Primer de maig: reivindicació o festa?

PalmaActualment és una jornada no laborable en la qual els sindicats organitzen algun acte commemoratiu. Però el primer de maig va ser, al llarg de decennis, la diada de referència del moviment obrer. En un doble vessant: reivindicatiu, amb mítings i manifestacions, i festiu, amb berenars, música i teatre. En el franquisme es va reconvertir com a sant Josep Obrer i no va ser fins al retorn de la democràcia que se’n va recuperar lliurement la celebració.

Per què el primer de maig és la diada dels treballadors? L’origen d’aquesta commemoració l’hem de cercar a l’altre costat de l’Atlàntic. Dia 1 de maig del 1886, a Chicago, es va convocar una vaga general que va desembocar en conflicte, amb l’esclat d’una bomba i una violenta repressió policial. Quatre anarquistes foren condemnats a mort i executats. La II Internacional, organització de caire socialista, va establir, el 1889, que a partir de l’any següent es commemoraria aquesta data, com a jornada de reivindicació dels drets dels treballadors.

A les Balears, el moviment obrer s’havia iniciat cap a finals dels anys seixanta del segle XIX, molt vinculat al republicanisme en els seus orígens. L’historiador Pere Gabriel registra, el 1869, una primera organització, el Centre Federal de Societats Obreres de Palma, que es va adherir a l’Associació Internacional de Treballadors. El 1881, es va crear la Unió Obrera Balear, que afirmava tenir uns 10.000 afiliats a Mallorca només cinc anys després.

Ja el 1890, amb la resta de l’obrerisme internacional, a Palma es va celebrar el primer de maig. Però no el mateix dia 1, sinó el diumenge següent, dia 4, amb la intenció, claríssima, de fomentar-hi la participació per ser dia festiu. L’anunci de la celebració, com recull l’investigador Antoni Nadal, va ser “rebut amb temor, escepticisme i curiositat” en un entorn conservador i estàtic com era llavors Mallorca. Per si de cas, els organitzadors aclariren que el míting, programat al desaparegut Teatre Circ Balear, estava “completament autoritzat”. Es va dur a terme en una hora que ara ens semblaria intempestiva, a les 15 h de l’horabaixa. I el cas és que fou tot un èxit: hi assistiren unes 2.000 persones, si bé, segons comentava el dia següent el diari El Isleño, “una tercera part eren obrers i la resta, curiosos”, per veure en què consistia aquella novetat. “De cop i volta”, com diu Gabriel, els diaris havien descobert que també a l’‘illa de la Calma’ existia una ‘qüestió obrera’.

L’aplec al bosc de Bellver

El primer de maig següent, de matinada, esclataren dos petards als domicilis del director de la societat d’enllumenat de gas i del seu fill, secretari judicial, segons relata Nadal. Les tropes restaren aquarterades i els dirigents obrers decidiren que aquell any no el celebrarien: per no coincidir amb unes eleccions locals i per no perjudicar econòmicament els treballadors, si se l’agafaven lliure, ja que no el cobraven. Es va substituir per un banquet, el diumenge 3; això sí, pantagruèlic, de les 14 h del migdia a les 19.45 h del vespre, al Casino Republicà. Afegeix l’investigador que el va servir el restaurant Es Replà amb “entremesos, arròs a la milanesa, frit a l’espanyola, bou a la primavera, pastís de pasta de fulls, postres, vi, cafè, rom i licors”, tot per la mòdica quantitat, aleshores, de 2,50 pessetes per cap. El 1897, tampoc no es va celebrar el primer de maig. Diuen Antoni Nadal i David Ginard que va ser per la situació de crisi per la qual passaven els socialistes illencs. I no es va fer el 1898, previsiblement per la guerra de Cuba.

L’estudiós del moviment obrer Joan Tomàs Martínez comenta com, per a la celebració del primer de maig, es va construir tot un ritual, que es repetia a cadascuna de les seves edicions. El primer de tot era el toc de diana: a Palma, s’encarregava una banda de música, que recorria la ciutat emmurallada i el raval de Santa Catalina. De fet, “complia una funció coercitiva, de piquet encobert”, així que el governador civil solia limitar tant el seu recorregut com el nombre de participants.

El míting era l’acte central de cada primer de maig. A Ciutat, com registra Nadal, s’hi feren servir diferents escenaris: el Teatre Circ, els primers anys; la plaça de bous, aleshores situada molt a prop de l’actual plaça dels Patins; la Llotja; el Teatre Balear; els locals obrers; espais a l’aire lliure; el cafè La Estrella de Oro, a la Porta del Camp, i des de la seva inauguració el 1924 fins al 1936, la Casa del Poble, regalada per Joan March. El 1906, s’havia de fer servir el teatre Principal. Però la Diputació, la seva propietària, va exigir una fiança de 50.000 duros, una quantitat astronòmica aleshores, així que ho varen deixar anar. Segons l’historiador Antoni Vidal, la idea de la Casa del Poble sorgí, justament, en la celebració del primer de maig del 1910.

