Antoni Alorda: “La majoria volem salvar es Trenc, però el xaletet familiar al camp és massa llépol”

PalmaAntoni Alorda deixarà aquest mes de febrer la presidència de la Comissió Balear de Medi Ambient i s’incorporarà a la seva nova plaça d’interventor a l’Ajuntament d’Alcúdia. Després de 30 anys ocupant diferents càrrecs públics, amb un petit parèntesi de dos anys, se’n va de la primera fila el darrer representant d’una generació d’històrics del PSM que han representat dins les institucions l’ecologisme polític. Ha estat regidor, diputat i conseller del Consell de Mallorca; també ha tingut càrrecs orgànics dins el PSM i MÉS, on sempre ha estat considerat el guru en matèria territorial i urbanística. Des de fa set anys i mig presideix el màxim òrgan de control ambiental de la comunitat.

Quan i per què arribàreu a la política?

— Era el 1988 i vaig decidir fer-me militant del PSM. Ideològicament, perquè representava dues de les meves preocupacions: el nacionalisme i l’ecologisme polític. He volgut dur aquestes idees i aquesta mirada a les institucions i posar-les al servei de la gent. Com a secretari d’ajuntament, ja ets un professional que té un alt grau d’implicació com a servidor públic. Per tant, per mi el vessant polític no ha estat més que aprofundir en allò que crec: fer feina per als ciutadans i per unes idees.

Governava llavors un Gabriel Cañellas hegemònic i el PSM a molts llocs era només un projecte.

— Així és. A Inca no teníem ni representació. Una persona que per mi va ser un referent, Maria Antònia Martorell, em va animar a comprometre’m i el 1991 vaig anar de número tres a Inca. En vàrem treure dos, però per una renúncia vaig entrar com a regidor de Cultura, Educació i Esports. Imaginau-vos-ho: de no existir com a força política a entrar a formar part del govern municipal, precisament amb el pare de l’actual presidenta, Jaume Armengol (PSIB), com a batle. Va ser un moment molt encoratjador. Al Parlament també vàrem treure tres diputats i, per molts de nosaltres, això era un èxit, tot i la victòria per majoria absoluta de Cañellas. Conqueríem espais i els més neòfits flipàvem. Alguns companys d’Algaida i Montuïri ja sabien el que era tenir representació institucional, i fins i tot participar en l’àmbit decisori. Per a la resta, era un somni.

El 1995 entràreu com a diputat i, tot i que semblava que Cañellas mai partiria, el cas túnel de Sóller ho capgira tot.

— No havia anat mai a un debat del Parlament, malgrat dedicar-me a la política. Sampol, Cañellas, Triay, Grosske... Sense voler llevar mèrit a ningú, per mi era un aprenentatge veure el nivell polític d’aquell moment. Efectivament, la meva primera legislatura va ser un festival. Cañellas va durar un any; després Soler, a qui també llevaren del mig ben aviat, i l’entrada de Jaume Matas. Va ser molt intens i un gran aprenentatge tot plegat.

D’aquell PSM d’idees tan pures, què en queda després d’anys de tocar poder?

— A veure, això és un clàssic dins la història política. Les organitzacions amb menys opcions de govern es mantenen dins un espai més ideològic, de proposta teòrica de transformació. Després, quan entres a formar part d’un govern, i molt més si és en coalició, no tens més remei que negociar amb la realitat, i gestionar-la. Fins i tot dins el mateix PSM o qualsevol altre partit no és el mateix aquells que no tenen opció de governar que aquells que sí que en tenen. A nosaltres, un temps se’ns veia com un ‘club’ elitista d’idees poc realitzables. Arribat el moment, ens hem banyat i canviat la manera de fer les coses en gestió política. Per tant, queda molt d’aquella essència: la reclamació de major autogovern i capacitat real d’autogestionar-nos, i un compromís amb la llengua, la cultura i la protecció del territori, més important que mai.

Una protecció del territori que part de la societat us recrimina. Vuit anys de pacte acaben amb més cotxes, més xalets, més turistes i més consum energètic que mai.

— Les xifres així, en termes absoluts, no són per estar-ne contents. Però no ens podem quedar amb aquesta anàlisi, que jo critic perquè oblida d’on venim. Hi ha unes dinàmiques bestials a escal mundial, de les quals les Illes no es poden escapar així com així. No podem limitar l’entrada de persones, sí la capacitat. I s’han fet limitacions de capacitat turística i mesures importants per limitar el creixement. Hem de pensar on seríem si això no s’hagués aprovat. S’ha impulsat com mai el transport públic. És cert que hi ha els mateixos cotxes i això ens pot desesperar, però la mobilitat col·lectiva és un gran èxit de gestió dels darrers anys i en recollirem molts més fruits. Ara bé, som el primer frustrat en veure tot l’esforç i com la inèrcia ens fa anar allà on no volem.

