l’anomenada Guerra de Melilla amb l’aixecament dels rifenys contra l’explotació de les seves mines. Per defensar aquella aventura colonial, el govern espanyol del mallorquí Antoni Maura va decretar la mobilització de reservistes. Molts d’ells eren obrers pares de família, la qual cosa provocà moltes protestes contra el seu reclutament. Els rics podien eludir la lleva pagant una altra persona perquè els substituís. A final de juliol, tot plegat desembocà en la terrible repressió durant la Setmana Tràgica de Barcelona, que deixà una vuitantena de morts i centenars de ferits.
A partir de 1912, en virtut d’un nou tractat francoespanyol, el sultanat independent del Marroc esdevingué un protectorat. Això volia dir que el Marroc conservava la integritat territorial i era governat per la seva dinastia, però l’administració del país quedava en mans de les dues “potències protectores”. El 1956 el Marroc s’independitzà i volgué avançar sobre els territoris desèrtics del sud, en mans colonials. Davant aquella amenaça, el 1958 la dictadura franquista convertí el Sàhara Occidental en una nova província espanyola, sota la denominació de ‘Sàhara espanyol’.
El 1960, l’ONU aprovà una resolució en què instava a posar fi als colonialismes en totes les seves formes. El document destacava que tots els pobles tenien el dret a la lliure determinació. El 1966, l’organisme internacional ja avisava Espanya que havia de descolonitzar el Sàhara Occidental i fer un referèndum sobre la seva autodeterminació. Franco, però, s’hi resistia. El 1973 es creà el Front Polisario, un moviment d’alliberament sahrauí que inicià la lluita armada contra Espanya. El 14 de novembre de 1975, sis dies després de la famosa Marxa Verda atiada pel Marroc i amb el dictador ja moribund, l’administració espanyola aprovava retirar-se del Sàhara Occidental, deixant a la seva sort els seus habitants. Llavors, el Marroc i Mauritània es repartiren la sobirania del territori africà. Encara avui, l’ONU considera que l’acord de 1975 és contrari al dret internacional, ja que Espanya es desentengué dels seus compromisos com a antiga potència colonial.