Palma“E l 1968 Mallorca ja tenia 117 sales de festa. Eren més que les que tenien Madrid i Barcelona juntes”. Així ho assegura Tomeu Canyelles, autor de la tesi doctoral Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca 1960-1975 (2012). Aquells anys l’illa gaudia d’uns antecedents immillorables de visitants il·lustres, entre els quals hi havia moltes estrelles de Hollywood com Errol Flyn, Ava Gardner, Charles Chaplin, Grace Kelly i John Wayne. A més, el nostre litoral ja havia servit de plató per a pel·lícules protagonitzes per sex-symbols com Michael Caine i Sean Connery. Mallorca, considerada la ‘perla de la Mediterrània’, es presentava al món com una illa de postal que complia totes les expectatives de la nova societat de consum nascuda després de la Segona Guerra Mundial amb ànsies de diversió. El negoci estava assegurat.
Les principals sales de festa dels seixanta es concentraren a Palma, sobretot a la plaça Gomila. Tito’s en fou la pionera. Havia obert les portes el 1923. Va ser, però, a finals dels cinquanta, sota la batuta d’un magnat rus, quan va fer el salt internacional. “Tito’s va ser la primera gran sala de festes d’Europa”. Qui ho afirma és el periodista Miquel Vives. De 84 anys, Vives conserva un munt d’anècdotes d’aquells anys daurats de la nit mallorquina, que conegué de primera mà mentre treballava a Radio Popular i s’ocupava de les pàgines musicals del diari Baleares.
Sense corbata ni jaqueta
Des de 1946, fent la competència a Tito’s, hi havia, a la carretera de Manacor, les sales Trébol i Rosales, que destacaren per les actuacions en directe de les millors orquestres mallorquines del moment. El 1962 obria les portes Tagomago, del grup Els Valldemossa, dels germans Estaràs. Ubicada a Portopí, naixia amb vocació de ser un “ night club de categoria internacional” amb grans estrelles com Tete Montoliu, Raphael, Los Bravos, The Shadows, Louis Armstrong, Sandie Shaw, Rita Pavone...
La primera sala de festes que es començà a diferenciar de la resta va ser Haima. Situada just al costat del palau de Marivent, a Cala Major, fou inaugurada l’abril de 1965 per l’empresari anglès Peter Boyd. Era un local modest, però únic, atesa la seva decoració d’estil àrab. El juliol de 1965 s’inaugurava El Barco, un altre local emblemàtic de la plaça Gomila que tenia un missatge insòlit a la seva publicitat: “No se exige corbata ni chaqueta”. Aquell mateix mes, al barri de Santa Catalina, obria Jarta’ns, autoproclamat com “el primer y único music-hall en España”. Acolliria actuacions de Los Javaloyas, Luis Aguilé, Duo Dinámico, Los Brincos, Antoni Parera Fons, l’anglesa Candy Johnson&TheExicters i Los Mustang.
L’abril de 1966 el britànic Mike Jeffery, mànager de The Animals, inaugurava la discoteca Toltec, a un costat de la plaça Gomila. “El lugar -així s’anunciava- que tiene el decorado más original de Europa. Sus excéntricos propietarios traerán por avión, directamente para ustedes, los últimos discos de Londres y Nueva York”. Pels seus escenaris hi passarien Los Extraños, Los Rebeldes i The People. Toltec després seria remodelat amb el nom de Zhivago. A la plaça Mediterrani, just al costat de Gomila, una altra sala de culte va ser Rodeo.
Picadors desmitificats
El Jonquet de Palma també va ser una zona amb molt de moviment. Al costat del mític Jack El Negro hi havia Sloopy’s, anunciada com “la discoteca más completa del mundo”. El dia de la seva inauguració, el maig de 1966, l’estrella va ser el baixista dels Rolling Stones, Bil Wyman. Els voltants de Ciutat s’anaren sumant igualment a la festa. A Can Pastilla destacaren Los Rombos i La Babalú. I a l’Arenal, l’innovador Zorba’s. S’hi ballava a l’aire lliure, en uns jardins de plantes exòtiques i amb gàbies per a gogós.
