"Mallorca és com l'illa de 'Lost', encara crec que partiré"

PalmaL’any del trànsit a la universitat, Matías Catalán (Palma, 1976) seguia les notícies del conflicte armat a Algèria i llegia Les mil i una nits. “Em feia il·lusió estudiar Periodisme, però la nota de tall era molt alta”, confessa. “Vaig pensar a estudiar un idioma exòtic perquè les alternatives a la UIB eren Turisme o Dret”. Va triar Àrab. Becat, a Barcelona i, d’entrada, com un tràmit per poder accedir a Periodisme. “Després vaig conèixer gent del gremi i em van convèncer que no era una bona idea”, recorda sorneguer.

Es va llicenciar, va estudiar un postgrau sobre Cultura de pau i gestió de conflictes, va aconseguir una beca de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per perfeccionar idiomes i se’n va anar a viure a Jordània. “No ho vaig triar. M’ho van assignar i, quan arribes a un país així, sent jove, dus una vida molt dissoluta. Com un Erasmus, però sent un poc més gran. Tot era pura diversió; coneixies gent de llocs que no sabies ni situar en el mapa, de llocs que et semblaven d’un altre planeta”. Era l’any 2000, però els mòbils eren com bloquets i els mails els enviava des d’un carrer amb “la concentració més gran de locutoris del món”. La globalització no era, encara, un concepte estès.

Van ser temps “molt bohemis”, d’agafar el cotxe amb amics i recórrer Damasc, Alep i –“quan Jordània quedava petita”– de conèixer Egipte o el Líban. I on era ell l’11-S? “Ho vaig descobrir mirant la tele, com tothom, en el soc de Damasc amb un grup d’amics italians, argentins i espanyols. Vàrem tornar corrent a Jordània perquè no sabíem si tancaven l’espai aeri. Era a un país on la gent celebrava l’atac, com si els Estats Units estiguessin prenent la seva pròpia medicina”. I, llavors, “la vida va canviar moltíssim”, diu. Una setmana més tard “pràcticament no hi quedaven occidentals”. “Tothom havia abandonat el país i només quedaven turcs, russos i xinesos. L’ambient es va enrarir”, recorda.

No es va plantejar tornar, ni tan sols quan es va produir la invasió de l’Iraq en temps d’Aznar. Aleshores enviava cròniques com a corresponsal a un diari català. “Vaig deixar de dir que era espanyol perquè ja no era una nacionalitat ben vista”, confessa. Va perdre la seva feina com a professor a l’Institut Cervantes, perquè l’organisme va tancar la seu a Jordània a causa del conflicte. “L’aventura en el Periodisme també es va acabar. Era molt divertit, però tenia molt d’estrès i pagaven molt malament”, reconeix.

Després de dos anys i mig a Jordània va saber que era el moment de decidir si tornar o quedar-hi a viure. Quan tornava a Palma de vacances se sentia “desconnectat de tot”. “No sabia què era Operación Triunfo i llavors em trob Chenoa a la tele, que per a mi era Laura, la meva companya de l’institut. I no entenia res”. Les sortides professionals no eren gaires. Va treballar com a professor d’acadèmies a Barcelona fins que el van cridar per a una substitució a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma: “Vaig venir amb la idea de quedar-hi un curs i aquí continuu. Mallorca és com l’illa de Lost. Arribes, tothom creu que serà temporal, però no. Encara crec que partiré”.