‘Mallorca contra los rojos’

Per reparar dècades de silenci, a ca nostra, els estudis de memòria històrica s’han centrat a elaborar biografies de les víctimes de la Guerra Civil. Són més escasses les monografies sobre els vencedors. El pare Josep Massot traçà els perfils del sanguinari comte Rossi i del bisbe Josep Miralles; i Pere Ferrer, el de Joan March, conegut per ser el banquer de Franco. Ara, en aquesta llista, s’hi suma el del furibund propagandista antirepublicà Francisco Ferrari Billoch. Amb l’editorial Lleonard Muntaner, l’historiador David Ginard li acaba de dedicar el llibre Ferrari Billoch i la Guerra Civil. Extrema dreta, anticatalanisme i antimaçoneria a les Balears (1936-1939).

D’ascendència italiana per part del pare, Ferrari va néixer a Manacor el 1901 en el si d’una família burgesa i molt catòlica. Cursà estudis de Magisteri, però de ben jove se sentí atret pel periodisme. Començà col·laborant al setmanari Manacor i aviat passà a fer de redactor del diari regionalista palmesà La Almudaina. El 1929, a 28 anys, es traslladà a Madrid en ser fitxat pel financer de Santa Margalida Joan March per al seu vespertí Informaciones. Es tractava d’una de les principals capçaleres de la capital espanyola, aleshores amb una línia editorial propera a la dictadura de Primo de Rivera. A la dècada dels trenta el mallorquí també col·laboraria amb un altre diari d’en Verga, La Libertad, de tarannà més progressista. El 1934 es casava amb Catalina Parera, filla d’un industrial de Manacor resident a Madrid, amb qui tindria dos fills.

Impacte en la memòria col·lectiva

L’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 sorprengué Ferrari de vacances a Mallorca. El manacorí, de 35 anys, no dubtà a incorporar-se com a voluntari a les milícies insurgents. Al cap d’un mes, seria testimoni directe del desembarcament a Portocristo de les tropes republicanes del capità Bayo, procedents de Catalunya. L’1 de setembre, dos dies abans del reembarcament de la frustrada expedició, començà a escriure per a La Almudaina la crònica dels fets, que tindria set entregues. Ho feu amb l’orgull d’haver participat en una gloriosa epopeia que li reportà dues condecoracions militars.

Puig Farran, el fotògraf republicà del 'boom' turístic

Havent-se afiliat a Falange Española, Ferrari es convertiria en un dels escriptors de referència dels colpistes mallorquins. Fou sobretot amb la publicació, el desembre de 1936, de Mallorca contra los rojos. Fracaso de los desembarcos marxistas en la isla (Diario de un combatiente). Duia el pròleg, en forma d’entrevista, del comte Rossi, el fanfarró esquadrista italià que a final d’agost el dictador feixista Benito Mussolini havia enviat a Mallorca per ajudar Franco en la seva lluita contra els homes de Bayo –la seva estada de gairebé quatre mesos deixà prop de 450 morts al crit de “Tutti i rossi fucilati”.

A Mallorca, aquella obra de Ferrari fou tot un èxit, amb quatre edicions, la darrera el 1937. “Es tractava –afirma David Ginard– d’uns dels primers llibres bèl·lics editats a tota l’Espanya nacional juntament amb Mallorca en guerra contra el marxismo, també publicat el 1936 pel caputxí Andrés de Palma. Estava escrit en clau nacionalista espanyola i va marcar molt la memòria col·lectiva de la població illenca. Durant dècades fou l’única visió que hi havia de la Guerra Civil i que es veié reforçada amb els relats que oferien els mitjans de comunicació”.

Segons els càlculs dels historiadors Gonzalo Berger i Manuel Aguilera, els republicans desembarcats que protagonitzaren la coneguda batalla de Mallorca foren 5.279. Es trobaren amb una resistència d’uns 4.000 homes. En el bàndol antifeixista hi hauria 972 baixes (amb 372 víctimes mortals) i en l’altre, 1.025 (amb 116 víctimes mortals). A la seva crònica, Ferrari destaca el patriotisme espanyol i el tarannà religiós del poble mallorquí, que alinea gairebé en bloc amb el bàndol colpista. “Presenta els illencs –apunta l’historiador– com a gent pacífica que esdevenen ‘lleons’ i emuladors de foners baleàrics quan una força externa pretén privar-los de l’ordre tradicional de què gaudeixen, marcat per la seva obediència a Déu i a Espanya. Els pagesos que quedaren dins la zona ocupada per Bayo són retratats, en general, com a víctimes sotmeses a abusos diversos per part dels ‘invasors’”.