A la resta de l’illa les sales de festa també creixien com bolets. A sa Pobla hi havia la Sala Rex, que oferia concerts i festivals fins i tot fora de temporada estiuenca. “Cada vespre, de diumenge a diumenge -recorda Vives-, no et faltava ni diversió ni música. Podies triar el que volguessis a preus assequibles. En aquells anys Mallorca estava a l’avantguarda d’Espanya en oci. El franquisme, molt intel·ligentment, feia els ulls grossos amb els estrangers. Sens dubte, el turisme va ser una eina propagandística que utilitzà la dictadura per demostrar al món que aquí no es vivia tan malament”.
El periodista musical desmitifica la figura del picador, que tant de furor causà aquells anys: “Es lligava molt, però fins a cert punt. Eren les estrangeres qui et lligaven a tu, no tu a elles. Després de les besades i les palpades pertinents, en el 99% dels casos, quan arribaves al final, et deien: ‘Atura’. Aquí, era inconcebible comprar preservatius a les farmàcies. Eren elles qui duien la píndola anticonceptiva de l’estranger”. Vives destaca el caràcter emancipador de les famoses ‘sueques’: “A Mallorca estaven fora del seu ambient i ningú no les veia. Venien a cercar una aventura romàntica. A la inversa no passava. No hi havia mallorquines que sortissin de nit a cercar estrangers. Això, en l’ambient repressiu de l’època, estava mal vist”.
Competència ferotge
Amb tanta oferta nocturna, Tito’s veié perillar el seu negoci. No dubtà a iniciar una campanya ferotge per llevar clients sobretot a la seva gran rival, Tagomago. A cop de talonari, contractà el guanyador d’Eurovisió Guy Mardel i el conjunt espanyol Los Brincos. Segons Tomeu Canyelles, també hi hagué guerra de contraprogramació: “El mateix dia que la sala d’Els Valldemossa tenia en cartell Adamo, Tito’s muntava a la mateixa hora un concert de Sacha Distel. Igualment Tito’s va fer coincidir l’actuació de la nord-americana Nancy Holloway amb la del cantant gal·lès Tom Jones a Tagomago”.
La lluita entre Tito’s i Tagomago per l’hegemonia de la nit palmesana es trencà el 15 de juliol de 1968 amb la sala Sgt.Pepper’s. Situada a la plaça Mediterrani, agafava el nom i l’estètica psicodèlica del famós disc dels Beatles aparegut un any abans. Va ser el projecte més ambiciós de Mike Jeffery, que ja havia muntat Toltec i adquirit Haima. “El Sgt.Pepper’s -assegura l’historiador- havia de ser una espectacular discoteca mundial a l’altura de Bag of Nails de Londres i Salvation de Nova York. El sistema de luminotècnia, amb més de tres-centes línies, va ser la primera instal·lació d’aquesta mena a Europa”.
El dia de la inauguració del Sgt.Pepper’s, Jeffery aprofità que també era mànager de Jimi Hendrix per portar-lo de franc. Va ser l’únic concert del mag de la guitarra a Espanya. L’espectacle, davant 700 persones -la majoria estrangers a causa de l’elevat preu de l’entrada-, acabà malament. Mentre tocava la seva famosa cançó Purple Haze, en una de les seves filigranes, Hendrix va aixecar la guitarra i va pegar contra el cel ras, que deixà cruiat. Llorenç Santamaria, vocalista de Z-66, va tenir l’honor d’actuar de teloner de l’excèntric solista nord-americà.
Marlene Dietrich
El juliol de 1969, un any després de la inauguració de Sgt. Pepper’s, irrompé un nou actor a la noctàmbula vida palmesana, Barbarela. Situada al carrer Joan Miró, agafava el nom de l’heroïna futurista de còmic que el 1968 havia interpretat en el cine Jane Fonda. A la gala inaugural hi assistiren celebritats del moment com la vedet Nicole Blanchery i el presentador José María Íñigo. Barbarela, amb un aforament per a mil persones, acolliria actuacions de grups i artistes de renom internacional: The Animals, Wilson Picket, The Hollies, Demis Roussos... També donà veu a artistes espanyols de la categoria de Joan Manuel Serrat, Karina, Mari Trini, Camilo Sesto i Miguel Ríos.
