Mallorca és un no-lloc, segons l’aeroport de Son Sant Joan

PalmaEn afers sentimentals, la primera impressió és determinant, perquè durant un temps tota la relació s’hi basarà. També ho és la impressió final, perquè marca el record que ens quedarà de l’altra persona. En aquest sentit, és interessant veure com una ciutat, una illa o un país es mostra a si mateix a l’aeroport, on la gent s’endú la primera impressió, i la darrera, de com és.

Quina imatge de Mallorca i de la mallorquinitat transmet l’aeroport de Son Sant Joan a través dels seus comerços, productes, llibres i anuncis comercials? No difereix gaire de la que Manuel Fraga es va inventar durant la franquista dècada dels seixanta. És una imatge mediterrània en el sentit més banal, festiu i publicitari de la paraula. Fa temps que el concepte ‘mediterrani’ s’ha convertit en un comodí sublimador per a tota mena de coses, des de plats culinaris fins a tradicions musicals. Com tots els comodins, aquest també és trampós. Què els ve al cap als ciutadans de l’occident vividor i opulent quan avui senten parlar de la Mediterrània? Pensen en un llegat cultural mil·lenari, en una cruïlla de civilitzacions on durant segles han conviscut llengües i cultures diferents però germanes? El dubte fa rialles. Sol, platja, festa, bon menjar, bon beure i sexe: això és el que, com un tsunami de temptacions hedonistes, els inunda el cap.

La mallorquinitat mostrada per Son Sant Joan oscil·la entre la superficialitat, l’estereotip folkloritzant i la buidor de contingut. El terme buidor de contingut és literal. Abans de passar per la zona de control per accedir a les portes d’embarcament, hi ha un ‘restaurant mallorquí’ que té com a lema “Assaboreix ses illes”. Resulta, però, que no hi ha ni rastre de gastronomia específicament mallorquina. El que hi ofereixen són els clàssics entrepans amb gust de plàstic malalt, bosses de patates, gelats, barretes de xocolata... Deman al cambrer si tenen entrepans de sobrassada o de botifarró, com a mínim. “No. De eso no tenemos”. M’ho diu com si li hagués demanat un filette mignon amb salsa de bolets i ceba caramel·litzada. I les taronges, no deuen ser de Sóller? Em mira com si jo fos una cadira esculada. “De Sóller, seguro que no son”. Què té de mallorquí aquest restaurant mallorquí sense cap producte mallorquí és un misteri insondable.

Al Duty Free, sí que s’hi troben productes mallorquins a balquena, tants que es podria muntar un banquet fabulosament bàquic. Davall d’un rètol que posa “Hola, España”, hi ha prestatgeries amb botelles de Gin Xoriguer i Pomada. En un moble hi ha una oferta de licors ‘típics’ de Mallorca. La llista inclou un ‘Licor de Naranjas. Sol de Mallorca’, una botella de ginebra premium que es diu Fever Island -no cal dir que la febre, aquí, remet a un tipus de temperatura corporal elevada que et fa estar dins el llit sense estar malalt-, una botella de crema d’ametles i una altra d’Herbes Dolces Morey. El plat fort és un licor d’ensaïmada, anomenat Aimada, i del qual n’hi ha tres tipus: llisa, de crema i de xocolata. Com deu ser la ressaca d’una borratxera d’Aimada? Bukovski l’hauria resistida? També hi ha un estand només amb vins del país. Aquí, el rètol no és “Hola, España”, sinó “Hola, Mallorca”, tot i que a baix deixen ben clar que és un “local product Spain”. La conclusió de tot plegat és que Mallorca és Espanya i que és un lloc ideal per rebentar-s’hi el fetge de beure.

Als quioscos de l’aeroport, els llibres en oferta són tots d’autors estrangers i espanyols. Llibres en català? Zero. Llibres d’autors mallorquins? Zero. La conclusió inevitable que deu endur-se l’escassa turistada a qui això de llegir encara fa gràcia és que a Mallorca no tenim escriptors. Els únics llibres sobre el país que puc detectar són una sèrie de guies de totes les platges de Mallorca, de totes les d’Eivissa i de totes les de Menorca -es venen com xurros: ja sumen més de vint edicions-, el Beloved Majorcans -o Queridos mallorquines -, de Guy de Forestier, i les edicions alemanya i castellana d’ Un hivern a Mallorca, de George Sand. Amb tota la literatura que s’ha fet sobre l’illa, van i posen el llibre de l’escriptora que més ha menyspreat i ha insultat els mallorquins. I tampoc no critic Sand, alerta: aquells mallorquins mereixien ser criticats. Tant com els d’ara. Sigui com sigui, des d’un punt de vista colonial, presentar un poble sense donar veu als seus nadius és una estratègia clàssica de sotmetiment i anul·lació.