És que s’anuncià que es posaria fi al model econòmic basat en el consum de territori i, en canvi, s’ha consolidat.

— Som en un moment clau i, efectivament, tenim el model econòmic que tenim. Els ciutadans del nord venen a viure i cercar oci aquí, i els del sud, a donar servei a aquesta demanda. Això crea una tensió important a efectes de serveis i de capacitat del territori. Estic d’acord que cal un gran debat social sobre com abordar aquesta realitat, perquè tots tenim la sensació que, si no hi ha un gran pacte, tu pots fer moltes coses, però el que vingui darrere les pot desfer, amb l’argument de salvar l’economia, i sempre estarem igual.

Quines són aquestes “moltes coses”?

— Reivindic que s’han fet importantíssimes mesures de protecció del territori, però és cert que una part de la societat, en un context de canvi climàtic, ens en demana més, i objectivament tenen raó. Hem arribat a un precipici. I ara, continuar pegant botets ens farà caure per avall. Cal un gran bot, un canvi de paradigma per no tenir la sensació que apedaçam constantment. Mentrestant, s’han de continuar fent pisos, sobretot socials, perquè en referència al preu de l’habitatge tenim un problema gravíssim. A més –i no és cap excusa–, tenim el terreny de joc que tenim. A les grans dinàmiques econòmiques s’hi afegeix un estat que comanda i molt, i que a la mínima que regules per damunt del que considera convenient, et colla. És una constant i demostra que no tenim l’autogovern que ens pensam. Sempre hi ha una norma bàsica esperant per aturar-te els peus. I si no hi és, la fan.

És la gran ruïna del territori illenc haver fet de l’habitatge un negoci?

— Home, ha estat un fenomen amb uns guanys tan grans que s’hi ha apuntat pràcticament tothom que ha pogut. Criticam que es facin cases, però la nostra –si podem– la venem pel triple del que en vàrem pagar, o la llogam al màxim preu que podem. Hi ha hagut una veritable plusvàlua social que s’ha escampat. I ara ves tu a un municipi a dir que no facin lloguer turístic a les seves cases. És clar que això fica pressió sobre el territori. Hem de posar un topall d’habitants en un context jurídic d’obertura? No volem fronteres obertes, els progressistes? L’intervencionisme és dur, i jo em declar un liberal, no m’agrada prohibir. Ara bé, admet que tot plegat ens ha duit a un escenari molt complicat, no ja només en la qüestió territorial, sinó en la social. Qui no té patrimoni immobiliari en aquests moments es veu en una situació complicada. Insistesc que com a societat tenim un gran debat i un gran acord pendent.

I com explicarà MÉS a la seva gent el creixement? En donarà la culpa al PSOE?

— Sabeu bé que em molesta aquesta simplificació periodística que de vegades feis. MÉS ha estat clau i ha estat a l’altura per impulsar mesures en favor de la natura, del patrimoni, de les persones. El PSIB d’Armengol no és el PSOE, que és un partit de règim poc sensible al territori, com ho és el PP. El punt de partida del PSIBés diferent. I, és clar que sí, s’hi semblaria més, al PSOE, si no fos per MÉS. És clar que decebem, perquè s’espera molt de nosaltres. Als de MÉS no se’ns aplaudeix si som una miqueta millors que el PP. Això és un luxe i una benedicció. En un moment de descrèdit polític, que et renyin i et diguin què has de fer més és perquè esperen de tu. Sempre hi ha hagut el discurs i el debat sobre si entrar a governar ens desgasta. És clar que sí. Però què hem de fer, mantenir-nos en el discurs teòric? Ens fan mal les crítiques, sobretot del sector ecologista, però hi han de ser. Si puc demanar una cosa ara que deix la política, és que es faci un homenatge a formacions com el GOB, Terraferida o Amics de la Terra. Les Illes, sense ells, no serien el que són.

Terraferida fa empegueir l’esquerra amb la invasió del xaletisme a tot arreu del camp. MÉS ha renunciat a apujar la parcel·la mínima de 14.000 metres quadrats.

— Nosaltres hem fet impossibles les casotes. Ja no es pot construir il·limitadament dins una parcel·la. Ja no pots fer la piscina de les dimensions que vols. Però fa dècades, amb Francesc Quetglas del PSIB, ja volíem obligar que construir en rústic fos només amb propòsits agrícoles. Matas ho va espiar amb Bitel, es va anticipar i va posar per llei la parcel·la de 14.000 m2. Sí, hauria de ser major. Jo vaig ser a la concentració del GOB de Sineu fa anys per reclamar-ho. I no, no érem gaires aquell dia… La majoria volem salvar es Trenc, però el xaletet familiar al camp és massa llépol.