De les quatre sales deganes de l’oci nocturn mallorquí, l’única que encara es manté oberta és Tito’s, a mans de l’empresari Bartomeu Cursach. Als setanta, Cursach també comprà el Sgt.Pepper’s i el remodelà amb un canvi de nom, Alexandra’s. Tagomago tancà als anys vuitanta. Pitjor sort tingué Barbarela, que va ser esbucada el 1990. El juny de 1973 la diva alemanya Marlene Dietrich actuava a Tito’s. Tenia 72 anys. La veu crepuscular de Lili Marlen fou el reflex d’una nit palmesana nostàlgica dels seus anys daurats. La crisi del petroli de principi dels setanta afectà molts locals. Després, aparegueren les discoteques amb discjòqueis, molt més barats que les antigues estrelles musicals. A poc a poc aquells nous temples del renou feren oblidar les mítiques sales de festa on tota una generació de mallorquins cregué sentir-se més lliure enmig de l’asfixiant franquisme.
Paradise of love
Una de les grans eines propagandístiques de Mallorca durant el boom turístic va ser la música. Així ho constata el musicòleg Francesc Vicens en el seu llibre Paradise of Love o l’Illa imaginada (Edicions Documenta Balear, 2012). Des de 1964 fins al 1970, Foment del Turisme impulsà la celebració del Festival Internacional de Canción de Mallorca. Estava en sintonia amb el de San Remo (1951), el d’Eurovisió (1956) i el de Benidorm (1959), de gran èxit d’audiència.
El festival de Mallorca, tanmateix, tenia un clar objectiu: totes les cançons que s’hi presentaven havien de parlar sobre les bondats de la nostra illa com a destinació idíl·lica, on tots els somnis es feien realitat. La parella guanyadora de la primera edició del certamen, Frida Boccara i Luis Recatero, no havien estat a casa nostra fins al moment de l’actuació. Això, però, no impedí que obtinguessin el primer lloc amb el tema Quand Palma chantait. Es justificaven així: “Tothom coneix Palma i no tothom ha estat aquí. La coneixem pel que n’havíem vist en fotos i llegit en llibres i pel que ens havien contat moltíssims amics”.
Al seu llibre, Vicens reflexiona sobre aquest episodi: “Mallorca com a paradís imaginat reunia les condicions idònies. Tenia infraestructures turístiques, vies d’accés i tenia platges d’alt valor ecològic i paisatgístic. Aleshores, es motivava els artistes populars del moment, de més anomenada, a cantar a Mallorca, per fer de l’illa un indret suggestiu. A canvi, els participants que entraven a concurs rebien una àmplia difusió i premis de quanties substancioses”.
Les cançons que sortiren del Festival de Mallorca es convertiren en autèntics hits, un fenomen global que es coneixeria després com a cançons de l’estiu: Paradise of love de Bernat Pomar i interpretada per Los Javaloyas (1964), Me lo dijo Pérez d’Alberto Cortez (1965), Vuelo 502 del grup Los 4 de la Torre (1966), Bona nit d’Antoni Parera, El turista 1.999.999 de Los Stop, Las chicas de Formentor de Lea Zafrani (1967) i El puente de Los Mismos (1969).
Igualment, fora dels festivals, també hi hagué moltes cançons que versaven sobre Mallorca. Fou una temàtica que marcà gènere i tendència en els conjunts musicals de l’època. Amb ritmes de balada, les lletres solien parlar d’amor i de desamor dins el marc d’una illa d’encant, a imitació de “Cada día es fiesta en Mallorca” del Paradise of love de Los Javaloyas. Incloent aquestes cançons en el seu repertori, els artistes es garantien la simpatia del públic i, alhora, un increment en les vendes discogràfiques. Fou el cas de Luis Aguilé, qui el 1963 dedicà Santa Margarita al poble homònim del Pla de Mallorca.