Mallorca, vint anys líder en acollida de nadons tutelats

PalmaAl número 113 del carrer del General Riera de Palma s’aixequen dos grans edificis, un al costat de l’altre: la Llar de la Infància i la Llar de l’Adolescència. Fa uns anys, acollien al seu interior centenars de nins i nines de 0 a 18 anys tutelats pels serveis socials. Però ara ja no queda res d’aquell model de protecció. La filosofia de macrocentres com a llar per als menors tutelats ha desaparegut fins al punt que Mallorca ha esdevingut un referent en l’acollida d’aquests infants, sobretot de nadons. Des del 2001, no hi ha ni un sol bebè –de 0 a 3 anys– vivint a cap centre o llar de menors. A hores d’ara, hi ha més menors vivint amb famílies –457, en total, 44 dels quals tenen entre 0 i 6 anys– que en residències de l’Administració –365.

“Mallorca té la ràtio més baixa de tot Espanya. Des del 2001, hem aconseguit no tenir cap bebè a centres, mentre que a altres comunitats això sí que està passant. Quan tenc l’oportunitat de sortir i explicar-ho a ponències, la gent queda astorada”, explica Joan Escandell, el coordinador del Servei d’Atenció a la Família de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS). El Consell de Mallorca és qui té la tutela dels infants que, per un motiu o un altre, han necessitat que els apartassin temporalment o definitivament dels seus pares, encara que intenten que aquesta sigui sempre la darrera opció. “Un treballador social i un psicòleg han de prendre aquesta decisió, que és molt dura. Es passen molts de nervis. Però una vegada l’hem retirat, hem de pensar de quina manera el cuidarem millor”, manifesta.

En qualsevol cas, la intenció sempre és que el menor torni al seu entorn biològic. “Que ningú es pensi que anam a cercar nins perquè sí. Tant de bo no hi hagués d’haver famílies d'acollida ni centres. Però això implica acceptar que en aquesta illa hi ha maltractament, i no és fàcil”, admet el professional. Aquesta és una realitat difícil de conèixer des de dins: “Encara que la gent no ho diu mai, estam parlant del fet que has pegat al teu fill, t’has drogat quan estaves embarassada o li has fet coses dolentes. L’Administració l’ha de defensar i, en aquestes situacions, tristament està millor sense els seus pares”, lamenta.

Cada vegada, el ventall d’opcions per a aquests infants ha esdevingut més ampli, tant en l’àmbit residencial com en d’acolliment familiar. Escandell puntualitza que tots passen per un dels dos centres de primera acollida que tenen, on es fa “una diagnosi perquè hi siguin el menys temps possible”. Segons el cas, es deriven a una de les tres llars del Consell de Mallorca , a un centre o, si és possible, a una família. Les llars són cases on conviuen un màxim de vuit menors amb altres educadors, integrades dins el barri on estiguin ubicades perquè l’entorn sigui tan normalitzat com sigui possible. Pel que fa als centres residencials, el coordinador de l’IMAS detalla que estan pensats per a perfils més concrets: n’hi ha un de primera acollida per a menors estrangers no acompanyats, un altre d’alta intensitat –per als qui presenten problemes de conducta– i un altre per a nins i nines amb problemes de consum de tòxics, que està obert des de fa només un any.

Quant als programes per a famílies, l’IMAS ha creat cinc modalitats, de les quals actualment n’hi ha tres amb infants en acollida. Es tracta del programa Famílies Pròpies –en què hi ha 325 menors–, de caràcter temporal o indefinit per a infants en situació de desemparament; el programa Famílies Niu –amb 88 menors–, de tipus permanent i per a majors de sis anys; i el programa Famílies Cangur –amb 44 menors–, pensat per acollir infants de 0 a 6 anys temporalment mentre els pares superen les dificultats que els han separat dels fills. A més, existeix el programa de Famílies Acote, per a menors estrangers no acompanyats, i el de Famílies Abric, per a infants i adolescents amb necessitats especials.

Conèixer la seva història

De tots aquests, el que ha permès que no hi hagi cap bebè a centres ha estat el de Famílies Cangur, que suposa un repte per a totes les parts implicades. “Això duu molta feina humana. Com a funcionari, és més còmode tenir-los en un centre, perquè està tot centralitzat”, apunta Escandell. En canvi, quan cada infant està amb una família diferent, les tasques de gestió es multipliquen. “A més, quan un nin parteix d’un centre, és una festa, però quan deixa una família cangur, no. Ho hem de programar i preparar. Tot en benefici de l’infant”, afegeix. D’altra banda, requereix una feina amb els progenitors biològics. “El fet que sigui temporal els ajuda. Els hem d’explicar que no els estan robant el fill, sinó que l’estan cuidant i que, mentrestant, tenen temps per a ells i fer el que hagin de fer. Nosaltres no comparam si està millor amb una família cangur o amb la seva mare. No va així”, exposa.

Malgrat tot, pot passar que Afers Socials acabi determinant que el menor no pot tornar amb els seus pares, però “això passa en molt pocs casos”, diu el membre de l’IMAS. Davant aquesta situació, els treballadors cerquen en l’entorn de l’infant si hi pot haver algun familiar que en rebi la tutela o, si no, aquests mateixos la poden sol·licitar. En el cas dels que entren al sistema de protecció de nounats, Escandell apunta que “és important tenir testimoni gràfic, com ara fotos i documents”, perquè malgrat que “no en siguin conscients fins que tinguin sis o set anys, aleshores veuran qui els va cuidar i què va passar amb els seus pares”. Ara bé, “s’ha d’adaptar la informació a l’edat que tingui el nin, sense dir cap mentida i sense ser cruel”, adverteix. “No és la nostra intenció incrementar aquest dolor. Però fins i tot si la mare l’ha donat en adopció en néixer, no vol dir que no hagi de saber la seva història”, defensa.