Carla Torres Danés: "A poc a poc anem posant nom a la impunitat de la violència obstètrica"

BarcelonaLa Isabel, el personatge que interpreto a Malparida, és una dona molt dissociada amb ella mateixa, sense una connexió amb el que sent, molt focalitzada en la seva vida professional. A mesura que transcorre l'obra, descobrim que aquesta dissociació té un motiu, que és la violència obstètrica.

¿Hi ha cap frase seva que et commogui especialment?

— "Jo no vaig parir, a mi em van fer parir [...] i ara penso que tot hagués pogut ser diferent, sento que el vincle amb el nadó és com si estigués malparit, mal-parit, és això".

Vas llegir el text abans de parir. Et va ajudar?

— Em va salvar de patir més violència obstètrica en el meu propi part. Gràcies, en gran part al text, vaig saber dir un ferm no. A poc a poc anem posant nom a la impunitat de la violència obstètrica i a tantes altres violències.

En què s’assemblen la teva maternitat i la del teu personatge?

— Afortunadament, són experiències molt diferents, però diria que els plans que teníem jo i la Isabel abans de parir eren uns determinats i que van anar virant quan vam tenir el nadó a les mans, així com les nostres idees preconcebudes sobre la lactància, el postpart, les relacions afectives, el vincle i la criança. En totes les dones, la transformació de la maternitat és profunda i reveladora.

L’altra actriu de Malparida, Lis Moreno, té un fill de 4 anys.

— Hem pogut compartir moltes experiències. En aquest moment, totes dues vivim processos d'adaptació a espais de criança i ho estem vivint amb dolor i incertesa. Se'n parla poc, d’això. És necessari compartir per trobar paraules i camins.

Què et feia més por?

— El part en si mateix i el benestar de la meva filla.

I com la vas combatre?

— Per una banda, llegint molt per tenir una mica de coneixement de causa. I, per l'altra, evitant donar-hi massa voltes.

Què et va sorprendre, del part?

— La cesària. La meva mare em va tenir amb cesària, però no sé per què mai vaig arribar a contemplar aquesta possibilitat en el part de la meva filla. Recordo també una sorprenent força animal que em va fer rebutjar segons quines conductes. De sobte era com una lleona.

El primer part deu ser únic. Tots ho són, de fet.

— Abans d’entrar al quiròfan, vaig començar a fer estiraments i amb una pilota anava relaxant els malucs. En el moment de començar les contraccions, vaig sentir-me orgullosa pensant que ja estava dilatant i vaig dir a la parella que es despertés, que jo ja estava a punt, tot i seguir fent estiraments com si em preparés per córrer els 100 metres llisos.

Parla’m del dia a dia, ara que ja fa catorze mesos del part.

— Les parts més feixugues són intentar mantenir uns mínims horaris i rutines, que realment és el que més ajuda la criatura i li dona seguretat. També és molt dur que encara es vagi despertant repetidament durant la nit.

En quins moments pots respirar una mica?

— Els moments per a mi són una dutxa, una conversa de retrobament amb la parella, una trobada amb la tribu de mares, un passeig amb la meva mare, ara que les dues ho som, encara que jo n’estic fent les pràctiques. Escoltar-la m'arriba a l'ànima. O les notes de veu amoroses de la meva germana, que ho curen tot.

Què et dius quan ja no pots més?

— Que faig tot el que puc, que tinc un amor absolut cap a la meva filla, que la Simona m'està ensenyant a viure gairebé de zero i que n'he d'aprendre. Que tot passarà.

Què diries a una dona que no acaba de trobar el moment de ser mare?

— Li diria que, per companyes que conec, sempre ens pensem que el tema de la fertilitat no ens afectarà, però pot afectar. També crec que, quan se sent el desig profund, se li ha de fer cas. Mai serà el moment idoni ni perfecte, tant a nivell personal com laboral, etcètera. Però el temps passa i cal aturar-se i posar en valor què significaria renunciar a l’experiència de la maternitat.

M’he deixat de fer-te una pregunta una mica idiota. Durant l’embaràs, què et feia riure?

La transformació del meu cos. Era com un riure de sorpresa en descobrir com tot està preparat, tot té una finalitat. Em feien riure els antulls. Em va donar per la tonyina i alguna matinada la meva parella va haver d'anar a buscar pizza de tonyina.