Ben igual que el míting, la manifestació també formava part del vessant reivindicatiu de cada primer de maig. A Palma, la primera va ser el 1901. Com que les autoritats temien que es produïssin incidents, obligaren els organitzadors a dur-la a terme a la perifèria, a l’exterior de les murades, si bé en edicions successives es recuperaria el recorregut pel centre. La participació, segons Martínez, oscil·lava entre els 500 i els 5.000 manifestants, una xifra respectable encara avui, amb una població molt més nombrosa. Per posar-ne un exemple recent, a la mobilització de la Diada del 31 de desembre de 2023 n’hi assistiren 1.400, segons la Delegació del govern.

L’aspecte més lúdic el constituïen els aplecs i els espectacles. El bosc de Bellver era l’escenari habitual de les trobades de famílies i amics després de les manifestacions, si bé es feren servir altres escenaris, com la pedrera del Terreno. La jornada es tancava amb una representació teatral. Així mateix, es feien concerts. 1º de Mayo també va ser el nom d’una associació de forners.

Segons Martínez, a la Part Forana la diada dels treballadors també hi va trobar bona acollida. A Inca i Llucmajor es va començar a celebrar el 1902. A Marratxí, Manacor i Pollença, el 1904. Particularment interessant és el cas de Llucmajor, on el 1905 no es feia una manifestació, sinó dues: una al matí i una altra a l’horabaixa, amb 600 i 800 assistents, respectivament, xifres espectaculars, en referència a la seva població. I el 1906 no es va fer un míting, sinó dos. Artà també s’hi va afegir el 1908.

El gran obstacle per a la participació dels treballadors en la seva festa era la condició de dia laborable. Per assistir-hi, havien de fer vaga. Progressivament, els mateixos empresaris decidiren fer els ulls grossos per estalviar-se problemes. La Segona República va resoldre aquesta qüestió, en declarar el primer de maig festiu. No tan sols això, sinó que, segons l’escriptor Albert Herranz i la periodista Joana Roque, s’ordenava als mestres “l’explicació als seus alumnes de la importància del significat de la festa del treball”.

La festa de Sant Josep Obrer

Allò no va durar gaire. Arribà el cop d’estat i l’anul·lació del primer de maig com a festiu, pel seu “marcat caire marxista”, segons afirmava un decret de Franco del 1937. Però el 1955, el papa Pius XII va cristianitzar la commemoració, declarant-la festivitat de Sant Josep Obrer. Amb la Santa Seu convenia anar per les bones, així que la dictadura s’hi va afegir i el primer de maig va tornar a ser no laborable, ara en el calendari franquista. Nadal ha recollit les celebracions que es duien a terme a Mallorca, des del 1956 fins a la fi del règim: missa a Sant Francesc, amb les primeres autoritats civils, militars i eclesiàstiques, i lliurament dels premis de natalitat, un guardó a les famílies nombroses. Tornaren les representacions teatrals, entre les quals, el 1959, una en català, Don Ventura veranea o ses delícies d’un estiu, si bé el franquisme considerava inofensiu el teatre dialectal illenc.

Però, al llarg d’aquells anys, també es dugueren a terme altres primers de maig, aquests, per descomptat, de caire clandestí. Nadal cita el testimoni de la comunista Francesca Bosch, segons el qual ja el 1964, ara fa seixanta anys, es va celebrar amb un dinar al domicili del dirigent Miquel Rigo, al raval de Santa Catalina de Palma. L’escriptor Antoni Serra relata que el primer de maig de 1967, “entre les mates i els pedregars de na Burguesa” i amb “molt de fred” es produí una trobada commemorativa d’obrers i intel·lectuals, a la qual, paradoxalment, “la representació més magra va ser la dels treballadors”. L’any següent, aquesta trobada clandestina es va convocar “als voltants de la Vileta i la cosa no va anar gaire millor”: els resistents clandestins al franquisme es dedicaren a discutir entre ells. Si bé, del grup d’obrers que hi assistiren, sortiria Comissions Obreres (CCOO) a Mallorca.

En els darrers anys del franquisme, com recull Nadal, s’intensificaren les celebracions il·legals. El 1970, la publicació comunista Praxis es feia ressò de les pintades aparegudes a Palma: “Amnistia presos polítics”, “primer de maig, jornada obrera” i “llibertat sindical”. CCOO va fer una assemblea a la pedrera d’Establiments i es va iniciar una vaga al port de Palma. El 1973, es va dur a terme una trobada a Son Macià, prop de la Indioteria, i el 1974, una altra a Son Vida; que ja és dissimular, per a una festa obrera, amb el caire selectiu de la urbanització. El 1975, Lluc va acollir una celebració, a conseqüència de la qual foren detinguts, entre d’altres, Miquel López Crespí, Sebastià Serra i Cathy Sweeney. Però aquell mateix any va morir el dictador. De la manifestació encara prohibida, el 1976 es va passar a l’aplec tolerat el 1977 i, el 1978, a la recuperació del primer de maig amb el significat originari amb què havia nascut.