Els emissaris, romputs i massa a prop, embruten la mar

PalmaDurant l’estiu, les notícies de tancaments de platges a les Illes per la mala qualitat de l’aigua són recurrents. Sóller, l’Arenal, Cala Marçal o el Port de Pollença en són exemples denunciats al llarg del 2022 pel Grup Balear d’Ornitologia (GOB), tot i que no en són els únics casos. La causa? Diverses “deficiències” relacionades amb el sanejament de les aigües residuals i les seves infraestructures, que suposen “no només un risc per a la biodiversitat, sinó també per als banyistes”, explica Neus Matamalas, la biòloga i responsable de conservació marina del GOB.

La depuració de les aigües residuals comença a la xarxa municipal, que les recull i les transporta fins a la depuradora, on es tracten per ser retornades al medi o –en menor mesura– per ser reutilitzades per al reg agrícola. A les Illes, una de les principals maneres en què aquestes aigües tornen al medi és mitjançant els emissaris submarins, unes canonades que transporten les aigües des de la depuradora fins a la mar.

Els factors clau per garantir que aquests vessaments no siguin nocius per al medi són dos: per una banda, que “tinguin el tractament previ idoni”, però Matamalas també destaca la importància que s’aboquin a una distància determinada de les praderies de posidònia i de la costa. No obstant això, comprovar el que ocorre sota l’aigua “és una tasca complicada sobre la qual hi ha un gran desconeixement”, reconeix la biòloga, per la qual cosa “any rere any s’aboquen aigües mal depurades damunt aquesta planta marina i més a prop del litoral del que està permès”, lamenta.

En tot cas, els responsables en són les administracions públiques, ja que en alguns casos aquestes infraestructures depenen de l’Agència Balear per a la Qualitat de l’Aigua (Abaqua), que pertany al Govern, mentre que en altres la competència és dels ajuntaments.

A les Illes, la majoria són gestionats per Abaqua, en concret 22 dels 33 existents, i la seva situació és prou qüestionable: “Gairebé tots aboquen damunt posidònia o molt a prop. I ja, si tenim en compte les fugues o trencaments, encara més”, reconeix Matamalas. No hi ha una llei que estipuli clarament la distància a la qual s’han de fer aquests vessaments, però les recomanacions europees són les d’evitar que arribin a la posiònia i respectar que s’aboquin a una distància mínima de 500 metres de la costa. 

No obstant això, el mal estat de les canonades submarines –provocades pels fondejos i pel pas del temps– han suposat que hi hagi fugues en molts dels casos: “Tant a Sóller com a Sant Elm i Portocolom hi ha trencaments, confirmades per Abaqua, per la qual cosa s’aboquen les aigües en zones de bany que tenen poca recirculació i damunt posidònia”, lamenta la biòloga. A Mallorca, l’activista destaca els casos d’Andratx, Cala Antena, Portocolom i Sóller com els més flagrants. “La desembocadura de Cala Antena està a només 400 metres de la platja i la canonada travessa la praderia de posidònia”.

A més, l’Institut Oceanogràfic Espanyol (IOE), juntament amb la Universitat d’Alacant, ha enllestit un estudi, publicat el febrer de 2023, en què s’alerta de la insuficiència de les mesures aplicades fins aleshores –referint-se als 500 metres recomanats per Europa– per garantir la conservació de la posidònia.

Per tant, la directriu europea, que tampoc ja no es compleix en la totalitat dels emissaris de les Illes, ha quedat obsoleta. En aquest sentit, “el màxim de distància que presenten els emissaris d’Abaqua és d’1,3 quilòmetres, mentre que alguns no arriben ni als 600 metres”, assegura Matamalas.

Menorca, Eivissa i Formentera

Pel que fa a la resta d’Illes, a Menorca destaca el cas de Punta Prima, on prop de la platja “apareixen pics molts alts de material fecal”, explica Víctor Carretero, membre del GOB a l’illa. “Se suposava que aquest emissari estava anul·lat, però s’ha comprovat que no, ja que prop de l’antic abocament hi ha un creixement de certes algues que s’alimenten de les aigües residuals”, concreta el tècnic.