Damunt els llibres hi ha un assortiment de carteres, bosses de mà minúscules i guants de cuina amb estampats. Els estampats inclouen sargantanes, una calavera amb decoració floral i unes lletres que diuen ‘Summer Time’, un paisatge naïf i oníric amb un unicorn de colors sobre el qual flota la paraula ‘Mallorca’... Qui ha dissenyat això, ho ha fet no des de la Mallorca del segle XXI, sinó des de la Califòrnia passada d’àcid dels seixanta.

Per si no ens havia quedat clar que el mallorquí és un poble que beu i que menja -i que atén de gust i tan servicialment com faci falta els homes i les dones que tenen la gentilesa i la generositat infinites de visitar-nos-, mentre un va cap a les portes d’embarcament es troba comerços i més comerços que ofereixen menjar i més menjar. A La Ensaimada 1854, hi ha el que podria passar per un cànon exquisit (un cànon a la manera del falstaffià Harold Bloom, vull dir) de productes mallorquins: galetes Quely d’Inca i galetes Gori de Muro, sobrassades i altres embotits nostrats, vins de Binissalem, confitures, salses, olis...

A la Secció C de l’aeroport, on hi ha la majoria de companyies aèries alemanyes, el panorama varia un poc. Aquí, el menjar i el beure passen a un segon pla i la cosa es posa més seriosament germànica amb els anuncis d’una companyia immobiliària que ofereix als clients potencials canviar de vida. Un alt i ambiciós propòsit, sens dubte, que es remunta fins a Nostre Senyor Jesucrist. Com fa comptes aquesta immobiliària canviar la vida dels seus clients? Idò molt senzill. Fent que comprin una casa a Mallorca. Ara sí que hi som tots: aquí s’hi menja, aquí s’hi beu i aquí s’hi fa negoci comprant i venent immobles. Ah, la Mediterrània.

Més frívols són els anuncis d’una companyia aèria teutona de baix cost, que també juga amb tots els tòpics de la Mallorca turística, però afegint-hi un punt de picant en el sentit més estantís i denigrant imaginable. Totes les columnes de la rampa que du a les portes d’embarcament tenen estampat un cartell. Tots són diferents, però segueixen el mateix patró. En cada un s’hi veu una hostessa de vol en un paisatge de postal -arena, platja, cel clar i assolellat- i sostenint amb les mans algun objecte: un tassó de suc de taronja, una pilota de colors, una senalla amb ormeigs per bussejar... Les models són diferents -morenes, rosses i pèl-roges- però iguals -joves, altes i guapes. I amb els seus somriures i actituds encarnen el que és Mallorca segons els touroperadors: una inacabable proposta de plaer i d’entreteniment.

Segons l’aeroport, els dos símbols principals de Mallorca i de la mallorquinitat, avui, són l’ensaïmada -un clàssic de fa dècades- i les sargantanes. De sargantanes, n’hi ha pertot: en plats, carteres, tasses, clauers, arracades... Són sargantanes de colors vius i fetes com amb trencadís, com el drac del Park Güell de Gaudí. Entr en una botiga de productes dissenyats o fabricats aquí -bosses de mà, senalles, sabates, cosmètics- i deman a la dependenta, que és alemanya, per què tantes sargantanes. Li ho deman en mallorquí, un idioma que no tan sols no entén sinó que diria que ni tan sols identifica, i m’explica que “las lagartijas son el símbolo de las Baleares porque hay muchas y están por todos lados”. Què, com et sents, lector, ara que saps que el símbol del teu país és un animalet que s’arrossega pel terra, esmunyedís i emprenyador, i que gairebé tothom, quan el veu, vol trepitjar?

Aquesta reducció a l’estereotip amb què l’aeroport de Son Sant Joan presenta Mallorca i els mallorquins no seria concebible a l’aeroport de ciutats com Barcelona i Madrid. Es prenen massa seriosament, aquestes ciutats, per deixar-se presentar a còpia de clixés i de frivolitats simplistes. La impressió, aquí, és que qualsevol noció de mallorquinitat fa nosa i ha de ser suprimida o jivaritzada a còpia de tòpics.

És una impressió que fins i tot és confirmada per les grans fotos de paisatges de la serra de Tramuntana que pengen d’algunes parets per recordar l’extraordinari valor natural de l’indret i la seva condició de patrimoni mundial. Són l’únic element que mostra una Mallorca aliena al sol i la platja, al bon menjar i el bon beure. Casualitat o no, però, és una Mallorca que només es mostra i s’ofereix com a escenari, buida de mallorquins.

Fa uns anys l’antropòleg Marc Augé va posar en circulació el concepte de “no-lloc” per referir-se a aquells espais asèptics i impersonals -les habitacions d’hotel, els aeroports- que defineixen les societats modernes. Passejant per Son Sant Joan, la impressió és que el veritable no-lloc, aquí, és Mallorca.