“‘La chusma roja’”

L’anticatalanisme d’aquella resistència queda plasmat en un missatge, recollit al llibre, del governador civil Luis García Ruiz a Radio Mallorca: “La criminal empresa de someter al dominio rojo la españolísima isla de Mallorca corre a cargo única y exclusivamente de la Cataluña fratricida que un día tuvo el rasgo de declararla egoísticamente hermana menor, con el transparente designio de imponerle una mortificante tutela”.

Margarita Cabrero, la dona del fusell de la batalla de Mallorca

Ferrari empra un ampli catàleg de denominacions per deshumanitzar els republicans: “los marxistas”, “hordas de criminales”, “la chusma roja”, “los separatistas” i “los enemigos de España”, entre d’altres. Mallorca contra los rojos presenta el desembarcament del capità Bayo no com una simple operació militar, sinó com una expedició de pillatge que encomanà la Generalitat de Catalunya, amb Lluís Companys al capdavant, a delinqüents alliberats de les presons per castigar els pacífics mallorquins. En el relat, els republicans també són identificats amb els pirates moros que amenaçaren les costes mallorquines entre els segles XVI i XVIII.

El llibre de Ferrari conté la famosa foto de les cinc milicianes capturades del capità Bayo que es feu a l’Escola Graduada de Manacor, reconvertida aleshores en presó. Foren executades el 5 de setembre de 1936, dos dies després del reembarcament. Són Teresa Bellera, Maria García, les germanes Daría i Mercè Buxadé i una cinquena, autora del cèlebre Diari d’una miliciana, de qui es desconeix la identitat. “Apareixen retratades –assenyala Ginard– com a éssers singularment vils per amagar sota la seva condició femenina i protegides pels braçalets de la Creu Roja el mateix desig de destrucció que els seus correligionaris masculins”. Un dels principals destinataris de les invectives de Ferrari és el cap de l’expedició republicana: “Este es el capitán Bayo, el hombre maldito. Como un monigote, fantasmón de la pandilla separatista de la Generalidad, dirige con ademán teatral el desembarco de sus hordas rojas en Mallorca”.

Home del règim represaliat

A final de 1938, el mallorquí s’instal·là a Sevilla per treballar a Ediciones Españolas, una empresa dedicada a la producció assagística apologètica del bàndol dels insurrectes. Llavors també s’integrà a l’equip encarregat de l’elaboració de la monumental Historia de la Cruzada Española. Amb la victòria franquista, l’editorial es traslladà a Madrid, de manera que el manacorí retornà al seu domicili habitual a la capital espanyola, on es reincorporà a la redacció del diari Informaciones. Llavors inicià també una carrera com a novel·lista no gaire meritòria. Ben aviat, però, aquella nova vida quedaria truncada. L’1 de març de 1940 s’aprovà la Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme, que preveia duríssimes sancions. “Entre el 1931 i el 1933 –assegura Ginard– Ferrari havia pertangut a la maçoneria i s’havia arribat a donar d’alta a la Lliga Nacional Laica. Estava, però, tranquil perquè ja abans de la guerra havia començat a escriure contra la seva ideologia passada”.

Amb l’objectiu de fomentar la delació, la temuda llei donava un termini de dos mesos perquè els afectats poguessin registrar un escrit de retractació, en què haurien de detallar la seva vida maçònica i denunciar tots aquells membres de l’ordre dels quals tinguessin notícia. “Ferrari, tanmateix –afirma l’historiador–, no feu cap tràmit perquè estava convençut que no li podia passar res atesa la seva condició de destacat apologista del règim i d’excombatent del bàndol vencedor. S’equivocà, però, completament. El seu nom no trigà a aparèixer en les declaracions d’alguns maçons ‘penedits’”. El novembre de 1942 la Justícia condemnà el manacorí a dotze anys i un dia de reclusió. Després de passar els primers dies al centre penitenciari Porlier (Madrid), fou traslladat al de Burgos.

Al cap de dos anys i mig, un tribunal concedí a Ferrari la presó atenuada, que pogué complir al seu domicili madrileny. Malgrat l’excarceració, se li aplicava una inhabilitació de sis anys. Amb una situació econòmica molt precària, el desembre de 1951 el periodista escrigué una carta a Franco, en la qual li insistia que havia trencat les seves relacions passades amb la maçoneria. El juny de 1952 li arribà l’indult total. “Haver estat un represaliat del franquisme –conclou Ginard– no li impedí continuar significant-se com a home del règim”. L’autor de Mallorca contra los rojos morí a Madrid el 1958 a causa d’un càncer de fetge. Tenia 56 anys.