Una situació similar ocorre a Eivissa, on el principal problema no recau en el mal estat dels emissaris, sinó en la mala depuració de les aigües residuals. “A l’estiu, la població augmenta i les depuradores no donen a l’abast; per tant, les aigües que s’aboquen al medi marí no tenen la qualitat òptima”, explica el membre del Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN) a l’illa, Fran Sobrado.

La Conselleria de Medi Ambient, de la qual depèn Abaqua, ho reconeix: “S’aboquen aigües depurades que no assoleixen els mínims que marca la normativa”, tot i que es tracta “d’ un problema històric” a causa del mal estat de la planta, asseguren. En aquest cas, és el Ministeri de Transició Ecològica qui l’ha de construir, però l’actuació “acumula més de deu anys d’endarreriments”, lamenten fonts de la Conselleria. A més, destaquen que es preveuen inversions per valor de 2,5 milions d’euros que “mitigaran el problema”.

Respecte del mal estat d’aquestes infraestructures, Medi Ambient explica que “molts es van construir quan no hi havia una normativa que els regulàs” i asseguren que, des de llavors, s’han hagut d’adequar aquestes antigues infraestructures a la llei”. En aquest procés de millorar la xarxa de depuració, l’Administració lamenta la “tramitació especialment complexa, amb diferents conselleries i ministeris implicats, que generen endarreriments”, asseguren.

Les conseqüències

Mentrestant, continuen els vessaments, que alteren els hàbitats marins i augmenta el perill per a la seva continuitat, asseguren els experts. A l’estudi de l’IOE, que s’ha publicat a la revista científica Plants, es recull que “les plantes que estan dins l’àrea d’influència del vessament experimenten canvis morfològics que afecten el seu creixement i la seva supervivència”.

A més, un dels autors de l’estudi, Juan Manuel Ruiz, qüestiona la conservació d’aquesta planta en aquestes condicions: “S’han subestimat les distàncies entre els vessaments i els hàbitats vulnerables, els hauríem de revisar si en volem garantir la conservació”. En concret, un dels principals problemes que generen els vessaments és l’eutrofització, apunta l’estudi.

Es tracta de “l’aportació en excés de nutrients en l’ecosistema aquàtic, que produeix una proliferació descontrolada d’algues que lleven l’oxigen a la posidònia”, explica Matamalas. Aquests vessaments també “augmenten la terbolesa de l’aigua i minven la quantitat de llum solar que pot arribar a la planta”, apunta la tècnica del GOB.

L’impacte en el medi marí no és la única problemàtica que generen les aigües residuals, sinó que també tenen efectes socioeconòmics i sanitaris. “Si tens platges que fan mala olor, deixen de ser un atractiu turístic i això també és un problema”, destaca Matamales. A més, les aigües residuals poden contenir “altes concentracions de coliformes (bacteris de les aigües fecals) que, en entrar en contacte amb la pell, poden general malestar”, recalca.

La solució

Per tot això, a l’entitat ho tenen clar: demanen abocaments zero. “Creim que el camí és deixar d’abocar aigües a la mar, perquè, en una situació de dèficit, hem de fer que l’aigua sigui reutilitzable”, apunta Matalas. Segons les dades de la Conselleria, actualment se’n reutilitza un terç aproximadament, tot i que l’Administració recorda que “un 57% de l’aigua residual no es pot reutilitzar perquè els nivells de salinitat són superiors als permesos per al reg agrícola”.

Per al Govern, l’alternativa de construir dessaladores associades a depuradores “és inviable econòmicament i mediambientalment”, per la qual cosa apel·len al paper dels municipis, que són els que han de fer complir la normativa en matèria de qualitat de les aigües residuals “abans d’arribar a les depuradores”.